Hi ha dies en què t’alces amb ganes de pegar-te amb algú. Hi ha dies en què no t’importaria intercanviar punyades i colps amb algun dels teus semblants, amb algun dels que passen pel teu costat de manera anònima o amb els altres, amb els quals convius en els territoris del teu mapa quotidià. Des del fruiter que et talla el meló d’Alger per la meitat amb un amable somriure, fins al teu company de treball o el teu metge o el millor dels teus amics. Hi ha dies en què necessites partir-te la cara per a sentir-te viu. Però no amb la voluntat d’infringir dolor a una altra persona a risc de rebre-ho tu també. Pegar-te per a sentir-te viu. Pegar-te com qui es fa una abraçada. Això és, dius. Trencar-te la mandíbula amb el mateix amor amb el qual et fundes amb l’altre en un estrujón de braços i pits i esquena. Estàs convençut que aqueix és el missatge final del El club de la lucha: la violència com una forma de redempció o d’alliberament o d’evolució.

No va ser la primera novel·la que vas llegir d’ell. Caíste en el parany de veure abans la sublim pel·lícula de David Fincher. Mai lliges un llibre si ja has vist la pel·lícula. Nunca és massa temps, dius. L’excepció que confirma la regla va ser durant anys Ardent paciència d’Antonio Skármeta. Llavors vivies a València, en Caravaca 14, en aqueix pis d’estudiants que era el centre del món. T’agradava anar al cinema en la sobretaula, quan les sales estan buides, per a llevar-te les sabates i creure en la il·lusió que, aqueix dilluns o dimarts a la vesprada, projectaven la pel·lícula per a tu només. No existien les plataformes de streaming ni la pirateria. La gent anava al cinema. La gent anava al cinema cada setmana. Hi havia estrenes que es mantenien en la cartellera durant mesos. Eres incapaç de recordar les vegades que vas anar a les sales dels Cinemes Aragó a veure El cartero (y Pablo Neruda), l’exquisida versió del llibre de Skármeta. També eres incapaç de recordar la vegades que vas llegir la novel·la, a pesar que mai lliges un llibre si ja has vist la pel·lícula. Mai és massa temps, insisteixes. No és el mateix, dius. Llegir aquelles cent quaranta pàgines era com llegir poesia, dius. L’excepció que confirma la regla.

Abans del club de la lluita vas llegir Pigmeu i vas llegir Fantasmes. Aquesta última et va pertorbar i et va fascinar com tot allò que odiem i estimem al mateix temps. Durant la lectura et movies entre aqueixos dos sentiments dels quals parla Fresán, entre la ràbia de “per què no se m’ha ocorregut a mi” i l’emoció de “quina sort que se li va ocórrer a algú”. La novel·la està construïda a partir del relat que cadascun dels personatges comparteix amb la resta. Estan tancats en una casa i les seues terrorífiques històries personals, que freguen el límit de les llegendes urbanes, expliquen com o per què van arribar allí. Són personatges pertorbadors, extravagants, a la frontera de l’humà i el monstruós. Com tots els seus personatges, dius. És això el que et captiva de les seues novel·les?

Vas esperar a llegir El club de la lucha prou perquè l’argument i els protagonistes anaren només un record nebulós, o l’equivalent a “la imprecisa imatge anterior d’un llibre no escrit”, com fa Pierre Menard en el relat de Borges per a recrear l’escriptura del Quijote. Així et senties quan vas obrir el llibre i vas començar la lectura i el cap et va explotar. Et fascina aqueixa sensació, aqueixa eufòria, aqueixa embriaguesa, que et produeix la veu d’alguns llibres quan les paraules t’estarrufen l’esquena com un murmuri. Vols cridar i explicar el que et passa igual que un enamorat vol cridar el seu amor als quatre vents. Però al final no és així, dius. Al final llegir és un acte íntim, com compartir un secret. T’ha passat moltes vegades. T’ha passat molt recentment, amb Panza de burro de Andrea Abreu i amb Como si existiese el perdón de Mariana Travacio. Perles com a bales que et volen els cervells.

La violència com a poesia. Ho sap ell. Ho sap Tarantino. Ho saben tots els seus personatges que et persegueixen i t’acompanyen i dels quals no et pots desprendre fins que ha plogut els suficient per a arrossegar la pols i la terra i el greixum. Tots els seus personatges com un exèrcit encapçalat per Tyler Durden. Tyler Durden amb la seua americana de pell marró. Tyler Durden amb les seues cicatrius i els seus hematomes. Tyler Durden dictant les normes d’un club de la lluita com els manaments que haurien de regir el món.

Va escriure El club de la lucha perquè les editorials havien rebutjat Mounstuos invisibles, novel·la que publicaria tres anys després, per considerar-la massa pertorbadora, i va decidir enviar-los una cosa molt més boja i inquietant. La sorpresa va ser que sí que van acceptar publicar-la, i no sols això, sinó que va ser premiada i guardonada, i mitificada després de la pel·lícula de David Fincher.

És aqueixa novel·la que tot escriptor vol escriure, dius. Aqueix fenomen impossible de calcular que va portar a aquell llicenciat en periodisme a abandonar el seu treball, com a mecànic en una empresa de camions, per a dedicar-se en exclusiva a la literatura.

Cada cert temps tornes a ell. Cada cert temps necessites que t’explote la ment. No segueixes un ordre cronològic. Et deixes portar per una força invisible que t’arrossega a l’un o l’altre llibre. Asfixia, Superviviente, Invéntate algo, la novel·la gràfica de la segona part del El club de la lucha. O Monstruos invisibles, l’última que has llegit, la primera que va escriure.

Estàs convençut que la seua millor obra està encara per arribar. No la història d’un assassí, o del membre d’una secta macabra, o d’una model amb la cara destrossada, sinó la seua pròpia. No una autobiografia a l’ús en la qual parle dels seus ancestres ucraïnesos, o de la seua infància en una casa mòbil, o de les llargues temporades en la granja dels seus avis, o dels seus excessos en la Cacophony Society, o de l’experiència en els tallers literaris de Tom Spanbauer, creador del concepte d’escriptura perillosa. Un llibre que compte aqueix lloc fosc d’on salen els monstres. Un llibre que explique per què hi ha dies en què t’alces amb ganes de pegar-te amb algú. Un llibre que parle d’aqueixos dies, com canta Nacho Vegas, en què valdria més no eixir del llit.