Lamentes no haver-ho llegit encara quan vas visitar l’Havana, com si fóra culpa teua. Ni tan sols coneixies la seua existència. T’hauria agradat rastrejar la seua ombra igual que vas perseguir la d’Hemingway, evocant-ho en El Floridita, assegut en aquell mobiliari vintage sostenint un daiquiri a la teua mà, com un amulet capaç de ressuscitar als morts, al costat de la teua dona, que sempre ha tolerat, tan elegantment, aqueixes excentricitats ridícules.

Viatjar i llegir són dos verbs que es confonen, dius. S’alimenten un a l’altre, insisteixes. A Lisboa aguaitaves l’ombra de Pessoa. A Praga la de Kafka. A París eren elles, les ombres, les que t’aguaitaven a tu: Cortázar, Jodorowsky, Vila-Matas, una altra vegada Hemingway. Viatjar i llegir i sentir que et trobes en els escenaris d’un llibre. Amb Murakami has estat a Tòquio, amb Bulgakov a Moscou, amb Welsh a Edimburg. Encara que mai hages visitat aqueixes ciutats.

No ho sabies encara, però aquella urbs, bella i demacrada, la trobaries anys després en la seua Trilogía sucia de La Habana. Aqueixa altra ciutat, plena de contrapunts, que traspua bellesa i misèria alhora, que descobriries gràcies a Mario, un improvisat guia local que et va portar lluny de les llums del turisme i et va mostrar la vida que s’oculta darrere d’aquells carrers i d’aquells edificis en ruïnes. Vas arribar a la Trilogía de rebot. No ho buscaves a ell, sinó a Bukowski. Després de llegir tota la narrativa de Hank, et senties orfe i anhelaves algú que se li semblara. Vas comprar el llibre perquè el qualificaven, creus recordar que el propi editor Jorge Herralde, de Bukowski del Carib. Ho vas començar a llegir amb escepticisme i culpabilitat, com si estigueres traint a un pare. No van ser necessàries massa pàgines perquè el teu cap fera crac i el teu cor fera boom, perquè entrara en tu aqueix realisme brut del Carib, més brutal que el de Bukowski. Perquè l’Havana és més salvatge que Los Angeles, dius. Et va evocar per moments al no-res quotidià, encara que la novel·la de Zoé Valdés és menys dura, i malgrat això la vas regalar a un cubà que vas conéixer per casualitat i que et va demanar que li l’enviares amb les tapes folrades. També ignoraves llavors que un llibre poguera ser perillós.

La política es viu a Cuba amb la mateixa intensitat que la música i el sexe, dius. Ell només volia escriure les històries que envolten la seua vida, no obstant això, massa gent interpreta el seu llibre com una crítica social o política de l’illa. No ho és. Si ho fóra, hauria marxat, haguera fugit. Va tindre moltes oportunitats de fer-ho. Podria haver-se quedat a Europa quan va vindre, reclamat per l’èxit del seu llibre. Un èxit que li va arribar tard, com a Bukowski, dius. Ell estima l’Havana. No podria viure en cap altre lloc. Malgrat la pobresa. Una misèria que no podia deixar arrere, diu en el seu últim llibre. I es justifica: l’exili quasi sempre és castrante, mutila i deprimeix.

És un d’aqueixos autors que escriuen per necessitat. No per a guanyar-se la vida, sinó per a sobreviure, o com ell mateix explica: per a evitar el viatge al fons de l’infern.

Després de la Trilogia bruta de l’Havana, van vindre quatre volums més que completen el Cicle de Centre Havana: El rey de La Habana, Animal tropical, El insaciable hombre araña, Carne de perro.. En tots subjau la mateixa voluntat d’escapar, de donar l’esquena al mesquí i miserable, encara que s’impose, en realitat, la incapacitat final de fugida. La majoria d’ells juga a l’ambigüitat de l’autoficció. Aqueix Pedro Juan que apareix en moltes de les històries com a narrador, és ell, o podria ser-ho, o ho sembla.

Vas llegir tots aquells llibres amb voracitat, com un addicte buscant la seua dosi. Malgrat la cruenta realitat que descriuen, dels personatges desnonats que poblen les seues pàgines, de l’escatologia que vertebra la narració, et senties com si hagueres tornat a un lloc conegut i afable.

Va ser periodista i pintor. La seua poesia visual ha sigut exposada en més de vint països. La seua novel·la El rey de La Habana va ser adaptada al cinema. Ha sigut guardonat amb diferents premis. No obstant això, només és un cubà més, estoic i frugal, que sobreviu com a estil de vida. El seu últim llibre, titulat precisament així, Estoico y frugal, és una obra que ho defineix. Una novel·la de maduresa que et recorda al Bukowski dels últims anys. És un d’aqueixos llibres que justifiquen tot el que s’ha escrit fins al moment, o que necessiten de tot l’escrit amb anterioritat per a poder-se justificar. Una novel·la en la qual el sexe i els excessos, als quals et té acostumat, es fan a un costat per a deixar passe a la introspecció i a l’exposició directa del que ara significa per a ell la vida: Hi ha tanta angoixa i espante dins de cadascun de nosaltres que és necessari idear mecanismes de control i posar-los a funcionar abans d’arribar al punt del naufragi. Observar, meditar, escriure. És el mètode que perfeccione dia a dia. Ara, dius, que el seu animal tropical reposa com un tigre savi i expectant.

Una vegada vas somiar que estaves de nou a l’Havana. Anaves acompanyat d’aquell taxista i del teu amic cubà Ch. Entràveu en una llibreria buscant Nuestro GG en La Habana, el seu particular homenatge a Graham Green, i ell era allí, amb el seu crani pelat, fumant un puro, com una sort de coronel Kurtz del Carib. T’oferia un exemplar de Paradiso de Lezama Lima, com qui ofereix una botella de rom per a tirar un glop. Tu volies parlar-te de la teua novel·la sobre Bukowski, però encara no l’havies escrita. Ell somreia i repetia el mateix una vegada i una altra, com un mantra, com un sortilegi, com un salconduit: Observar, meditar, escriure. Un somni dins d’un somni, dius.