“Compré esta casa / Y la arreglé con mis manos / Planté los árboles / Y las flores / Vinieron los insectos / Y los pájaros / Y los sapos y las culebras / Balan las ovejas y las cabras estabuladas / En el corral vecino canta el gallo / Y en el monte los ciervos / Berrean por las hembras / Compré esta casa / Y la arreglé con mis manos / Y soy el único extranjero / De este universo excéntrico / Yo no soy el centro / Yo no soy el que soy / Yo soy nada”.

Federico de Arce (Cieza, Múrcia, 1968) és escriptor i pensador. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Múrcia. Actualment exerceix com a professor de Llengua i Literatura a Toledo, on ha desenvolupat la major part de la seua carrera professional i de la seua obra. Escriu en el seu nom, però també en el dels seus heterònims, entre els quals destaquen José Luis del Celler, Anna i Hans Schliemann, Abraham Abravanel, i el poeta xinés Hu Zi. L’any 2005, va obtindre el primer premi en la segona edició del certamen literari Dolç Chacón amb el relat Pirates. Des de 2019 coordina la col·lecció de poesia internacional «Ultramarina», de l’editorial Mussol llibres, una sèrie d’antologies de poetes espanyols i hispanoamericans, la particularitat dels quals és que els poemes han sigut seleccionats per ells mateixos.

A part d’alguns assajos, en ficció ha publicat ¿Por qué no hay una Hofbräuhaus en Toledo? (Caja Castilla-La Mancha, 1997), La voz de El Shaday (Descrito ediciones, 2014)​ y La vieja (Descrito ediciones, 2015). Els seus poemaris son: Miel de Brujas (Descrito ediciones, 2009; edición digital, 2016); Aguas arriba de mi madre (Amargord, 2016); Alma de cántaro (Huerga & Fierro, 2017); Un mal español (Mochuelo libros, 2019) y Jugando a las casitas con Emily Dickinson (Aletría, Mussol llibres, 2020).

Jugando a las casitas con Emily Dickinson és un llibre d’amor en tota l’amplitud del terme. Un compendi de poemes gestats amb l’alé de la vida, amb la senzillesa del qual és capaç de mirar i viure des de la humilitat i la sorpresa d’un xiquet. Un Univers d’intuïcions que Federico Arce ha anat guardant durant díhuit anys en un quadern i que donen forma a aquesta cuidada obra, presentada com un preciós regal d’aniversari per a la seua filla Carmen.

“Cuando era niño / Contaba las estrellas / Como esta noche / Cuento las estrellas / Con Carmen / Por el placer de confundir / Un poco de infinito / Con toda la eternidad // Cuenta borreguitos / Si no tienes sueño / Cuenta borreguitos / Y te dormirás / Borreguitos / Son las nubes en el cielo”.

A partir de cites de Ludwig Wittgenstein, el poeta vertebra cada capítol i ens acosta al concepte místic de Naturalesa; a aqueix Déu que es mostra a través de tot el que ens envolta. I és que, més enllà de qualsevol concepte d’origen, la pròpia indagació ens situa en un punt en el qual la vida i la mort es confonen. El sagrat s’obri camí entre el quotidià, en un espai habitable des del buit, des de l’espiritualitat que ens projecta sobre cada element, cada objecte, cada ser.

“Dios o la naturaleza / No significa / La naturaleza o la realidad / No quiere decir / La naturaleza tiene leyes / Si tiene leyes / No es de la naturaleza / De lo que hablamos // No tiene leyes la naturaleza / No puede ser definida / Fluyendo continuamente / No ha sido creada / Por ningún dueño / Que la haya dotado de leyes / Ni siquiera se muestra / Vaciado en ella el dueño se llena”.

L’hort on passen el temps Carmen i Federico és un lloc etern que converteix en immortals als ocells. Un lloc on el poema no està en les paraules, ni en els símbols, sinó en alguna cosa que traspassa el llenguatge i dóna fe d’una existència que posa en relleu la fragilitat de l’ésser humà. La xiqueta pregunta mentre creix i el poeta recupera la infantesa, si és que alguna vegada la va perdre. Junts coincideixen en els grans temes de la poesia i dialoguen de tot allò que mor en ser nomenat.

“Cómo explicarle a Carmen / Que Alitas será el petirrojo / Que le cantaba a Emily Dickinson / Volverá el petirrojo volverá / Aunque ahora seamos nosotros / La melodía en fuga / Volverá no sé en qué árbol / Todos los mayos volverá / No sé en qué árbol / Se duerme mi hija / Sobre mi pecho / Escucho latir su corazón / Es una liebre / Que corre asustada / Entre los galgos / Me despierto en el miedo”.

La màgia del silenci, de la veritat sublim i de la bellesa està continguda en aquest exercici que depassa els límits del gènere poètic. L’autor mostra la vida, perquè hi ha coses que no es poden dir. I així ho explica en la carta de presentació que serveix com a pòrtic i dirigeix a la il·lustradora Andrea C. Ferrari. Les seues imatges acompanyen les paraules del poeta amb una sèrie de collages en els quals “s’entremesclen flors, peixos, animals fantàstics, constel·lacions…” i ens introdueixen en aqueixa caseta de nines des de la qual comptar formigues, comptar estreles, o prendre el te mentre s’expandeix la consciència.

“Amo a mi hija / Sin amar el verbo amar / Soy una nada que ama // Los pájaros son pájaros / Loba es Loba / Carmen es Carmen / Yo soy Otro // Confío en la nada / Confío en las palabras / Que dicen de la nada // Florecen los pájaros / En el azul son palabras / Que vuelan más allá / de la gramática”.

Federico de Arce escriu per a viure. La seua obra es conforma des del pensament profund i la meditació, des del sentir religiós que transcendeix totes les religions. Es defineix a si mateix com “spinozista” i ha fet seua l’equació Deus sive natura. Diu l’autor: “Creo con Spinoza que no hay diferencia entre cuerpo y alma, que se piensa con todo el cuerpo, que nunca se sabe lo que puede un cuerpo. No obstante, ‘cuando nos invade la pesadumbre, dónde sentimos ese pesar’. Pienso, con Wittgenstein, que ese no lugar en el cuerpo sea quizá el alma”. En Jugando a las casitas con Emily Dickinson, l’amor, l’alegria, la compassió i la senzillesa es funden amb el discerniment, amb la complexitat de la llum i totes les foscors. Tot en un cosmos, un no lloc, on llegir, pensar, sentir i jugar a cor obert. Llegim.