“Puedo ser lo que tú quieres que sea, pero para qué vamos a engañarnos, prefiero ser lo que a mí me dé la gana. Porque me he pasado mucho tiempo con ese estúpido afán de complacer todas tus necesidades, dejando huérfanas a las mías, para entender con los años que no tenías ninguna más allá de distraer mis emociones para que egoístamente te sintieras mejor”.

María Nieto és asturiana. Xiqueta d’arts marcials, va canviar el tatami per les taules a l’Escola Superior d’Art Dramàtic d’Astúries (ESAD), on es va llicenciar en Interpretació Textual. Al costat de Carlota Somiedo va crear la companyia 4000 bengalas amarillas. Ha escrit les obres de teatre Ocho horas, El amor de mi muerte, El holocausto de las flores y Nora, sin Helmer. El seu primer llibre és Siemprevivas (Editorial ya lo dijo Casimiro Parker, col·lecció Llibres en Escena; 2019).

Acostar-se a la poesia des de la concepció teatral és una cosa que sempre m’ha fascinat. Dos gèneres que María Nieto sent en les entranyes i fusiona de manera natural, amb un propòsit que ni tan sols és intencionat, sinó fibra pròpia, necessitat i reivindicació. El llenguatge, la mirada incandescent de la poeta que transita el món amb una certa obsessió lorquiana i que transmet el drama amb la dolçor d’uns ulls que veuen més enllà del fum, més enllà de la ciutat i totes les seues rutines.

“No conocía de nada a mi vecina. / Solo compartíamos una pared y un no saber qué pasa al otro lado de ella. / Hemos inventado paredes para nuestra comodidad y se han convertido en muros que no nos permiten echarnos una mano. Otro aplauso para el individualismo”.

Aquest llibre parla de totes les dones, de les quals segueixen (seguim) malgrat tot i demostren coratge davant la injustícia de l’oblit, del dolor que no es tria, de la duresa de la vida i el colp de la mort. A través dels símbols, l’autora ens porta a la reflexió profunda, a la importància de tot el que sembla insignificant però demostra que cohabitem amb les injustícies cada dia.

“Tresdelamañana. / Estoy en el ascensor, sé que hay alguien esperando abajo. / Está en el portal, sabe que hay alguien bajando en el ascensor. / La sonrisa de dos bocas de alivio al descubrir al otro lado de la puerta a una mujer. / No habléis de exageración si no conocéis el miedo”.

A través del llenguatge, respirem l’òxid de carboni de l’urbs, el foc de l’asfalt i la deshumanització de la gran ciutat. La fragilitat de l’ésser humà es desprén de cada vers amb un to pròxim, quasi col·loquial, per a donar forma a uns personatges que es poden tocar pel realisme que destil·len.

“La felicidad no es un ramo de flores, Marcos. / La felicidad no es una hipoteca. / La felicidad no es esa especie de estabilidad superficial que tú haces como que me vendes y yo hago como que te compro. / Tú no puedes vender algo que hay que currarse cada día. / Algo que se te escapa encualquier momento, / que se nos escapa entre los dedos…”

En El holocausto de las flores, primera part del llibre, l’amor, la felicitat, les pors i la tragèdia viatgen en un descens d’emocions, en un vaivé de sentiments i contradiccions que posen en dubte a la societat i els seus estereotips. La dona reivindica els seus ideals, la seua llibertat, la seua raó de ser i la seua comprensió del món i la intimitat. Marcos i Natalia dialoguen, mostren desacords i conviccions amb les quals identificar-nos.

“Yo necesito entender las cosas para luego poder amarlas / desde el entendimiento. / No quiero amarlas por convención. // Soy alérgica al polen y a las convenciones. // No quiero amar porque todos aman. / No quiero amar porque mis padres se han amado. / No quiero amar porque mis amigos se han casado. / No quiero amar para convencerme. / Quiero amar por convicción”.

En Nora, sin Helmer. Cartas de una feminista, l’escenari és un aparador ple de dones i icones que ens fan recapacitar sobre la violència de gènere, sobre les dones mortes. Les violacions, els abusos, el maltractament, les desigualtats socials i els assassinats omplin un espai crític i de denúncia commovedor i esgarrifosa. Començant amb un diàleg amb Déu, el text trenca tots els silencis:

“Han pasado veintiún siglos desde tu última jornada de trabajo. / Veintiún siglos matando mujeres / y tú con tu pulserita de todo incluido de vacaciones… ¿dónde? / Porque nos matan en todas partes. / Cómo no pudo llegarte. / Que nos matan en todas partes”.

María Nieto alça la veu per totes les dones mortes i vives, per tot el sofriment, pels drets negats i la realitat punxant a la qual totes les dones s’enfronten en un sistema que no vol entendre el que ocorre mentre creix el nombre de víctimes. Recolzada en el concepte de les dones de Lorca i els seus lligams, solquem el mal i la incomprensió per a llevar-nos la bena dels ulls i mirar de front una realitat sense embuts, crua i descarnada. Deia Federico García Lorca que “el teatre que no recull el batec social, el batec, històric, el drama de les seues gents i el color genuí del seu paisatge i del seu esperit, amb riure o amb llàgrimes, no té dret a dir-se teatre”, i és des d’aquest punt des d’on entenem la creació de la nostra poeta. Seguim Siemprevivas. Llegim.