“Decido, pues / rasgar la tela / y vender harapos al mejor postor / trueque de ilusiones / la voluntad // mientras dejo rugir aquel sueño mal dormido / y tomo notas en el margen de un periódico / o en servilletas usadas / oculto / que no escondido / entre los escombros del ayer / como gato en noche de tormenta / y si soy tormenta / puedo ser gato”.

Luis Sánchez Martín (Cartagena, 1978) va estudiar Ciències Empresarials en la Universitat Politècnica de Cartagena i exerceix com a comptable des de fa més de quinze anys. Dirigeix, a més, el segell editorial Boria Edicions des de 2016. Ha publicat el llibre de relats Sin anestesia (Edicions Hades, 2014) i la novel·la Bebop Café (Boria Edicions, 2016). Ha sigut finalista de diversos certàmens de relat i poesia, a destacar l’III Concurs de Relat contra la Violència Masclista, organitzat per l’Ajuntament de Terrasa (2015), el V Certamen de Relats Pablo Olavide (2016) i les dues primeres edicions del Certamen de Poesia La Muntanya Màgica (2017-2018). Els seus relats i poemes han aparegut en publicacions en paper i digitals com a Manifiesto Azul, Carne Para el Perro, Culturamas, El Coloquio de los Perros, Hankover o el diari La Verdad de Murcia. És col·laborador habitual del blog de ressenyes literàries Literatura+1 i de la secció cultural Leer el presente, d’eldiario.es (Regió de Múrcia). Carrera con el Diablo (Lastura Edicions, 2019) és el seu primer poemari.

En la poesia de Luis Sánchez Martín, la realitat se sosté per si mateixa. Els seus versos s’enquadren en un ambient tempestuós i decadent en el qual el cinema, els vinils, els vaquers i les habitacions plenes de fum conformen un escenari cincuentero ple de rock and roll i dies passats de moda. La família, o l’absència d’ella, estructura l’origen del dolor irreparable, d’aqueixa necessitat de sobreviure sense suports i construir els pilars en un sòl que no existeix.

“El día que murió mi abuelo / mi madre me dio una paliza. // Han pasado casi cuarenta años / y sigo sin ver relación alguna / pero ella parecía convencida. // El día que murió mi madre / llevaba diez años sin verla / y aunque sabía dónde y cuándo / era el entierro / no pude ir: / tenía que hacer la compra, lavar el coche / y limpiar la casa. // ¿No ves la relación? / Es el mercado, amigo”.

En Carrera con el Diablo, l’autor ens mostra un món personal on viure a través dels seus personatges, on l’absència de futur pes més que els anys viscuts. Amb un aire canalla i bukowskiano dibuixa una frontera entre la realitat i la ficció que, en llegir, es dilueix en el llenguatge i ens convida a compartir les seues ferides, les seues ombres, els seus propis dimonis.

“No sé cuándo he despertado / no sé cuándo / ha comenzado la tormenta. // El calendario amenaza / al rebelde sin causa: / Jimmy murió a los 24 / yo me acerco peligrosamente a los 40 / y el café se enfría. // No sé cuándo ha puesto la cafetera”.

La soledat, la marginalitat i la incomprensió es fan latents en cadascuna de les pàgines, mentre el poeta busca la possibilitat infructífera de la felicitat, el desig de reparar o arreglar la seua existència submergida en alcohol, en suor i en precarietat laboral. Cobreix amb una pàtina de realisme brut la quotidianitat, el dia a dia on la memòria és un llast amb el qual sobreviure i reinventar-se, malgrat tot.

“Y llega el último pirata // huele a orina y a salitre / y lanza doblones al mostrador // pide ron / o coñac / apenas se le entiende // y ella sirve y cobra / esquivando su mirada / agazapada bajo el velo / de su indiferencia / que disfraza de valor el recelo / y de paciencia el hartazgo / mientras Barbanegra le mira / el trasero cada vez que se gira”.

El fons social i de reivindicació és evident en els seus poemes. La duresa del pas del temps, d’aqueixa història que de manera cíclica sembla repetir-se, fa que siga necessari creure’s les pròpies mentides per a resistir i no claudicar davant el que un és.

“Escuchaba tus problemas / antes de que estuvieran de moda / y me encerraba en el baño a vomitar / cuando te ibas / tus hijos / tu hipoteca / tu negocio de zumos naturales con leche de soja / nunca me importaron / y la Nochevieja que caí por el hueco de una escalera / supe que iba a ser un buen año / y lo fue / aunque mis manos sangraron / abiertas de tanto esperar. // Y ahora que la gente / parece flores al fin / tengo tiempo para lo importante”.

La música d’Elvis Presley, Jackie Wilson, Otis Redding, Stray Cats, Gene Vincent o Chris Cornell li serveixen de refugi en un paisatge ple de passions, matinades, cases de lloguer i el silenci plomís que coexisteix amb el malditismo de la ciutat. Luis Sánchez utilitza el desengany, la ironia i la desaprovació, però malgrat tot reconeix l’amor quan es troba amb ell i ens trasllada el seu regust càlid i sorprenent.

“…y yo que jamás he escrito / relatos o poemas de amor / y que aún me río recordando / a esa mujer que me creía / incapaz de querer a nadie / porque no la quise a ella / aprecio extrañado / que nada de esto sería más / que la proyección física / de unas palabras que invaden el papel / si no se sujetara en el cimiento / que lo ha cambiado todo para siempre: / la chica de las gafas de pasta / y el pelo muy corto / que sueña las noches conmigo / y me abre la puerta de los días”.

Luis Sánchez Martín és un rocker indomable amb la poètica precisa d’una pel·lícula en blanc i negre. Un escriptor que se situa al marge per a mostrar-nos la llum entre les clivelles de la seua vida i sap que no hi ha respir en aquesta Carrera con el Diablo. Un descobriment que ens mou les entranyes al ritme de Chuck Berry i que, entre humitats, un intens café i una bossa de creïlles fregides, troba la urgent inspiració. I és que, “AIXÒ // això és Rock and roll”. Estrenyem l’accelerador. Llegim.