“Podéis desordenar estas palabras si queréis, pero aquí, aquí y ahora, están el cielo y la mano y la turbia oquedad de la boca. // Están el gris, el puño, la hogaza, el sapo, la hueste, la puerta. Están el perro y la semilla y el barro y lo verde y la siembra y lo oscuro y lo antiguo y la tibia dulzura del hueso”.

Ana Martínez Castillo (Albacete,1978) reparteix la seua obra entre quatre passions: la literatura infantil i juvenil, la poesia, la narració de relats de gènere i la crítica literària. També ha coquetejat amb alguna adaptació teatral, l’article periodístic, la narració de viatges, l’assaig i el guió de videojocs. És coordinadora editorial en InLimbo Edicions. Els seus poemes, relats i crítiques apareixen en diverses antologies, revistes literàries i pàgines webs.

En el terreny de la narrativa ha publicat la col·lecció de relats Reliquias (Eolas Edicions, 2019). Dins de la seua producció infantil i juvenil destaca l’àlbum il·lustrat Cómo cocinar princesas  (NubeOcho Edicions, 2017), traduït a l’anglés, italià i coreà.

Els seus poemaris són Bajo la sombra del árbol en llamas (Ediciones de la Isla de Siltolá, 2016), La danza de la vieja(Ediciones de la Isla de Siltolá, 2017), Me vestirán con cenizas (Versátiles Editorial, 2019) i De lo terrible (Chamán Ediciones, 2020).

Parlar de l’obra d’Ana Martínez és penetrar en la nit i tots els seus contorns, caminar per aiguamolls, per laberints i buits d’escala; ser penombra i, alhora, bellesa sublim que descansa en cada paraula, en cada frase. La melancolia, l’espessor del pensament humà i aqueixa serenitat intuïtiva que traspassa les fronteres del llenguatge, ens emboliquen i ens arrosseguen feia un paisatge ple de matisos. El seu viatge provoca un remolí mental i ens fa reviure la foscor sense contemplacions.

“Al caer del abismo al abismo, al tener en los ojos lumbres o crisálidas, al ser el pájaro inhóspito, la herida, la plata, tú –necesariamente tú- has de ser la niña triste muerta, has de ser la finitud que cae, que brinda, que gotea, la joven adicta que se colma de huéspedes las venas”.

Del terrible és un compte arrere, una quarantena que ens impulsa des de l’enllumenament fins a la inevitable mort a través dels símbols. Les metàfores ballen en un joc que pacta amb l’intangible, amb la irrealitat que sembla tocar-se i es difumina deixant un halo de certesa entre els dits. La llum pertany a les ombres, a la bellesa de la mort.

“Morir por cosas así. // Por la locura imberbe, la noche en las enaguas, la mano que sostiene el aire. // Morir por el capricho del invierno, por las rabiosas flores, por la fiebre que inflama hogueras en las tiernas madrugadas. // Por cosas así. Así de tenues. // Para convivir con lobos y animales de misterio, para estar al margen de los idiotas y los bárbaros”.

A través del negre arriba la vida i tots els seus sentits. Un punt en el qual confluir amb la delicadesa de l’ànima pura. No hi ha càstig, sinó sentit. Amor i pau després de la tragèdia que incendia tot. El somni i la realitat es confonen per a despertar en cada element de la naturalesa, en cada soroll que emet el silenci. D’aquesta manera, la intuïció ens porta de la mà, ens marca davant la imatge del més enllà.

“Y así se agrandó muy dentro la semilla redonda, amoroso parásito de forma turbia, la difícil arquitectura del fruto. // Y era complicado abrir los ojos. / Y era absurdo arrepentirse de la luz, no amar la piña ni el cereal ni el haba azul líquida y suave. Era sencillo dejarse llevar por la redondez, por la saliva, por la mano que recoge el trigo. / Y así nació. / Y así, sin más, empequeñecidos, rectilíneos y cercanos, dedicamos nuestras vidas a quererla”.

La poeta crea un misteri canviant i esotèric que atorga al poema l’opacitat necessària per a gaudir de gran llibertat de significats. Les seues lletres ens commouen i s’escorren en un entorn de nocturnitat ple de puresa, de components per a avivar l’enteniment. L’element psicològic ens acosta al visionari, a la confrontació del real i el traspàs de qualsevol límit.

“Aquí estuvo la tos y la pregunta, detenida epidemia de las bocas, el grito y todos sus regalos, taxonomía histérica del aire. Aquí hubo silencio a veces, la posibilidad de no creer, de ser intocable niña preferida, evitar el contagio, el vómito, el pus, evitar la torpeza de ser sincera en el poema”.

Des de la fascinació i l’insòlit, l’espai es torna sinistre i bell. L’ànima és contenidora del món i transcendeix qualsevol creença, qualsevol finitud terrenal. Des d’aquesta perspectiva, Martínez Castillo ens espenta en la seua poètica a un univers que no coneix les fronteres de la matèria, on el natural s’encarna en imatges surrealistes i hermètiques que ens mouen cap a la reflexió de l’origen, de la fi.

“Cuando muera, dile a mi hija que tuve una vez cabeza de insecto, que fui toda alas, que tuve en las manos la posibilidad del trino, que me deshice como la luz del mediodía, pero que lo intenté, intenté la trascendencia cada hora. Dile que quise ser racimo y fruta, vivir única y libre, insecto añejo en la madera, que quise ser carcoma, respirar agujeros, hacer de la verdad algo ficticio, de la ficción semilla”.

Del terrible és una trajectòria inversa que naix de la gran música i descendeix, amb la voluntat de Átropos, cap al refugi mortal. La suavitat de les paraules enfront de l’impacte visual que recrea Ana Martínez Castillo fa que els seus poemes ens abracen en “un remanso tibio donde morir soñando pájaros y escaleras”  i ens mostren que l’escriptura, a vegades, ens fa “ver de cerca la claridad de las tinajas”.  Complim la voluntat. Llegim.