“¿por qué / obviar este pálpito del pensamiento / y junto a los prodigios pasar / soslayando señales sin / procl / amarlos? // ¿no aliviar / la ceguera del espíritu / porque rebase nuestro círculo / cotidiano? // si no es tiempo / de hediondos rechazos / o con cenizas cubrir lo que incomoda / ¿a qué esta vetusta soflama / todavía?”.

José Manuel Ramón (Orihuela, 1966). Cofundador de la revista Empireuma en 1985 i codirector de la mateixa fins a 1991. Resideix en Fuengirola (Màlaga). Ha col·laborat en les revistes Acantilados de Papel, Ágora-Digital, Excodra, Tinta China, Cuadernos de humo (Nueva York, USA), y en Entre-T-Líneas, Butlletí del Taller de Traducció Literària de l’Institut Cervantes d’Atenes (Grècia). Va traduir diversos llibres del portugués (el Brasil) per a la web de la Federació Espírita Espanyola. Ha sigut inclòs en les antologies Escrito en Alicante (Alicante, 1985), Muestra de joven poesía hispánica de la revista Ventanal (Universidad de Perpiñán, Francia, 1986), El libro de plomo (Orihuela, 2013) y Encuentros con la poesía en la Casa Natal de Miguel Hernández. 27 poetas. (Fundació Cultural Miguel Hernández, 2019); també en l’assaig Polifonia Polifonía de lo inmanente. Apuntes sobre poesía española contemporánea (2010-2017) y a No dejemos de hablar. Entrevistas a 19 poetas (Polibea, 2019).

Ha publicat la plaquette Génesis del amanecer (Orihuela, 1988) i els poemaris La senda honda (Devenir, 2015), La tierra y el cielo (Ars Poética, 2018) y Donde arraiga destierro (Ars Poética, 2020).

Endinsar-se en la lectura de José Manuel Ramón és recórrer un profund camí de reflexió i tràfec espiritual. Acostar-se amb l’ànima oberta a l’origen per a, després, despullar-se de qualsevol circumstància que no siga la vida en essència. D’aquesta manera, es mostra la naturalesa intrínseca a l’ésser humà i es forma, des del més primitiu, el concepte del que pot ser l’existència.

“afronto lo cotidiano / con ojos distintos a los de ayer / delgado vislumbre que la desazón / acrecienta // conciencia del error / turbión terreno como estigma / que en mi costado escampa / a diario // oh vileza / ácido fermento / recubriendo huesos y arterias / oh servilismo que en falso cauterizas / cuantas heridas el corazón / reabriera // vestigios / de un adusto / pasado”.

El temps és una variable neutra que passeja pels versos com a condició sine qua non per a poder subsistir abans, durant i després de la mort. No hi ha un final en la realitat humana, sinó resurreccions que obrin portes a altres estadis i a altres realitats. Des d’aquesta perspectiva, el contacte místic reforça el seu discurs introspectiu.

“frontera / entre mundos posibles / qué místico llamado prende / como incienso nuestro / la amerada semilla / de otra real / ida // flujo / del pensamiento / arrebatándonos a ciertas regiones / donde se contrabalancea la / arquitectura del ser / por lo humano / que la a / sien / ta // aparente / mente nada ha cambiado / -cruce de espejo sin espejo- / mas redunda un sahúmo de azufre / que los sentidos / retuvieron”.

L’etern de l’home enfront de la fugacitat de la vida; l’esperit infinit amarrat a la finitud de la carn; el que ja és abans de manifestar-se i que després de fer-ho es condemna al limitat. Tot forma una visió, un somni en estat de vigília que conclou en la fragilitat humana enfront de la contundència de la Naturalesa. Una senda que condueix a la disjuntiva entre la grandesa del tot i a la pròpia creació, el no-res.

“ignota natura / la hierba acusa impresiones / y renueva su alma incipiente / al ensayarse en / la vida // gotas / que denso amor intuyen / por ávidas aradas de conocimiento / si légamo reconociese origen / toda vez revertido lo uno / al lecho de las causas / primeras // barro en la tierra / lo que en los cielos de cien /o / cupo”.

En un ball entre la llum i les ombres, els símbols ens acompanyen a l’interior del subconscient (a l’inconscient). Allí, el pensament obri un laberint en el qual el llenguatge sembla nàixer de la nit i cessar l’alba. El poema es diu a si mateix en un descens quasi obsessiu, en un procés en el qual les quimeres són el propi camí cap al discerniment. Entra ací la part ascensional, la transcendència de la veu poètica.

“¿en qué soplo / estallará la negrura / qué cercanía infundirá calor / con qué manos       qué certezas / a cuánto amor –desterrados- / renunciaremos? // ¿cuándo / la libertad? // ¿a qué delgada / espesura nos debiéremos / cuando el ser se sepa / inveterado?”.

El desassossec i el dolor s’acosten a les contradiccions de l’humà amb aqueix aire d’incertesa contínua que es desgrana a través de les paraules. La intuïció és font creativa i viatja per diferents esferes, amb l’esperança de la transformació, amb la confiança de la millora en traspassar les barreres del palpable i aqueixa volta que tan clarament es nomena amb la reencarnació.

“los hay / que habitan / un umbral impensado / y desde la maraña de su soledad / buscan con angustia buscan / la inasible puerta que / les retorne / lo ido // más tiempo / para esta agua / más // ah si por / las grietas no apremiase ahogo / tal vez saciaríamos compr / ender tal desigual / estampa”.

L’anhel per transcendir el propi cos, per superar tot allò que exerceix de frontera contra la totalitat de l’univers, apareix amb la condició visionària. La clarividència és part de la construcció en el poema, l’estètica cerca del qual la subjectivitat sensorial del lector.

“lenta

esclusa abriéndose

                                    al ser

un encontrarse       ascendido

descendido

                   por recónditos canales

donde en encarnizado duelo pugnan

con vehemencia amor y odio

hasta la extenu

ació

n”

La Tierra y el cielo i Donde arraiga destierro són parts de la Trilogia de la reencarnació. En ells, José Manuel Ramón segueix la ruta empresa ja en els seus anteriors llibres i mostra aqueix caràcter còsmic que tant caracteritza la seua obra. La mort és una peça més en l’assemble i potser serveix de redempció davant l’imminent caos del sensible. Diu l’autor que “el cuerpo/ padece de alma / saturada de sibilinos ardores”. En les causes essencials és on existeixen totes les afirmacions, on la cerca ens mostra el foc del qual provenim i cap al qual anem. Així el poeta sucumbeix al real: “qué duro / no comprender la vasta dimensión / marchar o quedar             vivir o morir / ese universo apócrifo / secundamos / (…) el espíritu / y sus llagas / tortuosas”. Visquem la poesia i els seus misteris. Llegim.