“…Ahora camino al borde del abismo / con los ojos cerrados, / sin miedo a que mi alma

Begoña Abellán Rodes (Alacant, 1976). Poeta i actriu. Durant tota la seua vida ha necessitat trobar-se, sent l’escriptura, i majorment la poesia, la seua forma natural d’expressió. Les seues inquietuds artístiques comencen de ben xicoteta, però és en 2012 quan decideix començar la seua formació professional en arts escèniques. Ha format part de diverses associacions culturals com ara Mistium o Gramàtica Marró; és fundadora de “El Mundo de Cal·líope”, associació dedicada al teatre, recitals de poesia, performances i tallers per a públic infantil i adult. Col·laboradora de diversos programes de ràdio dedicats a la poesia i revistes culturals, en 2014 publica la plaquette Morir para vivir com a part de l’antologia El Mundo en un verso i, en 2017, La ventana que dibujo. En la seua faceta plàstica, actualment està immersa en el projecte Metamorfosi, una suma de dibuixos i poemes que plasmen, en un acte d’introspecció, el procés d’evolució interior de la dona.

Abans de començar, confesse que creuar el pont de la mà d’algú tan pròxim em resulta complicat. La meua germana Begoña és la part que tanca el cercle, la meua companya, la meua amiga, l’altre costat de l’espill on em mire. Escriu des de sempre, quasi per necessitat, a través d’un diari que l’ajudava a comptar tot allò que no deia.

El primer llibre de poemes que va posseir va ser de Gloria Fuertes i li ho va regalar el nostre pare. Mai va tindre consciència de l’important que anava a ser aqueix poemari en la seua vida, però la veritat és que després de la seua lectura va començar a veure amb altres ulls el món. Va començar a llegir poesia, a escriure i a viure a través dels versos.

Des dels inicis, la seua poètica es caracteritza per la seua càrrega surrealista, plena de símbols i una gran quantitat de metàfores que ens mostren una visió del món molt particular. Les incerteses i sotsobres personals, l’anàlisi i la reflexió sobretot el que li envolta, s’alien amb l’esperança i els somnis per a continuar respirant.

“…La vida se comprime en un espacio / entre el blanco y negro, donde tus ojos / se agrietan cuando eres cobarde / provocando el ego un descontrol total / ante tu propio cuerpo, / convirtiéndolo en oscuridad.”

 “La ventana que dibujo” és el seu primer llibre publicat en solitari, el més obert quant al llenguatge, sense perdre l’estil que marca la seua obra. Naix per la necessitat de comunicar-se amb els altres, de la fusió de dos poemaris inèdits, “Naturalesa irreal” i “Ciutat amagada”. La part de la ciutat que no li agrada (grisa, solitària, deshumanitzada…), s’uneix a un món fantàstic, ple de naturalesa i arrelament a la terra, per a donar un missatge que unifica i destil·la la necessitat de somiar.

“…Sol entre nubes negras desprendiendo los recuerdos, / empapando los tejados peludos / que siembran el terror por lo desconocido, / ante la duda de permanecer en esta ciudad silenciosa”.

Enllaça amb la filosofia socràtica quant a retratar l’ànima com alguna cosa amb la virtut de qualificar-nos de savis o de bojos, de bons o de dolents, i s’acompanya de cert intel·lectualisme moral que obri una finestra a la sensibilitat de la poeta.

“Secuestrada en el vacío, mi alma, / perdiendo la razón de todas las palabras / que intentan abrazarme. Detrás del agujero, oculta, / la absoluta oscuridad. / Mi cabeza intenta navegar entre verdades…”

Com ella explica, a través de l’escriptura “dóna la volta a la truita” i converteix els seus moments d’angoixa en paraules que transmeten ànim i il·lusió per a continuar avançant. S’aferra al present que no podem atrapar, que es dilueix a les mans. Advoca sempre per la idea de Carpe Diem, per viure cada instant de manera intensa, perquè “el que es va, no torna”.

“Ahora que, entre el silencio despierto, veo a mi alrededor / cada pequeño detalle convertido en milagro / y cada pequeña palabra convertida en abrazo…”.

Una altra particularitat del llibre és que va il·lustrat per la mateixa autora. Els dibuixos que acompanyen els poemes estan plens d’elements que reforcen el missatge a través d’aqueixa simbologia que espenta cap a la llibertat. En les seues pròpies paraules, “la societat pot empresonar-te, però la llibertat sempre la tenim dins. Tu pots sentir-te lliure dins d’una presó, emmanillat, si el cap la tens lliure”.

“…Pero no, no permitiremos que el mundo se transforme / en un arma y aniquile nuestras almas. / ¿Dónde estáis? / No os escondáis por más tiempo. / Sé que me escucháis cuando os digo ¡Os quiero! / Sé que cada minúscula raíz que ahora se esconde, / puede llegar a florecer…”.

La dualitat està molt latent en els seus poemes. L’observació la porta a un sentiment de claustrofòbia, de tristesa per com funciona el món, del qual s’allibera a través de l’escriptura. Traspassar l’espill és una al·legoria de la llibertat intrínseca de l’individu que busca el seu propi camí. Silenci i soledat acompanyen a Begoña Abellán en aqueix intent de saber-se element d’un món global.

“… ¿Dónde vivo y dónde muero? / ¿Dónde acaba la realidad y comienza la ficción? / Mi extensión inevitable con la pureza natural, / me atrae a este bosque repleto de misterios profundos / y oscuridades perpetuas.”

La poesia és màgica, naix a l’interior i es vehicula a través del llenguatge, però també a través del moviment. L’experiència de “La ventana que dibujo” no acaba en el paper, sinó que va unida a un espectacle amb el mateix nom, dissenyat per l’autora. A través de la veu, la biodanza i la imatge de tres dones de diferents generacions, Begoña dóna vida als seus poemes i exposa les seues grans preocupacions.

Begoña Abellán Rodes creu en la fusió de diferents disciplines artístiques, en la col·laboració entre artistes que ni tan sols es coneixen, per a fluir sense lligams. Una dona que és emoció pura, hipersensibilitat en forma de versos, llum escènica que obri finestres, que dibuixa sobre el paper aqueixos somnis que donen forma al viatge i reconnecten l’ànima amb els elements de la naturalesa. Art i vibració que es donen la mà per a escriure, llegir, volar cap als somnis personals, “per a descobrir realment / la imatge amagada de l’única veritat; / el sentiment”.