“La noche, al empezar, / lo despertó: / la noche y el futuro / eran enormes. / Dio luz al viejo flexo. / Ancló el café / en la esquina derecha / de la alargada / llanura del tablero. / Un buen montón / a su izquierda compuso / de folios frescos / de momento intachados. / Y se sentó. / Enderezó en su mano / la antigua pluma / que aún agonizaba. / Dio un sorbo. / Y se dispuso con la noche / a roturar / sus piedras de memoria”.

Luis T. Bonmatí Gutiérrez (Catral, 1946) és poeta, narrador, assagista i editor. Llicenciat en Filosofia i Lletres i Diplomat en Psicologia. Director de l’editorial alacantina Aguaclara. En narrativa les seues obres publicades són Cuentos del amor hermoso (Aguaclara, 1990), La llanura fantástica (Huerga & Fierro, 1997), Último acorde para la Orquesta Roja (Aguaclara; Premi Arniches de Novela, 1991).  Va rebre el premi de novel·la curta Gabriel Sijé (1978) pel seu relat Las madres i el premi de contes Ignacio Aldecoa (1988) per Frigida, mantis, vacua. També ha escrit diversos llibres destinats a públic infantil i juvenil.

Els seus poemaris són: Suma de Barro (Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Col·lecció Indicis, 1988) i La edad de las piedras (Huerga & Fierro, Col·lecció Signes, 2018).

En pensar en la poesia de Luis T. Bonmatí, se sent que la vida és un fred hivern; que l’esperança, a vegades, ens vol conduir cap a un lloc diferent a la mort. Però el temps passa, i una s’adona que es naix i es mor a través del poema, sobre el paper i sobre la vida silenciosa on només caben derrotes. Absorta entre els versos d’un poeta que es busca sense pressa, amb aqueixa veu pròpia que no es troba sinó en la soledat i a l’interior d’un mateix.

“Siempre se había dado por supuesto a sí mismo, / apenas se miraba por ello en los espejos / y nunca reparó muy bien en el color / que tuvieran sus ojos, que sabía castaños / en toda su extensión tan solo porque así / ellas se lo decían. E incluso ella, tan poco / propensa a los elogios, los alababa a veces / ya que, hasta si él se airaba, brillaban sin doblez / piadosamente limpios”.

Des de Suma de barro, la indagació sobre la transformació i la verticalitat de l’existència acompanyen el viatge. El temps i la fugacitat de la vida creen un paisatge d’ombres en el qual la llum fereix i ens fa sucumbir a la necessitat de l’escriptura. D’aquesta manera, la vida és una pèrdua contínua que, de forma circular, comença i acaba amb l’amplitud semàntica de la mort.

“Tú entonces recordaste qué lejana la muerte / al empezar la tarde, el poema, la vida / mas no ahora que el sol te da en la espalda frío. / Tú dijiste: ‘Tierra, tierra, ¿dónde está tu alegría / con dedos de salud escrita o dibujada?’, / (mas no es vida el recuerdo: ni siquiera es eterno). / Tú viste toda la tierra que le es posible a un muerto”.

El misteri, la incertesa, els buits de l’ànima, s’accentuen amb la maduresa i ens submergeixen en la meditació contínua. El “jo” busca festa en un altre ésser per a facilitar la visió, per a recrear-se en aqueixos anhels i emocions ja perduts, i construir des de l’edat de les pedres una història reflexiva i translúcida. El passat, la memòria i el dolor transcorren pels versos per a definir al que sap que tot és fum i gebre.

“Ellos estaban solos. Lo sabían / aunque no se atrevieran a confesarlo nunca. / Debajo de la noche poblada por el frío / que caía a las piedras, cada amigo era un árbol / desvinculado, turbio, soltado en su desierto. / Ellos eran muy jóvenes, pero sabían bien / que la muerte no puede ser burlada por nadie. / Aunque aún eran tan jóvenes que ninguno llegaba, / de momento, a aceptarla de esa suave manera / en que acaba admitiéndose”.

Des del crepuscle, la melancolia i el sentir tràgic obrin un món amb una sola certesa: un final que ens atropella i es pressent des de la joventut per a, amb el pas dels anys, donar forma sublim al desengany i a l’escepticisme. Buit, soledat, res, són conceptes o sentires del present al qual estem condemnats.

“En el azul traslúcido del día / ella dejó esbozado velozmente / un túnel transparente de vacío, / una ráfaga de alas / que antes de deshacerse destelló: / fue entonces cuando él quiso / hacerse golondrina. // Pero no por el vuelo: por dejar / escrita en vida, tras de sí, un área / línea imposible en el papel del tiempo, / una sinuosa recta / que al ser deja de ser: igual que un rayo / de luz a media noche / después de fulgurar”.

L’escriptura, l’art, és el pols cognoscente pel qual l’autor s’obri un camí i travessa el desert. Els somnis són fogonades que ens arrosseguen cap a la realitat més descarnada i ens fan convertir-nos en roca trencadissa. Les paraules freguen la pell i es converteixen en un cristall que aranya, però que també sedueix davant el fluir de la vida (ja breu).

“Pero al mirar ahora / desde arriba hacia abajo / de sus años, atrás, / él sabe que lo poco / que de la vida sabe / solo es por el trasunto / de la vida que son / las palabras que guarda. / Como guarda los besos / que lo han constituido, / y con los que también / escribe, pareciéndole / entonces que, con versos / y con besos de sílabas / contadas, edita él / lo oculto de las cosas / como son o quizá / como fueron o puede / que como deban ser”.

Luis T. Bonmatí és un editor que, a través de Aguaclara, ha donat veu a innombrables poetes; que ha sentit el compromís i la passió pels llibres més enllà de la seua pròpia obra, amb un particular silenci. Escrivia en el seu primer poemari que “el arte es tan inútil / como todo y lo es tanto / que hay que empeñar la vida hasta la muerte / para alcanzar la nada persiguiéndolo”, i és així, des d’aqueixa obstinació, com es percep la seua poètica. En La edad de las piedras diu que els poetes són “profetas o brujos, no más, cuyos conjuros / la materia callada no escucha porque es sorda. / Ellos quieren poblar, con pasión, un desierto / donde no se dan hembras ni semillas ni lluvia. / Nunca pueden ganar: / solo se engañan”. Deixem-nos seduir per les emanacions de la lírica. Visquem. Llegim.