Veritat, compromís, força, contundència, lluita…

Mariano Sánchez Soler (Alacant,1954) recorda amb molt d’afecte que el seu primer poema va ser la lletra d’una cançó. Quan cursava COU va escriure diverses cançons per a un grup de folk de l’institut, que després va rebre un premi. La seua gran afició al cinema, a la lectura i a la música va ser el caldo de cultiu perquè, un xiquet de barri obrer com ell, decidira dedicar-se a l’escriptura. I així ho va fer. va marxar a Madrid i va començar a estudiar mentre treballava en el sector de la construcció per a poder pagar-se la carrera.

Mariano és escriptor, periodista i professor universitari. Doctor per la Universitat Alacant. Es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid. És autor dels poemaris “Walking Blues” (1978), “Almar” (Premio de la Alcudia, 1978) “La ciudad flotante” (Premio Álvaro Iglesias, 1983), “La ciudad sumergida en el mar”(1992), “Fuera de lugar” (2001), “Desprendimiento” (2015) y “Lagrimas de sombra” (2018).

En novel·la ha publicat “Carne fresca” (1988), “Festín de tiburones” (1990), “Alacant blues” (1994), “Lejos de Orán” (2003), “La brújula de Ceilán” (2007), “Para matar” (2008), “Nuestra propia sangre” (Premio Francisco García Pavón de Narrativa Policiaca, 2009), “El asesinato de los marqueses de Urbina” (Premio Internacional de Novela Negra L´H Confidencial, 2013), “El pintor ciego” (2018) y “Cuarteto de Alacant” (2018). Estudiós de la transició espanyola i el franquisme, ha publicat entre altres assajos “Los Hijos del 20-N” (1993), “Descenso a los fascismos” (1998), “Ricos por la patria” (Premio Internacional de Literatura de No Ficción Rodolfo Walsh, 2002), ”Los Franco, S.A.” (2003), “Los banqueros de Franco” (2005), “La Transición sangrienta” (2010-2018). Con “Anatomía del Crimen” (2011) va obtindre el Premi de la Crítica de la Comunitat Valenciana en 2012, en la modalitat d’assaig.

En acostar-nos a l’obra poètica de Mariano Sánchez Soler en el primer que reparem és a l’origen contracultural. Sense renunciar a la mètrica i la rima, les presses, el soroll i fins i tot la violència s’assemblen per a fer-nos prendre consciència de la fragilitat de l’ésser humà. Així, lluny de ser una poesia panfletaria, la veritat, el compromís social i la pròpia ideologia omplen cadascun dels seus versos. Amb “Walking Blues” (1978), aquest aspecte va quedar demostrat: la crítica ho va catalogar de punk. “Jo vivia a Madrid. Havia de ser una mica anti-sistema. Les meues influències eren la cançó protesta, el rock & roll…El vaig publicar amb La Banda de Moebius, una editorial underground que molta gent considera llegendària. Jo vaig tindre la sort de publicar amb ells i ho vaig fer amb total llibertat.”

En els seus poemes, a través de la força, la sonoritat de les paraules, les metàfores i els símbols, ens endinsem a la ciutat com a territori de combat, de ferro i asfalt; un univers d’injustícies i diferències socials que fan necessària la lluita per ser un mateix en un ambient hostil. A més, el concepte de viatge se suma per a remarcar aqueixa necessitat de seguir avant i buscar el propi recorregut vital.”Els meus llibres estan escrits a la ciutat, no puc traure’ls d’aquest context. Jo viatjava molt amb tren i vivia en el transport públic. Alguns poemes han nascut en el metre; he vist alguna cosa, ho he anotat i després he treballat sobre això.”

Enfront d’aquest aspecte metropolità apareix el mar, un element que naix de l’enyorança i es plasma en les seues lletres com a símbol del que s’ha perdut i és difícil de recuperar. A més, el seu potencial metafòric el converteix en una cosa immensa, incontrolable, alguna cosa que fins i tot pot matar-te. En el seu poemari “La ciutat submergida en el mar”, diu en aquest sonet:

Mi mar amurallado con ladrillos

que saben a serrín urbanizado

anemia de olas, mar callado

por el acero gris de los cuchillos.

Espuma fabricada por martillos

Mediterráneo mar descuartizado

por un amor que viaja en el pasado

y por un asma loca de pasillos.

Amado mar, te llevo en los bolsillos

burócrata nostalgia de tus olas

amordazado edén contra el asedio

de grúas, hormigones y tornillos

ascensores, ventanas y pistolas

que disparan asfalto contra el tedio.

Mariano Sánchez Soler sempre fuig de la impostura, de la falsedat, de l’artifici, del que està de moda. Amb el títol d’un altre dels seus llibres, “Fora de lloc”, defineix aqueix sentiment que li fa escriure el que a ell li agrada i experimentar sobre les coses que li semblen importants. Això potser ho allunya dels poetes de la seua generació.”Mentre la majoria dels meus companys eren seguidors de la generació del 50, jo estava amb Bob Dylan. Llegia a la generació beat… aqueix tipus de coses. Jo parlava de la meua realitat, de la vida, de la ciutat. És una forma de veure el món”. Escriu en “Els poetes que conec”:

Los poetas del mundo que conozco

tienen cuerpo de perro vagabundo,

por las noches se pierden en tabernas

donde beben palabras fermentadas.

De madrugada, locos, agitados,

suben a los andamios de la vida

y ladrillo a ladrillo, sin descanso,

construyen el hogar de las palabras.

 Son poetas de un mundo que pervive

con arañas de sal en las heridas.

Son bombillas fundidas en la tienda

donde compráis amor iluminado.

“Desprendimiento” és un dels poemaris amb més pes en el seu recorregut poètic i apareix en un moment complex. En ell, d’una manera íntima, Mariano fa balanç de la seua vida a través d’un conjunt de poemes que testimonien un fort sentiment de fragilitat per a concloure amb la necessitat de seguir en el combat. Des de la maduresa transmet la idea de lluita i esperança. Mai hi ha derrota en la seua poesia. Així, afirma: “No vaig escriure així per a afonar-me en el fangar, el feia per a sobreviure. Jo sempre escric per a sobreviure, escriga el que escriga. Per a traure el coll de l’aigua. Alguna gent va pensar que seria el meu últim poemari, però jo ja tenia poemes en els quals continuava treballant.”

La pròpia duresa d’alguns poemes davant la mort de la seua companya va fer que no els publicara fins a tres anys més tard. En “Lágrimas de sombra”, Sánchez Soler fa un recorregut estructurat pels sentiments de dolor i mort, vida i esperança. En aquest context, tanca un cicle vital que, de nou, posa de manifest la pròpia contundència de l’autor. Diu en el poema “Dolor”:

Aprender el valor

sincero de las lágrimas.

Aguantar el dolor,

vivir con él

como si no existiera.

Crecer por cada golpe

de cincel y martillo,

sin quejarte, sin muecas,

como si fuese mármol.

Respirar y sentir

apretando los dientes.

Soportar el dolor

y buscar la sonrisa

que perdura en nosotros.

Ara, la seua poesia, el rock i les fotografies d’Antonio Tiedra van de la mà per a donar a conéixer la banda sonora de la seua vida. En “Para los que brillan con el beso eléctrico” (encara en preparació), cites d’autors com Lou Reed, Van Morrison, Keith Richard, Jim Morrison, Pau Riba… i per descomptat, Bob Dylan, s’uneixen per a donar relleu a l’inconformisme i a l’esperit revolucionari que sempre acompanyen les seues paraules.

Mariano Sánchez Soler és un poeta social que té una visió poètica clara de la realitat, que morirà sent un revolucionari proletari, un materialista dialèctic, i en conseqüència, un ateu irreconciliable. Una mirada incendiària davant la vida que ell sustenta amb pilars ferms i plasma en els seus versos per a demostrar-nos que, tal com va escriure Trotsky, “la vida és bella”.