Intuïció, senzillesa, ironia, experiència, incertesa…

Itziar Mínguez Arnáiz (Barakaldo, 1972) viu per a la poesia i es guanya la vida com a guionista de televisió. Els seus primers contactes amb el món literari van ser com a escriptora de narrativa fins que, amb vint anys aproximadament, va començar a interessar-se per escriure poesia. Va deixar reposar els seus poemes de joventut i, ja amb trenta-tres, es va presentar a un premi sense pensar que podria guanyar-lo. Va ser llavors quan va veure la llum “La vida me persigue” (Renaixement, 2006). En aquell moment, “no coneixia a ningú que escriguera poesia i estava com en una bambolla”.

A aquest llibre li van seguir “Luz en ruinas” (Visor, 2007), “Cara o cruz” (Huancanamo, 2009), “Pura coincidencia” (Point de Lunettes, 2010), “Wikipoemia” (Oblicuas, 2014), “Cambio de rasante” (Baile del sol, 2015), “Que viene el lobo” (La Isla de Sistolá, 2016), “Qwerty” (La Isla de Sistolá, 2017), “La vuelta al mundo en 80 jaikus y una nana para despertar” (Takara, 2018) y su último poemario publicado, “Idea intuitiva de un cuerpo geométrico” (L.U.P.I, 2018). Ha sigut finalista del Premi Euskadi de Literatura 2010; guanyadora del X Premi Internacional de Poesia Solcs; accèssit del XVII Premi Internacional de Poesia Jaime Gil de Biedma; guanyadora del VII Premi Internacional de Poesia Ciutat de Morón i de l’I Premi de Poesia Nicanor Parra.

Quan ens acostem a l’obra poètica d’Itziar Mínguez hem de despullar-nos de qualsevol prejudici, llevar-nos la cotilla i pensar que no hi ha res sobre el que no puga escriure’s en un poema. Hem d’estar preparats per a la incomoditat, per a llegir i quedar noqueados sense saber per on va arribar el colp. Estar disposats per a despullar cada vers i arribar a l’essència mínima, “a la poesia a peu de carrer, a la poesia en sabatilles, de pa sucat amb oli” amb la qual és molt fàcil identificar-se. Acceptar un altre angle des d’on comprendre la vida per a fer-la una mica més habitable.

Itziar compon les paraules sobre la base melòdica de la seua intuïció. L’emoció, la musicalitat, el ritme, el to… responen a un vers lliure meditat i de gran elaboració en el qual no sobra res. No ho bolca al paper “fins que té clar el que vol escriure” i deixa “reposar molt de temps els poemes”. Encara que és “més de rebutjar que de tallar”, quan revisa l’escrit sempre canvia paraules que no encaixen o desentonen. Per a la nostra autora, “hi ha una falsa creença que en el vers lliure val tot”. Al no tindre limitacions, cal buscar elements i recursos propis sense oblidar que “un poema és un poema i no pot deixar de ser-ho”. No val escriure una frase llarga i després fragmentar-la i posar-la en vertical. “El vers lliure és molt més que això”, conclou.

Potser per la seua condició de guionista, les seues tres primers poemaris estan plantejats com una pel·lícula o una novel·la. En “La vida me persigue”, “Luz en ruinas” i “Cara o cruz”  ens trobem amb personatges als quals els passen coses, històries amb plantejament, nus i desenllaç. Aquest recurs no apareix en llibres posteriors, encara que sempre existeix un fil conductor que, a vegades, és el propi estat d’ànim de l’autora. El temps, l’amor, el penediment o la mort són eixos possibles per a donar unitat a un grup de poemes que es cohesionen sense perdre, en cap moment, la seua independència i personalitat.

“En poesia és difícil escriure d’alguna cosa que no siga la teua pròpia experiència”, per això, encara que Mínguez ens porte de la mà dels seus personatges, tracta qüestions que el preocupen o li obsessionen. Temes recurrents com el pas del temps, el suïcidi o la infància que formen part (o podrien formar part) de les nostres vivències, perquè “ens passa també el que no ens passa”. Fins i tot la pròpia escriptura i la seua història d’amor absoluta amb la poesia serveixen de columna vertebral per a “Querty”, un llibre que es podria definir com a “autobiografia poètica” i que reflecteix la seua relació amb les lletres i amb la màgia que suposa ajuntar-les.

Per a Itziar, “un poema que no tinga més d’una lectura, és un poema fracassat”. A més de la interpretació literal, les seues lletres exigeixen una mica més. I és per això que trobem en els seus versos roba doblegada sobre el llit, tasses, gots, elements que serveixen de símbol per al que ja no està, el perdut o el que passa de moda. En el seu poema “Modas pasajeras”, (“Que viene el lobo”), ens diu:

Qué mal sientan algunas personas

 son como esas prendas

que extiendes sobre la cama

un día que decides

hacer limpieza

no te lo puedes creer

las miras

y piensas:

¿cómo pude ponerme esto?

Encara que és una poeta de línia clara, hi ha llibres que tenen un punt molt més líric, una veu que també sent seua però que mai s’acosta a la poesia que no s’entén. En “Luz en ruïnas” utilitza menys elements quotidians per a parlar de la vida i la mort. Aquest lirisme també és evident en “Idea intuitiva de un cuerpo geométrico”, un poemari ple de preguntes ocultes, que reflexiona sobre les intuïcions, per a obrir-nos la consciència cap al propi món interior. Així es reflecteix en el seu poema “Péndulos”:

Hay vidas que ni siquiera puedo imaginar.

 Consuela conocer horarios de oficina

y de clases de danza,

saber que hay una agonía lenta

                                               y doliente

que afecta a seres amados por otros.

 Es jueves

            y al mezclarme entre extraños, esta misma mañana,

he visto el gesto que nos hace idénticos

a pesar de reclamar un ser de oro,

            único e incomparable.

 Ese balancearse los brazos muertos

                                               a lo largo del cuerpo,

con un tic tac apenas perceptible

que es tiempo real,

            tiempo de descuento también.

 Pasos ciegos sobre un asalto de aire,

            oxígeno para las uñas rotas.

Un altre dels aspectes que no passa desapercebut en la poètica d’Itziar Mínguez és la ironia. Un ingredient fonamental que li permet llevar importància i desmitificar el dramatisme.” Necessitem una mica d’humor, d’ironia, per a anar al gra, per a pessigar una mica al lector i que se senta una cosa incòmoda. El poema ha de tindre un punt d’incomoditat.” En “Flashback” (“Querty”) diu:

No recuerdo

el primer poema

que escribí

debió de ser sin querer

 mira hasta dónde

hemos llegado

Si parlem de gèneres, trobarem que uns beuen d’uns altres, que es mesclen per a destil·lar aqueixa veu tan personal que caracteritza la poesia d’Itziar. Una poesia, en alguns moments, intencionadament aforística i que s’eximeix de l’ocurrència per a ser testimoni de tot el que li envolta. D’ací naix “La vuelta al mundo en 80 jaikus y una nana para despertar”, un llibre on la poeta, mamant de l’haiku japonés, tria dèsset síl·labes que li permeten respirar i donar una mirada continguda a la seua al voltant, per a després explotar en una “canción de cuna en tres actos” que conclou així:

…yo duermo

para soñar que vives

y tú vives para olvidar

que sueñas

Tal com va dir Juan Rulfo quan li van preguntar com va escriure “Pedro Páramo”, Itziar Mínguez Arnáiz escriu “llevant paraules”, convidant-nos a despullar cada vers per a lliscar-nos en el seu interior (el nostre) i agrair-li a la poesia que no ens deixe eixir indemnes. Però “això millor ho deixem per a un altre poema”.