“Porque el problema de los paraísos / no es que no los encontremos nunca. / El problema es que sí los encontramos / y nos damos cuenta de que están / despojados de todo efímero valor. // Es por ello que existe la poesía. / Es por ello que la escribimos. / Ella, sí, ilusión estética. Y estática”.

Rafa García Jover (Sant Joan d’Alacant, 1971) és llicenciat en Filologia Hispànica i professor de Llengua Castellana i Literatura. Ha participat com a inèdit en el cicle Poetes en Rodalia que organitza Letras de Contestania i la Llibreria 80 Mundos, en el programa de ràdio Connectats en la Nit i en l’homenatge que la Fira del Llibre d’Alacant va dedicar a la poeta Francisca Aguirre. Introducción y notas (Boria Edicions, 2020) és el seu primer poemari publicat.

Rafa García Jover és un enamorat de les paraules i la seua màgia. El seu amor per la lectura i l’acte-exigència a l’hora d’escriure converteixen la seua poesia en una reflexió contínua sobre el món que li envolta i la pròpia identitat, en un exercici cuidat on es conjuguen els sentiments amb la possibilitat objectiva del dia a dia.

Introducción y notas és un preàmbul, una col·lecció de poemes que deixa veure el context de l’autor, la condició d’espectador que el marca i aqueixa necessitat de fer carn el símbol, de reavivar la paraula fins que resulte palpable. El flux poètic està en l’aire i és irremeiable. D’aquesta manera, la ironia l’ajuda a analitzar la vida i a transmetre aqueixa força que ens habita i que ens persegueix, aqueixa “il·lusió” que no es nomena, però que existeix en tot el que fem.

“Y es mentira, claro, es todo una justificación absurda. Tú sabes de sobra que está ahí desde el primer momento. No quieres admitirlo hasta que cae sobre ti por su propio peso y porque tus brazos ya no aguantan más y flaquean, / Atlas venido a menos / Sísifo desforzado / y todo te aniquila”.

La fusió del clàssic i l’actualitat s’entremesclen per a retratar el món des de la mirada del poeta, des d’aqueix imaginari que acumula experiències i es converteix en una ficció que ajuda a sobreviure. És el joc del creïble enfront de la veritat més íntima, el límit entre la certesa i l’incert.

“No es el hecho en sí mismo, Ulises, lo que despierta tu interés, / sino la dosis. / Pero no es la dosis lo que importa, Ulises, / sino su contorno cambiante que se arrastra / (te arrastra, Ulises) / hasta deformarse, para no trastocarse. / La desmesura del límite”.

A pesar que la col·lectivitat ens asfixia, la bellesa existeix en l’entorn social. Els elements de la quotidianitat són símbols renovats del que hi ha dins d’un mateix, de les càrregues morals, socials, personals… Les circumstàncies, la soledat i la pròpia identificació formen un conglomerat compacte que es reforça en cada vers per a ser transmissor del propi pensament, així com la manera d’entendre l’existència.

“Y por no haber encontrado nada más que / la lógica que todo lo cubre / y el significante del rezo / (el significado del deseo) / hecho polvo, / me dispongo a subir otro selfie a Instagram. // Porque allí, gemelo univitelino, / donde hubo mundo / pasado / es imposible que no nos queden restos / de la inapetente vida consumida”.

Les referències, les cites i la intertextualitat són part de la seua veu poètica. El joc de realitats i aqueix col·loqui que sempre s’estableix en les seues composicions queden d’aquesta manera reforçats. Un univers de lectures que es reflecteixen i inspiren el discurs personal de García Jover per a portar-nos a l’originalitat i a un ambient crític d’introspecció compartida. Servisca com a exemple aquest fragment que obri amb una cita de Pier Paolo Pasolini (“L’humil valor del poeta és tornar-la a evocar com ell la veu? Això és seriós?”):

“Innovará en el relato / ordenando vuestros versos / de otra manera / en una composición distinta. / En otra sala, con otro marco, con otra luz. / Y desesperados por la magnitud de la tra[d]ición / volveréis vuestros puños contra / la cada vez más insoportable / ceguera que os vendieron hace veinticinco años / y que os hace funcionar / y que os sigue funcionando veinticinco años después”.

Així, des d’una posició d’observador, Rafa García Jover ens ofereix una anàlisi de la seua pròpia manera d’escriure, de les seues preocupacions, dels pilars que evoquen el llenguatge i el converteixen en objecte físic. Tècnica i construcció teòrica obrin les finestres d’un començament pacient, d’un recorregut profund i amb memòria que ens trasllada a la reivindicació de les cicatrius. La poesia és un ecosistema silenciós, una Muerte Mineral: “Traduzcamos al poeta / y dejemos en paz la poesía. // El poema, / lo único inédito, / vulgar si se exhibe, / banal si se ignora. // Sólo así arderá en el deseo”. Siguem flama, llegim.