“Placer de ceniza, / el poema es un conjuro / que invoca el regreso / de raíces muertas / o luces olvidadas, / aquí duerme la energía / de las cosas sin nombre, / piénsalo antes / de trazar estas líneas, / no será fácil pagar / el precio del rescate”.

José Antonio Pamies Franco (Cox, 1981) és Llicenciat en Dret per la UCH-CEU de València. Màster Universitari d’Escriptura Creativa en la Universitat Complutense de Madrid, on també va realitzar estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ressenyes i poemes seus han aparegut en diversos blogs i revistes com Empireuma, Insólitos, Ágora, El Toro de Barro, Nayagua de la Fundación José Hierro, Piedra del Molino o Librújula. Ha sigut seleccionat per a participar en diverses antologies: III dia Internacional de la Poesía en Segovia; Poética Armilar (LapízCero edicions); The Phoenix RisingfromtheAshes: Anthology of sonnets of theearlythirdmillennium=*Le Phénixrenaissant de sescendres: Anthologie desonnetsaudébut du troisièmemillénaire (Fregiren Press, Victoria, B.C., el Canadà); i Finalista de l’I Premi Internacional de Poesia Jovellanos «El mejor poema del mundo» (Edicions Nobel).

Els seus poemaris publicats són Campos de Hielo (Edicions Babilònia, 2012), Afonías (seleccionat entre els finalistes del XXVI Premi Gerardo Diego de Poesia per a autors novells, de la Diputació Provincial de Sòria, publicat per LapízCero en 2013), Diario nómada. 326 estaciones (II Premi Internacional de Poesia del Cercle de Belles arts de Palma, homenatge a Miguel Ángel Velasco; editorial Sloper i Cercle de Belles arts de Palma, col·lecció Minerva, 2014) i En el umbral del día (I Premi Internacional de Poesia «Málaga, Ciudad del Paraiso», Fundació Màlaga, col·lecció 25 poemes, 2019).

Traspassar alguns llindars implica una catarsi, un esforç que provoca trànsits interiors. Inicia un diàleg amb el buit i amb l’existència mateixa perduda en cada silenci o en cada buit de l’univers. La poesia apareix i desapareix, es crea i es destrueix a plaer mentre queda atrapada entre les paraules, per a despenjar-se en tots els abismes i marcar el camí de l’obra de José Antonio Pamies.

“Malgastas energías adelantando / acontecimientos dramáticos / que no han de suceder, / vendrán otros, desconocidos, / por sorpresa, es la vida / y no tendrás tiempo / de ensayar respuestas / o planificar el orden / transitorio de los días azules”.

La veu del poeta s’ofega entre les afonies del cor desmesurat, i el temps, la memòria, els ensomnis recreen el mitjà i es converteixen en una fogonada, en un generador d’ombres que difumina l’humà i va més enllà de la consciència. La vida dansa entorn dels versos, al moviment espontani del llenguatge i els seus signes. El símbol es fa carn per a traduir el món:

“Acto de realidad: / palabra abierta hasta decirse luz, / llameante estallido de la sombra, / blanca disolución del vacío. // Despertar / en presencia del poema, / con la humildad de un monje, / como artesano que renace / al sol de su taller. // Acto de realidad. // Palpitan en trabajos de luz / palabra y vida”.

La realitat es confon amb les lletres, amb la percepció de tot el sensible, de tot el palpable que mou al poema i el converteix en etern, en una senda d’espills on les veus interiors no callen. Des de dins, flueix la cerca, l’esdeveniment d’escriure quasi involuntari, la metafísica des de les pròpies entranyes.

“Entonces / sentía la vida / como una sucesión de espejos / abiertos al futuro, / había algo eléctrico en todo. // Pero hace ya tiempo / que agoté esas lecturas, / no hallo nuevos colores, / y embutido en pretextos / carentes de emoción / me invade el vacío / en los reflejos de la noche”.

En la pròpia fragilitat es destrueix el poema, apareix la mort i la ferida. La voluntat es queda indefensa davant l’escriptura, davant l’embruixament de la tinta que pren forma en el paper. Els silencis defineixen una pàtria en la qual Pamies s’extingeix en trobar algunes certeses, tots els dubtes.

“Este sencillo cuadro / de fracasos abiertos / en el que tantas miradas se detienen, / confirmando sus victorias / de familia y sueldo fijo. // Estos versos / de procedencia tímida / no pueden ofrecer seguridad alguna, / carecen de interés o rendimiento, / sufren de alergia hipotecaria, / ni siquiera pagan las facturas. // Compañeros de viaje, / tan inútiles y tan queridos, / suelen temblar conmigo / allí donde el asolador bullicio / de los días iguales impera”.

La bellesa atrapa totes les mirades i el poeta se sent subjecte. És impossible escapar de la fascinació per les lletres, d’aqueix domini invisible que lliga a l’autor. Necessitat, desassossec i clarividència sobre el fet poètic defineixen al jo subjectiu.

“Palabra detenida, verso que cruzas la noche / en imágenes sigilosas, / como felino en extinción. / Salvaje movimiento / de alucinantes formas y colores, / vida, imposible fuga, / belleza que cruzas la noche”.

En el umbral del día és un llibre en el qual el poeta segueix el deixant dels seus anteriors poemaris. La seua poètica es reafirma i crea un nucli compacte, un discurs que des de la seua primera publicació aprofundeix i aprofundeix en el fet d’escriure. El sol es cola per les escletxes dels seus poemes i ens transmet la sobrietat i la contenció que caracteritzen a José Antonio Pamies. La seua literatura ens descobreix i ens ompli, ens fa “contemplar este milagro / de las horas detenidas / por amor al tiempo innumerable / que la naturaleza crea. // Abrir huecos a las palabras / de esta luz presente / que dignifica y vive / también entre nosotros”. Després de la seua lectura només queda “amanecer al silencio, / donde el poema habita / y es verdad esencial”. Sentim el foc que ens crema el cor. Llegim.