“Los malos tiempos nunca lo parecen. // Los malos tiempos son como la lluvia, / repentinos y tercos, repetidos. // No suelen anunciarse. / Nos pillan por sorpresa, a contrapié, / tal vez a contramano. // Son como los impuestos. / Se pagan y a otra cosa”.

Ramón Bascuñana (Alacant, 1963) és llicenciat en Geografia i Història. Ha rebut nombrosos premis literaris, entre els quals cal destacar el Nacional Miguel Hernández (1997), Hispanoamericà Juan Ramón Jiménez (2002), Flor de Jara (2006), Internacional de Contes Guarde (2009), Ciutat de Las Palmas (2015), Ernestina de Champourcin (2015) i Nits Poètiques de Bilbao (2017). En relat ha publicat Lectors compulsius (2011) i Totes les famílies infelices (2019). Els seus poemaris publicats són: Fins ja no més mai (1999), Queden les paraules (2000), Els dies del temps (2002), Retrat de poeta amb família al fons (2003), Ángel de llum caigut (2005), Vera Efigies (2005), Les avingudes de la mort (2005), Impostura (2006), La pell de l’ànima (2006), On mai ja ningú (2008), El gest de l’escriba (2009), El centre de l’ombra (2014), Cinquanta per cent (2014), Aparença de vida (2015), El fum dels versos (2016), Nua llum de la melancolia (2016), Quadern de preposicions (2017), 6 sis 6 (2018) i el que hui ens ocupa, guardonat amb el Premi Internacional de Poesia Gerardo Diego 2018, L’amo del fracàs (2019).

A pesar que Ramón Bascuñana va començar a publicar als trenta anys, escriu des de sempre. El seu gran amor per la lectura i el fet de l’escriptura han forjat al llarg de la seua trajectòria una veu particular i inconfusible, plena de matisos. La seua pròpia insatisfacció pel que li envolta, el seu sentit crític i les cicatrius que va deixant la vida són el manteniment de la força i el dolor que acomiaden les seues lletres. El món alié i hostil, al costat del sentiment de distància i incomprensió, converteixen la literatura de Bascuñana en un refugi íntim ple de creativitat i inspiració.

“A veces me preguntas qué opino de la vida / y suelo contestarte / con alguna evasiva o callarme la boca, / amagar la respuesta. // Intento protegerte del desastre. / Debería decirte que la vida / es como un ciego con una pistola / disparando al azar por si acertase / en el blanco adecuado”.

En El dueño del fracaso, des del primer poema, respirem aqueixa visió pessimista i irònica que es deixa veure en tots els llibres de l’autor. La realitat i la pròpia experiència passen pel tamís literari per a parlar amb sinceritat, sense exhibicionismes, amb l’ancoratge de la veritat subjectiva i l’estoïcisme de qui sap que el fracàs és part del nostre dia a dia.

“El vaso de agua descansa sobre la mesa. / Su quietud simboliza / la quietud de mi alma / en un tiempo tranquilo de derrotas. / De pequeñas derrotas cotidianas. // No solo me turba su transparencia, / también su contenido: / el vaso medio lleno, quizá medio vacío. / Dos posibilidades de contemplar la vida / que se ofrecen al hombre / aunque yo solo pueda contemplarla / de una sola manera / que el vaso se empecina en recordarme”.

La transcendència resideix en les coses quotidianes, en aqueix salt que la pròpia poesia permet al lector entre el palpable i la percepció mística de les coses. A través d’un llenguatge clar arribem al silenci, a la profunda soledat, a la consciència que continuar resistint és tot un miracle.

“Son las cuatro de un domingo de octubre. / No acabo de perder la costumbre de estar solo / y de sentirme solo, completamente solo. / Llueve sobre mojado a cualquier hora. / Sobre todo a las cuatro / de un domingo de octubre solitario y cobarde. / El teléfono móvil me vende su silencio / como un falso consuelo. / Detesto los relojes digitales, / pero también los que marcan las horas / moviendo las agujas / a sesenta segundos por minuto”.

La intimitat i la necessitat d’explicar-se a si mateix converteixen la seua escriptura en una manera de sobreviure, un ingredient que dóna sentit a l’existència i encoratja malgrat tot el cúmul de derrotes i decepcions que s’atresoren amb els anys. En aquest sentit, estem davant una taula de salvació que s’enfronta al temps i al no-res, al risc de la pèrdua i al desgast.

“Tanto da escribir en la arena del tiempo / de una playa desierta / que en el agua bendita de una pila, / situada a los pies de una iglesia, / o en la nieve silente del invierno. // Las palabras se borran nada más escribirlas. // Se borran en la nieve y en el agua. / Se borran en la arena. / No dejan más mensaje / que el mensaje de su propio fracaso. // La frágil sensación de que nada perdura”.

D’altra banda, el desamor i els naufragis que el poeta pateix sempre estan banyats per la tragèdia. El record, la memòria i una certa enyorança sobre el viscut es deixen veure en la seua poètica amorosa.

“A pesar de que el tiempo / suele borrar las marcas del delito, / las huellas de la culpa / y la desilusión de los fracasos, / todavía conservo / tatuados en mi alma / la forma de tus labios y el rigor de tus besos”.

El plantejament del perquè de l’escriptura, del dolorós acte d’obrir-se en canal i no poder evitar cremar en el paper, deixa un pòsit inevitable en cada poema. A través de l’obra de Ramón Bascuñana, la reflexió de si la poesia és un do o un càstig ens atrau cap al sentiment, cap a la intuïció, cap a aqueixa manera d’estar en el món de la qual no es pot prescindir i que tant ens ajuda a arribar a l’essència de tot el que ens envolta.

“Estás como perdido, sin nada a qué aferrarte, / salvo a tus propios versos / -tan frágiles ahora-, / que no logran salvarte del naufragio. // La muerte te arrastra mar adentro. / Te aleja de la costa de tu anhelo. // Nadas contracorriente / y nada te protege del cansancio. / Posiblemente antes o después, / más pronto que más tarde, / acabarás flotando como cualquier ahogado / en la oscura bahía del fracaso”.

La melancolia i la nostàlgia formen part de l’èpica dels seus llibres. En El dueño del fracaso, l’autor ens mostra que en la batalla de la vida no existeix la victòria. El cansament, la decadència, la ferida, la soledat existencial, tot és part d’aquest joc de prova-error.

“Has luchado con honor y con saña / en la batalla, / aunque siempre has sabido / que no existe victoria, /que el botín de esta guerra / se reduce a un puñado de ceniza”.

Si ens passegem per l’obra de Bascuñana ens adonarem que ha construït una xicoteta cartografia d’amistat, de relacions que són importants en la seua vida i que, també en El dueño del fracaso, apareix en forma de dedicatòries.

Ramón Bascuñana és un poeta que commou i arriba a les entranyes, que en el seu propi misteri, a partir de la lucidesa d’un jo interposat, és capaç de construir una mentida eficaç i creativa que el porta a dir la veritat; una veritat de la qual tots som partícips i que rendeix comptes al llarg dels anys. I és que, en les seues paraules, el miracle és “ser alguien que ya no espera nada de la vida, / pero no claudica / y cada noche, / a pesar del cansancio, comienza otro poema, / persiste en el error de no rendirse nunca”.. Seguim avant. Llegim.