“Aceptemos el universo, / la continua transformación de la materia. / Aceptemos los libros y las herencias, / la voluntad de cambio, la plenitud estival. / Decretemos la edad de los prodigios / y frecuentemos los espejismos / si multiplican los besos. / Seamos capaces de derrochar / la épica azul de las canciones del verano”.

Juan Lozano Felices (Elx, 1963) treballa com a funcionari al servei del Ministeri de Justícia, Interior i Administració Pública de la Generalitat Valenciana. Durant la dècada de 1980 va començar a desenvolupar la seva activitat poètica en diverses revistes, fanzines i llibres col·lectius. El 1987 va ser co-soci fundador de l’Associació Cultural Frutos del Tiempo. Actualment col·labora amb ressenyes literàries en diferents mitjans i amb l’espai Mosaicum, de difusió musical, al web Frutos del Tiempo.

Tot i que el seu primer poema publicat és Tempo di valse (Ediciones Inauditas, 1987), considera el seu primer llibre madur Soliloquio del auriga (Ed. Falsirena, Colección Papeles de Recanati; 2013), seguit del mini poema El nadador del crepúsculo (revista Empireuma). Número commemoratiu del 30è aniversari. Consell de Cultura de l’Ajuntament d’Oriola; 2015), placa Naturalmente, amarte (Frutos del tiempo. Col·lecció Lunara Plaquettes; 2019) i Memoria de lo infinito (Ed. Sapere Aude. Colección Ad-Versum; 2020).

Mirar al seu voltant amb consciència oberta és afrontar la complexitat de l’infinit, de la naturalesa perenne de certes coses que, malgrat la fuga de la vida, romanen més enllà de nosaltres mateixos. Des d’aquesta perspectiva, és possible cobrir els problemes vitals amb l’impuls de qui sense buscar la manera de viatjar de manera decisiva i vigorosa, que assumeix la vida quotidiana com un tresor que floreix a través del pensament i la lògica. Així, el poeta es descobreix en la seua pròpia escriptura, amb una actitud serena a les derrotes, amb la temperància davant l’amor i la meravella que acompanya el dia a dia.

“Me tomo la libertad / de existir deliberadamente, / de pedirte tres segundos de devoción / y dos de efervescencia. / De manufacturar emociones / y de llevar un haber y un debe. / De resistir a las profecías / y a los cálculos adversos. / De abrazarte sin rodeos / como si fueras una isla, / y bajo tu protección, de pronto, / hacerme torpemente pequeño”.

La joventut que s’escapa perdura en nosaltres, en aquesta maduresa inevitable que es veu amb seny en el passat i sap que el present és l’única possibilitat. A partir d’aquest moment, arribem a una concepció vitalista de l’existència; a un estat que, malgrat l’escepticisme, celebra símbols. Les petites coses s’assumeixen com a bellesa, com un impuls, com a justificació de la felicitat i les seves contradiccions.

“Recordad que fuimos jóvenes, / que los propósitos mundanos / nos hicieron parecer elegantes. / Que acudimos a las últimas fiestas, / perpetuando lo divino en los espejos. / Hoy escribimos para tomar distancia / y milimetramos la derrota como un arte. / Y pensamos que acaso la belleza, / acechante desde cualquier punto, / nos brindase entonces / la sublime imprudencia de vivir”.

En Memoria de lo infinito, Juan Lozano reconstrueix l’espai diari per fer un exercici introspectiu sobre el camí a estar al món. Amb calma, perfila cada poema perquè totes les preguntes, mentides i veritats que constitueixen les nostres creences i ens ensenyen a viure prenent els cops com un ingredient més de la vida viuen. Després de l’impuls irresponsable de la inexperiència, la il·lusió es converteix en una veritat que transcendeix i busca més enllà del material; que intenta explicar-se sense més pretensió que la pròpia realitat.

“Se han ido los héroes / de sueños clavados en los brazos, / aquellos que derrocharon sus herencias / como si no tuvieran un pasado. / Aquellos que aún aguardan / el sortilegio de un treinta de febrero, / con la fe de los que todo lo ganaron / y todo lo perdieron. / Con la credencial / de los que fueron amados / y las armas rindieron / y a sus espejismos se entregaron. / Se ha ido, lo sabes, / el último deseo, / la última chispa en la bujía”.

Les pors, les ombres, la memòria són objectius per mantenir l’equilibri. Després apareix la figura il·lusòria de la qual és capaç d’escapar, de qui camina pel llenguatge i respira amb l’exercici màgic de l’escriptura. No obstant això, el realisme fa que l’autor fugi del malditisme i assumeixi que la poesia forma part de la ferida.

“Einstein gira en círculo con su bicicleta / y el universo mantiene su equilibrio. / Sabes que la poesía no salva a nadie, / la teoría de la relatividad tampoco. / Tampoco El Capital, / ni el Libro Rojo de Mao, / ni el Mein Kampf, / ni La Biblia o El Corán. // Pero si dejas de pedalear, / bien lo sabía Einstein, / morderás el polvo. // Lo que aún no sabes / es que no importa el abismo / sino el miedo a caer”.

Per tant, surtem a la llum, a aquesta comprensió celebratòria del que ens envolta. El paisatge està ple d’amor, gratitud i esperança, amb sentiments que ens empenyen cap endavant sense perdre de vista la successió de derrotes que omplen la vida. L’habitual és formar part del viatge i, tot i que res ens porta, hem de seguir la ruta.

“Si hoy fuese el último día / aún apilaría leña para el invierno. / Aún llamaría a mi buen camarada / y hablaríamos con gratitud / de la espuma de los días pasados. / Aún tomaría mi pastilla para la tensión / y dejaría marcada la página de un libro. / Cerraría la puerta de la casa, / no fuesen a entrar ladrones / y pediría un deseo por cada vuelta de llave”.

Juan Lozano Felices és un poeta amb veu pausada. Les seves al·lusions culturalistes donen als versos el to precís de qui no busca res, però el troba. Les imatges es creen de forma natural i cada símbol té un impacte directe en l’estat meditatiu des del qual s’acosta la seva obra.  D’aquesta manera, entrem en l’enfocament de la verticalitat de la vida, en aquesta sensació necessària de buscar més enllà dels sensibles. L’autor diu que “es tiempo de cambios, / de deshacernos de lo viejo / y presentarnos con lo puesto. / Es tiempo de morder hurañamente la vida”. Anem a quedar-nos a la carretera. Llegir.