Ya es hora de creer en algo indestructible. No buscamos saber entre el
amor y el tiempo. Aquella luz antigua es presente, jamás se desvanece aquel sol
en el árbol. Fuimos la plenitud, alguna vez. Y la tristeza. Mientras habla el
maestro, el sol es lo absoluto. El niño en la ventana lo desconoce todo,
atiende a un resplandor que dentro se hace música”.

José Iniesta (València, 1962) ha publicat els següents poemaris: Del tiempo y sus castigos (Sagunto, 1989), Cinco poemas
(Sagunto, 1989), Arder en el cántico (Renacimiento, 2008, Premi de Poesia Ciutat de València Vicente Gaos), Bajo el sol de mis días (2010, Premi de Poesia Ciudad de Badajoz), Y tu vida de golpe (Renacimiento, 2013), Las razones del viento (Renacimiento,
2016), El eje de la luz (Renacimiento, 2017), Llegar a casa (Renacimiento, 2019) y Cantar la vida (Renacimiento, 2021). 

Lliscar-se a través dels poemes de José Iniesta és entrar
per l’escletxa oberta d’una finestra i descobrir el goig, l’emoció d’estar viu.
Deixar-se xopar per la pluja d’un llenguatge que floreix en cada vers per a
celebrar l’existència i tots els miracles de la Naturalesa. La seua poesia
mostra les profunditats de la seua ser per a, amb un clam subtil i silenciós,
cantar la bellesa de la llum i de les ombres.

“Qué discreta aventura sin certezas / nuestro permanecer y no ser nada.
/ Hay astros en la noche, yo no sé, / que brillan y no existen y perduran / por
ser la luz y guía y el concierto. / Cuánta serenidad, y haber llegado / al
lugar donde el sueño se serena. / Hondo de soledad, / avanza por la calle, /
sus pasos le responden, son ahora. / Sus pasos son del cielo, / tristísimo su
júbilo. // Todo canta, concluye. Todo canta”.

El seu últim llibre, Cantar la vida, és un
recorregut per les edats d’un home. Un viatge llarg i sense presses que recull
el dolor i l’alegria de totes les estacions. La mirada del xiquet que va ser i
que, d’alguna manera, sobreviu en el cor del poeta, adobat ja amb el coneixement
dels anys. Un exercici transcendent en el qual Iniesta ha invertit més d’una
dècada per a mostrar i nomenar allò que li pertany, des de l’origen, amb la
consciència oberta cap a la finitud dels dies. D’aquesta manera, el seu diàleg
amb el temps ens atrapa i ens construeix en el viscut.

“Mi padre se adormece en su sillón, / y yo soy un fantasma, soy su
sombra / en la espalda del tiempo miserable. / Mi padre se ha dormido, está a
mi lado. / Mi padre no está muerto, / está soñando aquí / el río que me
arrastra, / mi cauce y su caudal. // Mi padre no es del humo, alcanza la razón
de mi escritura”.

El passat i l’ara retraten la nostàlgia des de la gratitud
de seguir en un espai obert que no coneix amb certesa cap senda. Un cant ple de
tremolor que, secundant-se en el ser estimat, es mostra sublim i carnal. “La
matèria salvada”, la prolongació d’un mateix, fa que la paraula amor es
nodrisca d’infinits significats:

“Desde un cielo tangible le sonríe, y brolla el manantial desde la seca
tierra del estremecimiento. No existe nada más, se reconocen, se miran
desde siempre. Ella muestra su lengua, lo adivina. Está encima del hombre y lo
contiene, conoce todo origen de la fuente. Las partes se componen de lo roto,
se juntan los pedazos esparcidos. Ella dice su nombre, es libre su belleza. Los
cuerpos son el alma. Desnudos no son nadie, se diluyen en música y sudor. Lo
demás nada importa”.

Davant el goig del propi existir, la poesia es converteix en
sagrada, en una manera de ser i estar en el món. El càntic de José Iniesta
comença i acaba en ella, en el fet poètic que ens fa mirar i sorprendre’ns. Les
xicotetes coses, el pròxim i quotidià, donen veu al silenci, a la contemplació
en la qual se submergeix l’autor i ens comparteix humilment. Així, el seu últim
llibre obri amb “dues anotacions sobre la poesia” per a conduir-nos cap a “una
cosa indestructible” que potser va més enllà de la matèria: escriure perquè
l’etern es faça palpable. Diu en “Raons per a la poesia”:

“Sin nadie, con las nubes, en la luz. / Escribo para que él / no muera
nunca: / el niño en la mañana, bajo el sol, / acercándose al árbol que lo
ampara. / Yo soy de los espejos, de arenales / extensos donde el paso se
detiene / exhausto por la sed y la memoria, / pero él acaso vio en su primavera
/ al ángel que lo guarda de la muerte, / se supo eternidad en los caminos. //
Acógelo, escritura, porque yo / fui ese niño atento por los campos / al oro de
la espiga y la amapola / perfecta sobre el tallo y colorada, / y él todavía
corre por la calle / del aire venturoso junto al mar”.

Els llibres de José Iniesta s’abracen, dialoguen entre ells,
comparteixen versos i es rendeixen davant la grandesa de la llum. La celebració
compartida ens fa traspassar les fulles de cada títol publicat amb tots els
nostres sentits, des de la profunditat de tots els abismes. Així, la seua
vitalitat és un regal. Hi ha motius per a “Cantar la vida”.
Llegim.