“No miro; / no necesito mirar, / trazar mi geometría de noches desveladas sobre la luz del mundo, / porque siento sin ver: / cuerpos alegres, niños, viejos, hermosos en su tersura o su arruga de piel o de saltos; / feos, pero gozosos, / con la continua flacidez que impone el tránsito a la carne, aunque se hinche en gozo su premura de muerte”.

Javier del Prado Biezma (Toledo,1940) és Catedràtic Emèrit de la UCM i Doctor Honoris causa per la Universitat Michel de Montaigne, Officier dones Palmes Académiques, Premi Internacional Horace, de traducció. Professor convidat a Nantes, Sorbonne IV, Bordeaux, Tolosa-le-*Mirail, Torí. Premi Internacional de Poesia Barcarola.

És traductor i analista de Nerval, Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud, La Tour-du Pin, L.S. Senghor, Yves Bonnefoy.

Com a poeta i novel·lista ha publicat els següents títols: Fragmentos de una autobiografía imposible (1983), El mirador del Berbés (1989), La palabra y su habitante (2002), El año de los tulipanes(2003), Poeta entre profesor y crítico (2010), Elegía por la muerte de Julienne Danielle(2020), i, en francés, la novel·la Le lavoir au lezard bleu (2020). Com a crític literari, Cómo se analiza una novela (1984), Para leer a Proust (1990), Teoría y práctica de la función poética (1993), Autobiografía y modernidad literaria (1994), Análisis e interpretación de la novela (1999), i ha dirigit Historia de la literatura francesa (1994). En 2021, ha publicat el poemari Libro de las negaciones.

Quan reflexionem sobre l’origen, sobre la matèria i la transcendència, entrem en un procés de discerniment sobre la vida i la mort. La consciència del que som abans de ser ens condiciona i ens mostra l’existència com un sentir inesgotable de naturalesa i desassossec. D’aquesta manera, el Libro de las negaciones (Xaman Edicions) és un viatge on la grandesa de l’univers emmudeix al que observa i l’impulsa a la vora de l’abisme.

“Es de noche. / El mar es la perfecta formulación de una ausencia presente. // Podría esperarlo aquí, sentado, rodeado de labios y laureles, / y pasarme la noche contemplando su gran boca de ballena dormida, su existir angustiado de vientre apaleado por la angustia, / intentando que su ola me lamiera con la luz de su espuma. / Y sé que no hay ni espuma, ni luz, ni boca”.

Els significats es perden per a convertir tot en incertesa, en tremolor que no es pot expressar i que va més enllà del llenguatge. La llum el cobreix tot i és impenetrable.

“La plenitud del ser es la presencia; / por eso Dios, de ser, es / El que es; / y la presencia es siempre un trueno de presentes / que te ofrecen sus bultos, / frente a los perfiles oblicuos de futuros inciertos / y de pasados muertos, / con el dolor que imponen los hiatos a los labios / y el líquido untuoso que resbala por la herida / entreabierta de todos los diptongos”.

La Història apareix com una il·lusió, com una estrela en la qual es mira la humanitat per a projectar-se en els mites, en els herois. Sembla que la societat vol escapar del real, del present, i aferrar-se a la imatge, a una possible nova metafísica. A través de la reflexió sobre els miratges és on Javier del Prat encén una flama, on s’acosta a la pròpia redempció a través de la paraula: “No puc naufragar en un materialisme (ciència o comerç) que em negue el dret que, com ser racional, tinc a convertir la meua sang en verb”.

Desprendre’s de tot i descendir a l’essència de l’ésser, al no matèric, és trobar-se amb el “no”, amb la rotunditat que ens despulla de totes les creences. L’evidència del sensible ens allunya de la subjectivitat per a arribar al buit. Des d’aquesta perspectiva, s’evidencia la negació profunda i sabem que no existeixen les certeses més enllà dels ulls. Així, la grandesa ens torna a deixar muts, a aombrar cada conclusió única i crear bellesa.

L’existència, el sentit de l’existència, es reflecteix en l’amor, en el sexe, en el poder dels cossos i la força del món. El temps passa i, des de l’energia juvenil, es busquen conclusions, celebracions que ens espenten cap a la realitat i transformen la vida en un paisatge de metàfores.

 “Del mar no nació Venus. / Tal vez, sin embargo, se cayera del cielo / tras una de esas bacanales de los astros, embebida / de sol atardecido, / trayendo en su caída / la hermosura, en pureza de la forma, desposando / en la tierra la lujuria de plantas y de fieras / feroces, / hasta ser el tormento de todas las carencias // Algunos / dicen que nació del mar, apoyándose en obscenas conjeturas que de metáfora / en metonimia desembocan en mitos, / hermanando en el poder de la palabra la vida de los dioses y los hombres”.

Els signes, el seu engany, contenen tot el que ens arrossega cap al fictici; estan lluny del “tremolor de la matèria”, de l’emoció i la puresa del sentir. Com en un triangle, el poema-assage-suma, la sensualitat, el gemec i la terra anul·len l’absolut. Els anys, les ombres i la soledat ens acosten a la terra per a intensificar la cerca, la necessitat de sentir la presència de l’altre i en l’altre. L’amor és la major possessió: s’abandonen creences i prenem consciència que som un cúmul d’experiències, de saviesa que mai toca el cim. És hora del cant, del present i la seua explosió.

“Dijiste sí a la tierra. / La de los verdes prados. / La de los bosques hondos como pubis sin lindes. / La de las rocas altas como brazos que gritan alegrías, / dolores y esa desesperación de sentirse feliz en la tristeza. / La de los campos cultivados como cuadernos de niños ya perdidos. / La que ofrecen camino y cauce a las corrientes / y lecho a su cansancio. / La tierra de los hombres, / Aquí, / sin promesas mentidas”.

Arribem així a l’afirmació de la matèria, a l’acceptació de la mort i a la vivència de l’amor com a màxima del motiu de viure, somnis que ens fan despertar i abraçar al món. Diu Javier del Prado Biezma: “La otra vida es, tan solo, una palabra escrita, / promesa mentirosa / -o engañada-, / acostumbrada al uso falsario de futuros inciertos y de pluscuamperfectos que nunca se han cumplido”. Sentim l’univers en la pell. Siguem dubte i pregunta. Llegim.