“Nunca he probado la tregua, / el acto de vivir sin lastres. // No sé olvidar / la esencia de lo perdido, / el sudor derrotado / que se seca bajo una ducha / de superficies salvajes. // No he aprendido a ser piedra”.

Iria Fariñas (Madrid, 1996) és escriptora, artista plàstica, organitzadora d’esdeveniments literaris i directora del projecte sociocultural RNM (Reescrivint El nostre Món), en el qual s’integra el treball creatiu com a eina de desenvolupament humà a l’aula. A més, forma part de diversos projectes en procés de creació (performances músic-poètiques, fanzines, etc.), de col·lectius (La set, La fam, Poetry Eslam Alacant) i d’antologies com, per exemple, 52 semanas (Entropia edicions) o la del laboratori de creació de Cosmopoética. Els seus vídeos són multidisciplinaris, però l’arrel sempre està en la poesia i la literatura. En 2019 va quedar finalista de l’III concurs de microrelat IASA ascensors, l’antologia dels quals publicarà pròximament Páginas de espuma.

Té quatre llibres publicats: La promesa de Kimbalá (Ed. Athia, 2010), Ayer ya será tarde (Ed. La poesía mancha, 2019), Antinomia (Ed. Postdata, 2020) y Vista aérea (2020, Ed. Entre Ríos).

Mirar a través dels ulls de Iria Fariñas és desdoblegar-se, sentir-se part de l’enigma dels sentiments i abraçar el llenguatge com a màxim refugi davant tots els naufragis. La seua mirada recorre el món i deixa espai perquè tot ocórrega, per a reinventar qualsevol realitat i convertir-la en un poliedre ple d’espills que deformen qualsevol creença inamovible. En els seus poemes trobem paraules que s’entrellacen i creen noves realitats, que s’uneixen per a renovar significats i enfortir els seus versos.

“El hombre del walkman / tiene una sobredosis de arrugas / y es todo huelga de peso, / los auriculares le reptan pretéritos. // ¿Escuchará lo que pudo haber sido / y no fue / y no será? // La madriguera de sus pupilas / oculta demasiados solsticios nublados. // El hombre del walkman / es un paréntesis en sí mismo, / un ayer que insiste en existir, / sus zapatos ya no tienen suela”.

En Vista aèrea,, la poeta ens mostra un pla general de la vida. Un compte arrere que desemboca en la pròpia comprensió. El desig, la fascinació i els somnis es donen la mà amb el matèric, amb les relacions que es toquen per a salvar-se, per a fraccionar-se o unir-se en un terratrémol d’emocions que entra pels sentits i dóna forma als afectes. La vida és dinàmica i la marea interior ens fa prendre perspectiva.

“se abisman / cabezas de alfileres / en todas partes / agujas / ejércitos de puntos // un estallido de incertidumbres // pinchan / no duelen / están lejos // sus conflictos tendidos sobre el vértigo // cabezas de alfileres que resisten / y luchan los ojos / no veo sus perforaciones / me las clavo / inútilmente // distancia ciega / me ahogo // lejos de los márgenes / el desastre de la belleza / es un hilo tenso / y yo una pupila rota”.

El dolor, les crisis, la força que obri clivelles i descompon l’univers són part del camí. Una forma natural d’estar que busca eixides i es reconforta en el propi jo sense renunciar a res. La bellesa i l’ímpetu es funden en una filosofia personal que beu de la pròpia memòria i es reconstrueix davant les derrotes.

“Estoy vacía: / he desalojado a rastras / los gritos consumidos de llantos / y los huecos de yeso / y las paredes falsas / y los portazos con que crujieron / mis vísceras; / he volcado mi estómago / sobre un río de agujeros. // Estoy vacía: / he disociado nubes y raíces / hasta sufrir mal de altura / al caerme sobre la cumbre / de mis dudas furiosas. // Estoy vacía: / por fin puedo empezar de cero”.

En un ball de contraris naix Antinomia, un impuls, una fugida cap avant que s’alimenta de dubtes i incerteses per a crear nous espais de supervivència. No existeix la llum sense l’ombra i viceversa. Des d’aquesta comprensió, l’acte poètic és la pròpia respiració, una manera d’estar en el món, el poder salvífic de l’escriptura. Tot és amor, anhel i descobriment, aspiració efímera i foc carnal.

“Quiero mostrar el beso, / ¡sigue vivo! / ¿Notas la vibración? / Labios sellados, ecografía oblicua. / Ahí, ¿percibes sus intenciones? // La habitación, la herida. / La piel queriendo revivir como el beso. / Tejidos que mudan. / Ronroneo compuesto por la deformidad / de la inercia contenida. / Dentro, la conversación carente de lenguaje”.

Estimar forma part del cicle incessant de la vida. Amb la perfecció d’un cercle l’autora naix, mor, renaix, es transforma per a cremar en cada instant, amb la intensitat de qui coneix la fugacitat del temps i no se sotmet als rellotges. Preguntes, dubtes, absències, tempestes, respostes i quietud componen aqueix enllaç amb el quotidià que s’extrapola al paper en forma de poema.

“Daños de agua versus piel: / en tu lucha preguntas / nuestra ausencia. / La falta vence al tiempo: / perdido entre sales, / se evapora”.

La impressió imaginativa de Iria Fariñas crea un cosmos simbolista que permet associar la contundència del sensible a un escenari oníric. La cruesa, el dolor, la melancolia, la sensibilitat se senten enfront del buit i creen un diàleg en el qual cadascú pot dibuixar el seu propi paisatge. La seua poètica vibra, crida i vol volar davant la realitat incomprensible. I és que, en aquesta vida “no hay más / que este sube y baja, / inhalación y exhalación, / donde no caben / las órdenes, las direcciones / ni el miedo / a la luz”. Respirem. Llegim.