Havies de fer-ho. Li devies una confessió. No sols per a parlar d’ell i de la seua obra. O de tu, que és de qui realment sempre acabes parlant. No sols perquè li van donar el Nobel de literatura en 2016. Sinó per a parlar de fronteres i límits i de què és o no és una obra literària.
Havies de fer-ho perquè una veu t’ho demanava, et cridava des del vent, com si fora una de les seues cançons més conegudes. Una força que et crida i t’atrau, com un poderós imant, i a la qual t’abandones confiant que t’arrossegarà a un lloc en el qual sempre has estat. Així va ser la primera vegada. Amb poc més de quinze anys. No sabies a penes res d’ell. Coneixies el seu nom i el deixant que li acompanyava i l’admiració que generava en alguns dels teus grups o artistes predilectes. Parlaven d’ell com molts escriptors parlen del Quixot, amb un sentiment filial, com si reconegueren a un pare. Encara no hi havia mòbils ni accés a la xarxa. No hi havia llistes de reproducció a l’abast d’un clic. Ni plataformes a les quals pogueres acudir a la recerca d’imatges i vídeos. Ni tan sols havies escoltat la seua veu. Sabies que el seu nom era poderós, com el d’un antic profeta, encara que fores incapaç de desxifrar el seu missatge. No hi havia res. Res més que aqueixa crida, aqueixa atracció, que et deixava absort davant l’aparador d’un quiosc que ja no existeix, que ha desaparegut, com quasi tot el paisatge de la teua adolescència. Com els límits de la ciutat en la qual vas nàixer i vivies i constituïa el teu únic món. Després del cristall, les revistes penjaven de cordes de pita, subjectes amb pinces com a roba tendida. Miraves fascinat la coberta del primer número d’un col·leccionable embolicat en cel·lofana transparent. Miraves la cinta de cassette que acompanyava a aqueix primer lliurament d’una col·lecció que no recordes si estava dedicada a ell en exclusiva o no. El que sí que recordes és la portada de la cinta de cassette. Sobre fons blanc apareix l’artista en un pla mitjà. A les seues mans sosté el que sembla un llibre, o una caixa de vinils, o una carpeta. Inclina lleument el cap i perd la mirada en un punt indefinit. La seua postura convida a la melancolia i denota una certa tendresa. La boca s’obri com si volguera dir alguna cosa. Et recordava a una imatge de la Verge, o a una icona russa. Envejaves el seu pèl i la jaqueta, podria ser un abric, que portava. No podies deixar de mirar-ho. I de desitjar-ho. Fins que vas reunir els diners necessaris. L’amo del quiosc el va despenjar de la corda de pita i et va dir que era l’últim exemplar. Vas estar a punt de dir-li que era el teu exemplar, el que havies estat observant des de feia setmanes, el que et cridava amb una força poderosa, amb una veu que només tu podies escoltar. Una veu que res tenia a veure amb el to nasal que eixia del teu walkman quan vas arribar a casa. Esperaves trobar una cosa grandiosa, això que feia inclinar-se davant ell a tants artistes, que ho convertia en un geni, i vas trobar la senzillesa d’una guitarra, una harmònica, i una veu que semblava estar a punt de desafinar en tot moment. Et senties decebut. La decepció només és un reajustament de les expectatives, dius.
Havies de fer-ho perquè no es tracta únicament de música. Ell és un trobador, dius. Un trobador en el sentit estricte de la paraula. La majoria de cançons que omplin les llistes d’èxits perden qualsevol valor artístic si s’elimina l’acompanyament musical. Lletres buides. Lletres sense sentit. Lletres ridícules despullades del ritme o els efectes vocals. És fàcil comprovar-ho, dius. Pocs artistes passen la prova. En el seu cas no ocorre. En el seu cas les lletres de les cançons es poden llegir com una obra poètica autèntica. Ell és un trobador, insisteixes. De fet, el concepte de cançó, que té el seu origen en la lírica trovadoresca, designava a una mena de composició poètica que anava acompanyada de música i havia  sigut creada per a ser cantada.
Havies de fer-ho perquè abans d’escoltar els seus discos vas llegir les seues lletres. Abans d’apassionar-te per la seua música et vas entregar a la seua poesia. Cançons que no havies escoltat encara i que ja et fascinaven quan les llegies en l’edició bilingüe de dos volums que vas comprar en una fira del llibre d’ocasió. Cançons que es poden llegir sense música i que constitueixen per si mateixes, sense necessitat de cap concorde, una obra poètica de tal envergadura, tant pel seu valor com pel seu volum, que molt pocs poetes poden igualar.
Havies de fer-ho perquè li has robat tantes frases que li deus una disculpa.
Havies de fer-ho perquè els versos de Hard Rain’s A-Gonna Fall, o de Tombstone Blues, o de Dirge, o de Hurricane, o d’I Contain Multituds, podrien estar en una antologia dels millors poemes de la literatura universal.
Havies de fer-ho perquè quan ho vist en directe, a penes a uns metres de tu, i va cantar Like A Rolling Stone, vas sentir que era un dels moments més emocionants de la teua vida. Vas somiar que baixava de l’escenari i passava al costat de tu i et mirava i tu no li deies res perquè, com va dir Loquillo referint-se a ell, als genis no cal parlar-los, cal deixar-los passar.
Havies de fer-ho perquè Poe, T.S. Elliot, Blake, Lewis Carroll, Conrad, o Walt Whitman, entre altres, corren pels seus versos. De la mateixa manera que ell corre pels versos de molts altres. En 1975 es va fer acompanyar, en el seu gira The Rolling Thunder Revue, pel poeta beat Allen Ginsberg i l’actor i escriptor Sam Shepard. Molt del que van viure es recull en un documental i en el llibre que Shepard va escriure i que tu vas llegir quasi en trànsit. L’escena en la qual recita poemes i canta cançons, juntament amb Ginsberg, en la tomba de Kerouac, és una mostra més que, no sols la seua obra, sinó la seua vida, és inseparable de la literatura.
Havies de fer-ho perquè és un geni, i els genis estan per damunt dels convencionalismes, i són excèntrics, però estan plens de veritat i d’autenticitat. No va assistir a la cerimònia de lliurament dels premis Nobel perquè en aqueix moment no li venia bé. El  que uns altres van veure com una descaradura, com una burla a l’Acadèmia Sueca, o com una extravagància de divo, tu ho vas entendre com un acte de coherència, ple d’integritat i exempt d’hipocresia. Per a ell no tenia importància el guardó, perquè quina autoritat pot tindre un jurat que consent no premiar a Borges, o a Kundera, o a Lorca, i , no obstant això, a Winston Churchill o a Sartre?
Havies de fer-ho, encara que només fora per a contar de nou l’acudit que es repetia quan es va fer públic la fallada de l’Acadèmia, i que a tu et feia tanta gràcia: si a ell li han donat un Nobel, Sabina bé mereix un Ducados.
Havies de fer-ho, li devies una confessió.
Havies de fer-ho perquè, com diu una de les seues cançons: et deixaré estar en els meus somnis, si jo puc estar en els teus. Això és la poesia, dius. Això és la literatura.