“Ten por supuesto / que mis poemas / son la sombra que, / por la luz de la lámpara, / proyecta mi cuerpo / sobre el cuaderno”.

Javier Das (Madrid, 1980) resideix al Fondó de les Neus (Alacant). En narrativa, les seues obres publicades són: Totes les ciutats i París (2015), Mapa epistolar de París (2019) i El meu avi és soluble en aigua (2019). En poesia, ha publicat En estas cuatro paredes (2008), No hay camino al paraíso (2009), compost pel seu poemari Sense fred a les mans i Li esclafaré amb els meus versos del poeta José Ángel Barrueco. El seu últim llibre és una col·lecció d’haikus que porta per títol Un pez que baila (2021).

Recórrer l’obra de Javier Das és prendre consciència de les xicotetes coses, d’aqueixa quotidianitat que sembla revelar-se davant nosaltres per a donar sentit a la vida, a la raó de ser i d’estar en un món tan senzillament complex. Els sentiments o les sensacions obrin portes sense retorn que es converteixen en objecte poètic, en abismes que busquen eixida en les paraules i transformen en alé allò que no ens deixa respirar.

“No merece la pena vivir / si a cada paso que das / no sientes un latigazo. // Si no te dejas devorar cada noche, / si no prendes fuego a un piano / mientras bailas en sus teclas. // Merece la pena perder la cabeza / por la canción que tarareas, / merece la pena ponerte el sombrero / y encender las farolas de la ciudad. // Con el frío en el bolsillo / de tu chaqueta, / con la hora cambiada / para trasnochar cien veces. // Porque saltar es algo / en lo que hay que mantener / los ojos abiertos”.

Amb un llenguatge directe i clar, els seus versos recullen la pròpia experiència, elements autobiogràfics que, travessats de subjectivitat, completen la imatge vivencial del poeta. D’aquesta manera, el vertigen de viure, la duresa d’un món que a vegades ens sembla massa alié, pren forma per a desembocar en l’esperança, en l’amor.

“En mi retrovisor / alguien está sentado / en la calle, en un escalón, / con la mirada perdida / mientras clava/ una jeringuilla en su brazo. // Pero te repito / que es en mi retrovisor, / porque cuando arranco / y acelero / la imagen desaparece / poco a poco, / y yo no tengo / que girar mi cabeza / para verlo”.

El temps apareix com una variable inquietant, com a símbol del que es va i del que potser mai arriba. Així, el present, l’instant, és una necessitat que flueix amb el llenguatge; és una força que ens fa ser partícips de tot el sensible. L’acceptació del dolor, de la pèrdua com una cosa intrínseca a la vida, dibuixa un paisatge que enllaça irremeiablement amb el concepte de fugacitat, de finitud.

“Y a cada paso / la necesidad de continuar / se hace mayor. // Y a cada paso / estamos más seguros / de no conocer / que paso debemos dar ahora. // Porque la vida es algo / que no todos los días / muestra su cara. // Y por eso, a cada minuto, / buscamos expectantes / ese par de ojos que indiquen / dónde dormiremos / esta noche”.

La memòria és part de l’aprenentatge, d’aqueix camí impossible de desfer i que dóna coherència al dia a dia. Viure és una aventura amb portes que creuar, sorpreses, cruïlles. Des d’aquesta perspectiva, la poesia, l’acte mateix de l’escriptura, presa un aspecte salvífic, purificador.

“Cada noche, / a la hora de cerrar, / saco la basura acumulada / durante todo el día, / la dejo en una esquina / y allí la recoge el camión / que la tritura / y la lleva al vertedero. // Hoy, esta noche, en este poema, / intentaré hacer lo mismo, / dejar toda la basura / abandonada / en un rincón / y quedar limpio de ella. // Si alguien sabe / qué hacer con ella / o cómo destruirla / que se la lleve, / son cosas que no guardo / ni para mí mismo”.

La capacitat de síntesi, de condensació, adopta forma d’haiku en Un peix que balla, un llibre publicat per l’Illa de Sistolá que Javier Das escriu en un procés dilatat i tranquil d’aproximadament quatre anys. Amb la mirada posada en els autors clàssics orientals i pròxim a la seua filosofia tradicional, construeix de manera renovada un quadern de bells moments que enllaça amb les estacions de l’any i deixa entreveure el transcurs de l’existència. Naturalesa i harmonia són la medul·la d’aquest univers, d’aquest concert de sorpreses successives.

“Salgo a correr, / comparto el camino / con caracoles”.

“De los olivos, / a mi paso, bandadas / de estorninos”.

“Recojo sedal, / huyen los peces / con la tripa llena”.

És l’emoció, el aware, la qual cosa espenta al poeta a escriure. El que en principi no diu res i, a través del llenguatge, queda imprés en l’eternitat sensorial d’una pàgina en blanc. A través dels sentits, tota la bellesa cap en dèsset síl·labes. I és que no és casual l’amor de Javier Das per la música, pel so del shakuhachi, de les flautes que ressonen en el silenci de les seues paraules.

“Sobre la flauta, / posada, una mosca. / Nada la espanta”.

“Almendros en flor. / En las viejas colmenas / ningún zumbido”.

“Se ha deshinchado / el balón olvidado / entre naranjos”.

Javier Das és un poeta en contínua evolució. El seu esperit inquiet li fa triar diferents camins pels quals seguir la seua indagació personal. Una cerca que sempre desemboca en la literatura i que brolla de diferents fonts. El seu cor batega amb força i cada batec s’adverteix en el ritme dels seus versos, de la seua narrativa sincera i fresca. Els seus haikus ens acullen per a traslladar-nos a l’escena on ocorren els xicotets miracles i fer-los visibles. Gaudim d’Un peix que balla, dels “xicotets brots verds / entre rajoles”, de “l’olor del gesmiler”, de “els magraners en flor”, de “la granota famolenca”. Sentim la bellesa. Llegim.