En pensar en la creació literària, en el debat que implica l’escriptura i el compromís que suposa sostindre la cultura, el foc m’abrasa la gola. És en aquesta passió que ens uneix, on quasi sempre cal mantindre un combat cos a cos, amb aspectes aliens a l’art, del qual ningú ix indemne. Per la pròpia naturalesa, per aqueixa cremor que espenta a l’artista a l’abisme creatiu, existeixen grups, col·lectius, individus audaços que senten la necessitat de configurar el seu ideari, les seues inquietuds, i deixar empremta de tot el que els commou en aquest terreny tan àrid.
Des d’aquesta emoció, allà per la dècada dels 80 del segle XX, un grup de joves entusiastes, impulsats pel diàleg i la passió per les avantguardes històriques, pel cinema, la música, la naturalesa… va gestar un projecte conjunt. Així va nàixer en 1985 la revista Empireuma, una publicació que va resistir de manera regular 33 números i que, hui dia, encara ressona en la vida cultural oriolana a través de números extraordinaris, presentacions i altres activitats.
El pròxim 19 de maig, a les 19h, a la Biblioteca Pública María Moliner d’Orihuela, gràcies al finançament i l’esforç de la Fundació Miguel Hernández i el seu director Aitor L. Larrabide, es presentarà la digitalització de la totalitat de números de la revista Empireuma.
Com a homenatge i reconeixement, hem volgut creuar El Pont dels Espills amb ells.
José Luis Zerón Huguet:
Què significa Empireuma? Per què aqueix nom?
Va sorgir durant una reunió en la qual estàvem preparant el primer número de la revista. Ens faltava el nom i buscàvem un que fóra original, impactara i resumira, en certa manera, el nostre ideari. Estàvem en un atzucac. Se’m va ocórrer proposar la paraula Empireuma, perquè José María Piñeiro i jo ens havíem sentit captivats per aquest vocable sonor i d’endiablada pronunciació (tant que encara hui dia a molts se’ls fa impossible escriure-la o pronunciar-la bé i no són poques les vegades que el nom apareix distorsionat amb les metàtesis Empiurema o empiruema) quan el descobrim anys abans rastrejant diccionaris. Significa olor i sabor particulars que prenen les substàncies sotmeses a foc violent. Però també té una altra accepció: brasa amagada sota la cendra. I aquesta és realment la que ens va interessar, perquè representa una bella metàfora de l’experiència creativa. De fet, la salamandra, l’animal mític que viu en el foc, és el logotip de Empireuma, creat pel pintor Pepe Aledo, autor de les portades de la revista i un puntal per a l’equip empireumàtic.
Com va ser el salt de revista literària a editorial?
Va arribar un moment en què no podíem aconseguir subvencions i altres beneficis sol amb el depòsit legal de la revista. D’altra banda, teníem la intenció d’editar llibres i separates, així que decidim fer el salt. La idea realment va partir del nostre amic i col·laborador José Antonio Muñoz Grau, escriptor, pintor i activista cultural. Va ser ell qui ens va brindar una gran ajuda per a crear l’editorial i va formar part d’aquesta. En crear l’editorial, la revista va tindre una major cobertura legal.
Quines dificultats heu tingut per a mantindre aquesta iniciativa cultural?
Dificultats, moltes. Patrocinadors…, cap fix. Editar una revista literària en paper i amb una tirada àmplia costava molts diners. La regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Orihuela només va patrocinar la nostra revista en els inicis, durant una mica més d’un any. Va ser en l’etapa socialista de Vicente Escudero com a alcalde. Quan Luis Fernando Cartagena (PP) va ser nomenat alcalde en 1987, ens van negar la subvenció. Només en els últims anys de la revista, la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Orihuela va col·laborar comprant exemplars o amb subvencions minses. També aconseguim subvencions, no gaire elevades, de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert, d’entitats d’estalvi i altres institucions, sobretot culturals. El cas és que la revista, que va començar sent trimestral, va tindre una periodicitat irregular fins que decidim tirar el tancament en 2006. El nostre pressupost era irrisori comparat amb el d’altres revistes prestigioses independents, ja no parle de les institucionals. Malgrat tot aconseguim mantindre-la durant vint-i-un anys amb austeritat i decòrum.
Ada Soriano:
Una revista de les característiques de Empireuma comporta moltíssima faena. Com va ser el procés de composició de la revista?
Raó no et falta, Esther. De per si mateix, elaborar una revista requereix un esforç. Si es pretén que la revista siga digna de ser llegida i respectada, els responsables de la mateixa han de reunir-se per a debatre, seleccionar…
D’altra banda, el procés de composició de cada número es va anar coent a foc lent perquè cadascun d’ells requeria vigilància, no sols quant a correccions (que no és poc, encara que algunes errates se’ns van escapar) sinó a l’hora d’encaixar bé les il·lustracions. Així i tot, mai ens va faltar l’entusiasme perquè el resultat valia la pena. Encara record, en els primers anys (érem molt joves), les nits de tertúlia en un pub d’Orihuela dedicant el nostre temps a Empireuma, els folis amuntegats sobre la taula, l’olor del te i del café, el fum del tabac, la música ochentera de fons, les bones converses en les quals no faltava ni el riure ni l’anècdota.
En la revista sempre hi ha hagut un intercanvi entre autors de sòlid prestigi i autors nouvinguts, com s’equilibren aquests continguts?
Això és molt més fàcil del que sembla. Es tracta de donar oportunitats als nouvinguts, sempre que hi haja un mínim de qualitat. De fet, vam ser un clar exemple del que dic, ja que alguns de nosaltres debutem en la nostra pròpia revista. D’altra banda, com no sentir-nos igualment orgullosos davant la possibilitat d’haver comptat amb autors, com tu mateixa dius, de sòlid prestigi? Parlem d’art, parlem de poesia. No de competir, que és ben diferent. De les bones qualitats com la saviesa, la noblesa, la comprensió, la complicitat…, naix l’equilibri.
José Manuel Ramón:
Com es va forjar la idea del col·lectiu? Quins eren els pilars, els fonaments de Empireuma? Quins objectius teníeu en el moment de la seua fundació?
La idea va sorgir d’un grup d’amics amb edats compreses entre els 17 i 21 anys, aproximadament. Compartíem molts llibres, afinitats estètiques i musicals, i una incipient necessitat per expressar-nos mitjançant l’escriptura. Aqueixa efervescència artística i aqueixa complicitat ens van portar a la idea de traure una revista. Corria l’any 1984 quan plantegem fer algun recital de poesia per a donar-nos a conéixer, al qual es van anar sumant nous noms. En aqueixos moments va ser clau el suport que ens van brindar dos amics gallecs establits a Orihuela per aqueixos anys: Lola Varela, professora de Literatura i la seua parella de llavors, el poeta Jorge Cuña. Ens presentem com a «Grup de joves poetes Empireuma». Al gener de 1985 va aparéixer el núm. 0 de la revista amb una portada sòbria, sense artifici: «Aquesta és una bona manera de començar», déiem. A poc a poc, amb periodicitat trimestral vam anar superant obstacles de diversa índole i millorant en disseny i continguts: noves portades, dibuixants i pintors, més poesia i traduccions, assajos i algun monogràfic.
Potser podem esperar un nou ressorgiment de Empireuma? Noves iniciatives?
Ara com ara no crec que siga possible. Això sí, gràcies a Empireuma vam poder continuar escrivint i descobrint (afinant) les nostres veus, que no és poc. S’han publicat ja uns quants llibres, catàlegs, ressenyes, articles, assajos, i secundat actes i presentacions diverses. En fi, al llarg d’aquests anys s’han fet moltíssimes activitats annexes a l’esdevenir de la revista, que sense ella no hagueren sigut possibles. Hui existeix internet i avanços digitals que permeten afrontar amb gran solvència altres iniciatives interessants, que n’hi ha (i hem de secundar), darrere d’una pluralitat que celebre de bo de bo. Perquè en cultura tot suma.
José María Piñeiro:
Assajos, crítica literària, traduccions, il·lustracions, poemes, narrativa… De tots aquests aspectes, hi ha algun que siga determinant per a definir la identitat de Empireuma?
La creació poètica, sens dubte. “Al principi dels principis”, abans, fins i tot, de projectar la idea d’una publicació, la qual cosa ens vinculava, a més de l’amistat, era l’amor a la literatura, i d’una manera específica, a la poesia. En l’era adolescent dels entusiasmes, discutíem sobre qüestions estètiques, sobre quines tendències estilístiques o autors ens eren més pròxims i podien inspirar-nos. Les “poètiques” dels primers números obeïen a la intenció més o menys ingènua de crear-nos un ideari poètic, eren reflex dels manifestos dels grups d’avantguarda: simbolistes, modernistes, surrealistes, etc… No obstant això, quan la revista va començar la seua marxa ens vam adonar que la publicació no podia constar exclusivament de poesia.
Quin ha sigut l’evolució de Empireuma? Diferents etapes en aquests 36 anys de vida?
Aquesta pregunta enllaça amb l’anterior, doncs, com et dic, la nostra preocupació res més eixir els tres primers números va ser que la publicació integrara altres continguts, a més dels de la de poesia: contes, articles sobre temes literaris, traducció de literatura estrangera… La sort i el dinamisme de llavors van fer que ens asseguràrem la col·laboració d’amics, escriptors, professors i traductors. D’ací d’ara en avant el treball que ens corresponia era el de mantindre seccions fixes i que la revista fora adquirint una riquesa de continguts: presència d’assajos i crítica literària i, si ens era possible, publicació d’inèdits. Crec que els últims números van aconseguir satisfactòriament aquesta meta.
Aitor L. Larrabide:
És possible la creació literària a Orihuela sense el pes de Miguel Hernández?
La figura de Miguel Hernández ha tingut (i té) una rellevància molt important a nivell local. A vegades, per als qui escrivien, el seu paisà ha exercit una petjada no del tot beneficiosa. L’ombra de l’autor del raig que no cessa ha pogut aombrar o empal·lidir l’obra d’altres creadors. Hernández aconsegueix conjuminar tradició i avantguarda, obri camins per a la poesia de postguerra i representa el millor de la Cultura desenvolupada durant la Segona República. Paral·lelament, es converteix en un símbol de resistència i dignitat per a moltes persones en una època especialment ombrívola de la nostra Història recent. Per tant, crec que la petjada d’Hernández és molt evident en la poesia escrita a partir de la seua mort física en 1942.
Existeixen vincles directes amb Empireuma o El Gallo Crisis?
Les revistes literàries van aflorar durant els anys previs a la Guerra Civil. Es van convertir en l’expressió de les ànsies o esperances dels joves. En el cas del Gall Crisi, amb el deixant de Gabriel Miró darrere, va ser el reflex d’aqueixos desitjos de renovació social i cultural d’un grup d’oriolans que vivien temps convulsos (1934-1935), i que buscaven les seues pròpies respostes a tantes preguntes. Empireuma va nàixer també en un temps en què els més joves buscaven trobar la manera de difondre les seues creacions en un context social igualment complicat. Totes dues revistes es caracteritzen per la passió indomable cap a la Cultura d’aquells joves, sense capelletes, a cos net, sense xarxa protectora que puga salvar-los d’una caiguda al buit o a la indiferència, que és quasi pitjor. Però res més unia a totes dues revistes, crec jo, excepte una mateixa passió per la creació, en un context social gens favorable a vel·leïtats diletants.
Com sorgeix la iniciativa de la Fundació Cultural Miguel Hernández per a la digitalització de la revista?
Per part meua, vaig entendre que la revista (1985-2015), que va ser un referent cultural indiscutible a nivell provincial i nacional, mereixia ser difosa en la seua generalitat. Fins hui, ningú s’havia interessat en la seua digitalització. Així que, com l’acudit dels bilbaïns, algú em va preguntar si no m’animava a digitalitzar la revista. I això per a un bilbaí és provocar-li. Fora de bromes, ho vaig interpretar com un servei a la Cultura des de la nostra Fundació. En 1993 vaig començar jo també a publicar en la revista. Així que en aquesta revista es condensa una bona part del que hem sigut i del que som. I, a part del rescat hemerogràfic, té un component d’homenatge i reconeixement als qui van crear la revista i van posar a Orihuela en el mapa de la poesia i de la creació.
Com ha sigut el procés? Per què ara?
Vaig aconseguir, amb molta paciència, tots els números, donant la llanda a tothom, principalment a José María Piñeiro i a José Luis Zerón. Juan Carlos Sáez Roca em va regalar l’introbable número 0. Una empresa especialitzada en digitalització de documents i revistes (DIGICOPY) es va encarregar durant un mes i mig de digitalitzar els números de la revista en diversos suports.
Crec que aquest moment és l’oportú perquè després de la publicació de l’últim número de la revista en 2015 es tira molt de menys la incontestable veritat creadora i honradesa intel·lectual dels qui dirigien la revista. Potser, com li va passar El Gallo Crisis, a Orihuela va tindre un ressò menor a l’esperat, però fora dels límits del municipi es recorda pàgines de bellesa intemporal, de crítica independent i de descobriments d’autèntics letraheridos que hui dia són figures rellevants de la poesia. Només per això val la pena haver fet el gran esforç de digitalitzar la col·lecció de la revista.
En acabar aquesta entrevista, només cap una conclusió: tant de bo la brasa que s’amaga sota la cendra continue viva i ardent, amb els esforços conjunts, amb nous projectes i dedicació. De tots depén. Sumem, multipliquem. Llegim.
Comentarios