“Y verás pasar las horas, / los trenes, las muchedumbres, / desafiando con su inercia / tu vocación de estatua, / agigantando distancias, / aniquilando caricias, / como fuego que se apaga / a falta de más madera”.

Fernando Alonso i Frías (Alacant, 1974). Llicenciat en Sociologia per la Universitat d’Alacant. En 2005 edita el seu primer poemari Cenefas de incomprensión (Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert). En 2009 veu la llum Residuarte (Fórmula Idònia), una obra de poesia visual i intersensorial, editada en format de llibre-disc. En els últims anys, Alonso i Fredes ha compaginat l’escriptura amb el cinema. Fruit d’aquest maridatge artístic ha vist la llum el seu primer llargmetratge, Atrevimiento (Fórmula Idònia, 2019), editat en format de llibre i blu ray, i que ha arribat a ser candidat en la 34a edició dels premis Goya. En 2020 publica els poemaris Injusticia poética (Fórmula Idònia) i el que ens ocupa, Noches a pie de lágrima  (Fórmula Idònia).

Fernando Alonso i Frías és autor d’una obra plena d’arestes i múltiples cares. Cinema, fotografia, poesia, narrativa, experimentació… s’uneixen i es complementen per a formar un tot amb el qual poder compartir la seua visió i portar-nos de la mà a l’essència de les seues inquietuds artístiques. Aquesta mirada multidisciplinària es concreta en diferents projectes que revelen el combat desigual que existeix entre el món i el poeta; el profund abisme entre el seu interior i tot el que li envolta, entre les ferides que no tanquen i la profunda incomprensió que li acompanya des del seu primer llibre de poemes.

El seu treball ens fa reflexionar sobre aqueixa bellesa que mai ens aconsegueix, ens deixa desprotegits davant la cruesa, la decadència i l’abandó per a fer que l’espoli i la soledat es convertisquen en espill.

“Todos los malos recuerdos / adoptan forma de espejo, / y en las paredes en blanco / resuenan cuadros e imágenes / en un pandemonio insólito / de sinestesia agridulce. / Al margen del tiempo cero/ y a la derecha de ayer / se ubican los antigozos, / y las desdichas que un día / llegaran para quedarse / sin pretensión de partida. / Ahora duermen en mi casa / de muñecas sin cabeza, / junto al estanque de líquenes / y nenúfares mustios”.

Noches a pie de lágrima és un viatge emocional que se sustenta en tres pilars fonamentals: la nocturnitat, l’alliberament i la maduresa. Cadascun d’ells ha donat com a fruit un poemari diferent, tant en el contingut com en la forma, sota els següents títols: Noches a pie de lágrima, El nuevo ser cotidiano y Luz en el sótano.

Noches a pie de lágrima defineix un escenari replet d’espais en blanc que s’omplin amb paraules estripades. El dolor per l’amor que desapareix, sabent que mai va ser de la seua propietat, transita per les seues vísceres. Es passeja per un ambient encegat per l’agonia que suposa la pèrdua, el desencantament i l’aspror.

“Y si una ninfa cual Venus / se pasea por la estancia / y no atrapa mi atención, / y condeno al ostracismo / un buen libro de Bukowski / que abandono a la mitad, / será porque pienso en ti y / todo lo demás ya sobra”.

En El nuevo ser cotidiano, Fernando Alonso ens ofereix un nu integral, es desfà de qualsevol complex poètic i es resisteix a aqueixes normes imposades (o autoimposades) per a donar-nos el seu costat més salvatge. Així, des del caos i el desordre, el foc corprenga els seus versos i advoquen per tot l’incorrecte.

“No sé qué tecla pulsar, / no sé qué libro leer, / no sé qué tipo de beso es / el más adecuado a ti. / No sé qué hacer con mi vida y / con mi dinero tampoco. / Mi retentiva es escasa, / nada me sale a derechas / y solo abundo en fracasos / y frustraciones constantes. / Será que estoy deprimido, / será que soy gilipollas; / será que sufro un bloqueo”.

Descobrim així a un personatge groller i violent que gaudeix de la immunitat que atorga el paper, del simbolisme del llenguatge enfront de la pornografia del propi fet, d’aqueixes cordes que lliguen a l’home i deslliguen al que escriu amb el llibertinatge d’un món que sura entre la realitat i les seues pròpies fantasies.

“Me acompañó a la toilette / y sumergió la caverna / de su garganta bien honda / por mi entrepierna confusa, / provocando en sucesivo / un estallido de riego / de esperma allá por su lengua, / al igual que se desatan / los aspersores indómitos / de una zona de jardín”.

Un infern a mesura en el qual sobreviure i crear amb l’alliberament que suposa l’absència de límits i noses. Així, Alonso i Fredes ens regala un còctel on el maleït i la realitat bruta s’agiten per a formar un filtre des d’on mirar i donar-nos la seua visió personal de la vida.

“Olvida esas tonterías / sobre realización personal / y otras muchas zarandajas: / el timón de tu destino / no obedece a tus dictados. / Y no se te ocurra tramar / ninguna absurda estrategia / de finalidad sediciosa; / ellos deciden por ti, / tú solo miras y acatas… / Es la ley del escaparate: / se ve pero no se toca. / No es mala vida, no obstante; / observa a los maniquíes”.

Després d’una etapa de declivi interior, l’autor, entrelluca Luz en el sótano i converteix el seu desassossec en una bretxa d’esperança. D’aquesta manera, tanca el cercle i assumeix la seua maduresa amb la mirada del qual coneix bé la foscor.

“Me vi arrastrado a los fondos / de un pozo oscuro sin luz / como una sombra en la noche / toda impregnada de luto, / allí donde cada lágrima / vale su peso en agua / y cada sueño es un paso / de pesadilla en tropiezo”.

Malgrat el blanc i negre de les seqüències que ens mostra en els seus poemes, la naturalesa ix per les escletxes de formigó per a tornar a sentir allò que quasi està oblidat en les pròpies entranyes. La memòria busca consol en el present (potser en el futur), encara que la por i els dubtes persisteixen.

“Tiemblan mis dudas en gélidas / noches de invierno sin fin, / al desabrigo imperial / de un alma al raso y desnuda. / Me debato entre el silencio / de una fría encrucijada, / donde el mapa de tu ausencia / me confunde los caminos / en los confines distantes / de nuestras vidas sin rumbo. / Rompo mis versos a impulsos / de errática incertidumbre y / la desazón se derrama / por el sendero que nace / del lacrimal de tus ojos”.

Fernando Alonso i Fredes ens descobreix en aquesta obra, un món replet de sexe, prostitució, alcohol, desitjos frustrats, boira i filats emocionals que componen una cadena de seqüències en un retrat decadent i hostil per a acabar amb la llum del predictible, amb l’esperança que salta “a peu de llàgrima”. Un llibre amb plantejament, nus i desenllaç que exercita al lector en la incomoditat i la sorpresa per a mostrar que és impossible saber on comença i on acaba una circumferència.