“Esta noche es la del arrebato, / noche sagrada que contiene la sangre / hasta que ya es manar sin vasos ni compuertas. / Esta es la voz caliente, la pólvora en la voz, / la lava, el vendaval, / el rayo que atormenta la conciencia en su nicho”.

Pilar Blanco (Bembibre, Lleó), viu a Alacant des de 1985. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Salamanca. Ha rebut diferents premis de poesia entre els quals destaquen el Francisco de Quevedo (Madrid, 1985), accèssit de l’IX Premi Jaime Gil de Biedma (Segòvia, 1999), el Premi Internacional Miguel Hernández-Comunidad Valenciana (Orihuela, 2003), el Premi Alegria (Santander, 2005) i el Sant Joan de la Creu (Àvila, 2007). Figura en antologies com a Il·limitada veu. Antologia de poesia escrita per dones (2003), Noves veus i velles escoles en la poesia espanyola (1970-2005), Llums de cabotatge: la poesia de la transició i la generació de la democràcia en les albors del nou mil·lenni (2008), La musa funámbula. La poesia espanyola entre 1980 i 2005 (2008). Ha publicat els següents llibres de poemes: Voz primera (1982), Vocabulario íntimo (1999), Mundos disueltos (1999), A flor de agua (2000), Mar de silencio (2004), La luz herida (2004), Ceniza (2005), El jardín invisible (2007), Zarzalúa, en gallego (2007), las plaquettes Brumas de mar y tiempo (2010) y Agua que huye y sueña (2013), la antología Con cal en los dedos- 1982-2010 (2012), Alas los labios (2013), Raíces de la sangre (2014), Vigía de tu paso (2018) y Yo escribo la noche (2020).

La poesia de Pilar Blanco és una contínua cerca, una reflexió profunda sobre l’existència i la inexistència, sobre el misteri, la veritat i totes les seues preguntes. Els seus poemes són un permanent rastreig, una cavil·lació sobre el trànsit, l’amor, la pèrdua, l’anhel i el que compon l’essència de l’ésser humà. Cada llibre és un tamís pel qual es filtren les qüestions que ens mouen i ens fan ser part d’un tot.

“Como extranjeros, / entramos en el mundo sin saber / que en este nacimiento del amor / abrimos la mirada a lo que no existía, / creamos la existencia en esos ojos / que dicen lo que somos, lo reflejan”.

La mirada que es distancia, el desdoblament en altres personatges i una discreta línia intimista juguen en els seus llibres per a desdibuixar a l’autora i, alhora, perfilar totes aquelles inquietuds que la defineixen. La seua obra es pot llegir com un sol llibre que avança en el temps com la pròpia vida: amb les seues etapes, els seus tancaments, els seus començaments, les seues renúncies, les seues abraçades…

“Y allí estaba / tendido como un niño desnudo / como un perro arrollado en la cuneta. / Estaba en su indefensa rendición, / allí, / adonde van los cuerpos que perdieron las almas / adonde va el olvido y los amantes mueren / heridos de otra vez. / Donde los besos tienden al sol las escamas de sus labios fruncidos, / de las palabras hechas cristal, hechas filo cobarde. / Ahí. Del frutal de lo nunca. / De donde huyó la luz”.

Les diferents veus que habiten en ella traspassen els versos per a oferir-nos aspectes de la seua personalitat que no sempre són complementaris. Així, les contradiccions i la indagació sobre el propi jo obrin el camí cap a la transcendència i la contemplació de tots els plans, cap a la trobada amb el silenci i la revelació.

En Yo escribo la noche (Xaman Edicions) els dubtes s’entremesclen amb els moments de claredat. L’amor, insubstituïble i necessari, ens precipita cap al risc de viure, de viure’s plenament i ser part d’una història amb infinits principis i innombrables finals. El foc s’aviva en el poema, en l’acte de respirar i conciliar-se amb el món. La poeta crema malgrat la ferida. Té voluntat de fer-ho.

“Desde el dolor, bajar al cuerpoatierra, / los ojos en la altura; ser capaces / de ser desaprendiendo. Quien anhela / y tropieza otra vez, quien se levanta / y planea en la brisa, / quien construye / de sus muñones alas. La alegría”.

Les llums i les ombres es mimetitzen amb els elements naturals que fan de vehicle per a l’amor i el desamor, per al temps que s’extingeix, per a la memòria i la consciència del trànsit. El desencantament flueix i l’aprenentatge desplega la força interior i tots els seus poders.

“Vuelvo. Busco fisuras. No / hay un hueco que abrace, / no hay la huella que se funde en mi huella para abrir la caricia. / Acero y hueso el día. Pulido el aire en la respiración. / No hay fisuras. Solo lo que se rompe. / Vuelvo, elipse de memoria y laberinto. / Volver sin más, ciclo de lo inconcluso. / Caminar / sin haberme movido”.

La bellesa i la riquesa lingüística ens acompanyen en un món de centellejos i il·luminació que es desplega i es construeix en un procés d’evolució natural. Les expressions i l’amor per l’idioma juguen en una expansió de significats i universos interiors. Els miratges, les cruïlles i totes les experiències muten cap a la paraula, cap al llenguatge i totes les seues possibilitats.

“Cada verso un puñetazo, una aguja finísima taladrando la vena, / el colmillo del lobo, la tenaza que rompe la carne, / la llaga que la humilla. / Cada verso / una zanja donde echarse a vivir, / una playa que acoja el cadáver acariciado por las algas, / un ataúd de arena. / Cada verso una piel, / en cada piel un árbol tatuado. / Cada hoja una caricia que ya fue, / que a nada compromete, / que va a morir al ojo hasta arrasar su cauce”.

Cada esdeveniment és carn viva que es desgrana, pell que es desprén davant la intensa emotivitat i la percepció sensorial. El palpable i el físic s’eleven davant la mirada de Pilar Blanco per a convertir-se en una cascada de preguntes, en l’enfonsament on es busquen respostes que no es poden respondre.

“Y entonces ¿cuán mujer / la que levanta sus dos manos al cielo y no sabe? / ¿Cuánta mujer enhebra / la ventana y el tacto de cada amanecer que brota solo, / enhebra sola / tras la ventana oculta como un ojo vaciado? / ¿Qué mujer no conoce el rosario de noches atesorando un fuego que se extingue, / soplándose los dedos como canicas muertas, / como huesos de taba que arrojar o adivinar su enigma?”.

Pilar Blanco ens ofereix en Yo escribo la noche la força que emergeix de les entranyes, aqueix vertigen que dóna sentit a l’existència. Les cicatrius es desdiuen a l’abrigalle de la llibertat i la nuesa de l’íntim. D’aquesta manera, els límits entre la coherència i la bogeria s’esquincen en el propi acte de reconéixer-se acompanyat, en el tràngol d’estimar i dels nous començaments. En les seues paraules, “Resistir en la luz”, eso es la vida: “Cada mirada sea intensidad. / Cada fuego sea fuego, esa inocencia / de quien se entrega al límite de la luz. / Luego venga la muerte a cumplir sus consignas. / Muere / solo lo que ha vivido: la alta llama”. Sentim el tremolor. Llegim.