No recordes quin llibre era. Recordes que ho vas obrir al tren i vas ser incapaç de llegir-lo. Recordes que el vas intentar de nou en aquell hotel de Madrid, al carrer López de Clots, en un intent d’espantar aqueixos fantasmes que aguaiten quan es comparteix habitació amb la soledat. Recordes que vas desistir. És divendres a la nit. T’allotges en el mateix hotel en el qual l’endemà comença la teua trobada de cap de setmana amb Alejandro Jodorowsky. Queden unes hores perquè ho conegues. Estàs nerviós. La lectura et calmaria, però el llibre que has portat no aconsegueix aqueix efecte. Et sents com si volgueres emborratxar-te i obrires el minibar i només trobares refrescos i cervesa sense alcohol. Aquesta nit necessites posar-te embriac de literatura. Aquesta nit ocorre fa quasi vint anys, encara no s’accedeix al món des del palmell de la mà, des d’una pantalla atipada d’aplicacions. Encara no saps que podràs portar amb tu centenars de llibres en un dispositiu de tinta digital que pesa menys que un poemari. Acabes posant la tele i narcotizando la teua ment amb imatges que pugnen per mantindre’s el major temps possible en pantalla contra la tirania del comandament a distància.

Quan despertes ja no penses en el llibre, ni a llegir, ni en com unes lletres impreses en negre sobre blanc poden calmar l’agitació quotidiana. Només penses en les hores que tens per davant, en el taller, a conéixer en persona a Jodo. Ignores que en acabar la jornada i en tornar a l’habitació, tornarà la inquietud i la necessitat de consumir literatura. Ignores que baixaràs a aqueixa llibreria que està pegada a l’hotel, que no és una llibreria, sinó una franquícia en la qual embenen també altres articles d’entreteniment, a buscar una dosi que assacie la teua set. Ignores que entre tots els títols triaràs un del qual creus haver llegit una ressenya recentment. Ignores que, en realitat, és el títol qui et tria a tu. Ignores que tornaràs a l’habitació i que pujaràs per les escales, perquè l’ascensor s’haurà desbaratat, sentint el pes de les poc més de sis-centes pàgines a la teua mà. Ignores que et llevaràs les sabates i et llançaràs sobre el llit i començaràs a llegir els relats que componen La velocidad de las cosas i t’esclatarà el cap i s’apoderarà de tu aqueixa sensació que es repeteix cada vegada que un escriptor et demostra que encara existeixen noves maneres de fer literatura.

A vegades és un boom, a vegades és un crac, dius.

El primer que sents és un desconcert davant el que estàs llegint, et va passar alguna cosa semblança amb el Aleph de Borges. No entens res fins que ho entens tot. Com si, arribat un punt concret de la lectura, s’accionara un interruptor en la teua ment que et fa comprendre que el que estàs llegint només és la punta d’un iceberg. Després ve l’eufòria. Et sents igual que quan eres un xiquet i fixaves la mirada en una d’aqueixes làmines de colors fins que apareixia un dibuix en tres dimensions. Com si compartires un secret amb l’autor. A vegades és un boom, a vegades és un crac. Aqueix desconcert i aqueixa eufòria t’acompanyen en la lectura de cadascun dels catorze relats de la velocitat de les coses. Són contes llargs, algun de més de cinquanta pàgines, o fins i tot cent, com a armadures de novel·les que no volen ser-ho. Els personatges es passegen per cadascuna de les històries, com a convidats o turistes, fent cameos literaris que alimenten l’univers al qual pertanyen. No sols en aquest llibre, dius. Quan lliges Historia argentina o Vidas de santos, o qualsevol de les seues novel·les, descobriràs que també es mouen de l’un a l’altre llibre, igual que Canciones Tristes, una ciutat imaginària que recorre el mapa al seu antull, o a l’antull del seu autor.

Aqueixa és la fotografia. Tombat en el llit d’un hotel, començant la lectura d’un llibre que no saps si acabaràs. També ignores que després no podràs parar. Et sol passar. El boom, o el crac, porta amb si una voracitat irrefrenable. Voldràs més. Després vindrà El fondo del cielo, una novel·la que no és de ciència-ficció però que està plena de ciència-ficció, que et sorprendrà amb un estil més sobri que el de La velocidad de las cosas, una austeritat de llenguatge que intentaràs imitar, sobretot en aqueixa novel·la que dorm en un calaix i que algun dia, si t’aconsegueix l’efecte Jack London, despertaràs. Buscaràs Vides de sants en la xarxa, perquè serà impossible aconseguir-ho en una llibreria. Llegiràs Història argentina i Mantra amb una certa angoixa, perquè descobriràs que corregeix i augmenta els seus llibres en cada nova reedició i sentiràs que lliges uns llibres inacabats. Infinits, dius. Jardins de Kensington et contagiarà la passió per Peter Pan, et mostrarà la vertadera història de James Matthew Barrie, et tornarà a esclatar el cap igual que en el primer llibre que vas llegir d’ell, t’acompanyarà tot un estiu, que batejaràs com l’estiu Peter Pan, en el qual veuràs totes les versions cinematogràfiques i llegiràs l’obra original de Barrie.

Té aqueix poder, dius. T’obri portes i finestres per les quals es colen en la teua vida llibres i pel·lícules i cançons que no coneixies i que es queden amb tu per sempre. Els seus pròlegs i les seues traduccions t’han portat a Carson McCullers, a Cheever, a Mark Oliver Everett, a Denis Johnson.

En les primeres línies de  Apuntes para una teoría del lector, el primer relat de La velocidad de las cosas, hi ha una idea que repetiràs centenars de vegades, aqueixa idea del que un sent quan llig alguna cosa que li esclata el cap. Quan ho lliges per primera vegada, tirat en el llit d’un hotel de Madrid, completament vestit, no ho saps, ni tan sols ho intueixes. Tampoc saps que a l’autor ja l’has vist abans, en un xicotet paper, com si anara un dels seus personatges que s’ha colat en una història que no li pertany, en Martín Hache, una de les teues pel·lícules favorites. Aqueixa coincidència podria ser el germen de qualsevol dels seus contes. Ja estava en la teua vida abans de conéixer-ho, abans que ho descobrires, abans que ho reconegueres com un Borges actualitzat, o com algú ho ha anomenat, un Borges pop.

Respires profund. Sents la calma. La soledat s’esvaeix. L’habitació es torna un lloc afable. Aqueixa és la sensació. Aquest és llibre, dius.