“¿Qué se puede decir / de los hijos de la sal y la tierra yerma / de los dueños de la piedra blanca / de días vivos en sueños secos? // ¿Qué podemos hacer nosotros / que caminamos por senderos / de polvo y alquitrán / y sentimos / la austera azotea y el árbol de artificio?”.

Antonio Soriano Santacruz (Alacant, 1991) és musicòleg. Va passar els seus primers anys entre tarongers, roses, ferros oxidats i pedra. Als onze anys va començar a tocar el piano i, fascinat per Chopin, continua amb la carrera musical, l’anàlisi musical i els supòsits daurats de l’òpera de l’Edat Moderna. Es va mudar a Madrid per a dedicar-se a la investigació. Actualment, resideix a Alacant i realitza un doctorat sobre teatre musical del segle XVIII madrileny. Noves espècies d’òxid (Boria Edicions, 2020) és el seu primer poemari publicat.

Antonio Soriano és un artista l’expressió del qual aconsegueix diverses disciplines que s’abracen i se sedueixen a l’hora de manifestar-se. Potser per això la seua òpera prima, Nuevas especies de óxido, té una estructura teatral ben definida, la posada en escena de la qual ens convida a viure una aventura dramàtica en tres actes. En ella, el protagonista es disfressa, somia i es despulla per a convertir-se en poesia; mor i renaix amb la intenció de caminar cap a un altre món desconegut en el qual ser ell mateix i aventurar-se.

“Soy demasiado joven para no vender / mis ojos, leyendo, / demasiado joven para no ofrecer mi cuerpo a todo / y a todos. // Ya que ahora / después de remendar fracturas de coraza / me he dado cuenta de que soy demasiado joven para / la renuncia / el amor / y el todo”.

Des de la metàfora de l’òxid, l’autor ens convida a visualitzar la corrosió del propi jo i a reflexionar sobre l’inoxidable. Així, en aquesta unió del metall amb l’oxigen, es produeix una reacció química natural que serveix de símil per a la resistència i la necessitat de sobreviure. Ens trobem davant el dolor, la insatisfacció i la cerca que només pot curar-se a través del viatge imminent. Una partida (fugida) que el poeta albira com alquímica.

“Más allá de la herrumbre hay todo polvoriento / más allá de la herrumbre hay grito sosegado / hay sueño que da miedo. / Más allá de la herrumbre hay nada / y la nonada es todo. // Duerme y pasea por los campos tóxicos y oxidados. /Duérmete y sueña con la muerte. / Duérmete y sueña con un siempre. / Siempre. / Sueño. / Muerte”.

La cerca de la felicitat, el poder de l’oníric, força al poeta a descreure de tot el que li envolta. La visió de la realitat és derrota, però al mateix temps és llavor d’una marxa quasi obligada. Entren ací el joc de l’anhel, l’espai on manifestar el seu íntim sentiment i el desig de deixar-se veure sense embuts: la ciutat, el quitrà, el ferro, els bars, el sexe, l’amor, els ocells que no volen perquè necessiten d’un altre aire més bohemi per a estendre les seues ales.

“Acomódate y mira el final de ti en mí mismo / olvida mi locura / y cásate con ese o el otro o el otro / me da igual, pero sé feliz. / Y cuéntale a quien le interese / que una vez / como quien tiene un perro enfermo / tú tuviste un loco que no hacía sombreros / pero que escribía cosas como esta / pero que nunca debió escribir / nada como esto o aquello. / Pues nada es lo que debió asumir”.

L’arravatament, el dolor per la pèrdua, la necessitat d’oblidar, es converteixen en un escenari-cicatriu. Un escenari per al comiat en el qual la línia de l’horitzó ho cobreix tot. Ací, l’heroi té decidit anar a la trobada de la salvació i somriure-li al món; cridar i assaciar-se; agafar una glopada d’aire i créixer en el propi acte de respirar. La fragilitat de l’ésser humà davant els monstres de l’avern, la identitat sexual com a bandera i la força revolucionària ixen del seu pit per a fer-se sentir i reafirmar-se. Un tornado s’acosta, entrem en una espiral que ens devora.

“Espiral. / Maricones que son Ícaros acercándose / demasiado al sol. / Trans que son penitentes / en los acantilados del Aquerontes. // Espiral. / Heterosexuales que creían que serían de oro / y se rompieron como ídolos de barro cocido. / Enfermeros que comunican exclusión y muerte / como Torquemadas con un trabajo muy aburrido. // Espiral. / Nadie les dijo nada sobre el sexo. / El sexo da vida. / Espiral. / El sexo os da la muerte. / Espiral”.

Antonio Soriano Santacruz viu la nit en tota la seua dimensió semàntica. El seu lirisme es desenvolupa entre el clarobscur de la joventut i la necessitat d’expressar tot l’art que porta dins. La música, les lectures, creen un paisatge idoni per a fluir i ser testimoni d’un temps que no obeeix a cap estructura temporal. En una espècie de bogeria, crema per dins i necessita caminar, no mirar cap endarrere davant el perill de convertir-se en pedra. Així emprén el viatge, sabent que diu adéu al que mestressa, “ahora sin cobardía / sin broma / sin falta”. Porque tal y como él afirma es “el loco / que ama todo lo que nadie tiene / y decide perderlo. (…) el loco / que lo tiene todo y que jamás / jamás en su casa tiene miedo”.

Es tanca el teló. Aleshores, una es va a casa i pensa en l’òxid, en el viatge, en el poema…, en què tot final és principi d’alguna cosa. Visquem el teatre. Llegim.