“No sabemos / cuánto tiempo estaremos aquí, / viendo estas calles y estas casas, / ni adónde iremos luego. // Observar nuestro rostro / es asistir al cambio, / a la continua metamorfosis, / breves inquilinos de nuestra sangre, / todo convertido / pronto en pasado, / en imágenes / de un súbito resplandor

Isabel Marina (Avilés, 1968) és llicenciada en Periodisme per la Universitat de Navarra i màster de Ràdio Nacional d’Espanya. Com a periodista va ser directora de comunicació de la Universitat Carles III de Madrid i redactora cap de la seua revista institucional (1992-2010). Assessora personal de premsa de Gregorio Peces-Barba. Poemes seus apareixen en les revistes Cuadernos de Humo, Anáfora, Maremagnum, Areté i Estación poesía. Ha publicat la seua obra en les antologies Haz versos (Ed. Nieva, 2018), Lluvia de palabras (Ed. Nieva, 2014), així com en el volum col·lectiu Mina de palabras (AEA, 2015). Va participar en 2017 en les trobades poètiques del Monestir de Valdediós, i els seus poemes van ser publicats en el llibre Festina Lente. Dirigeix la revista Ítaca i és autora dels poemaris Acero en los Labios (Ed. Camelot, 2016) y Un piano entre la nieve (Ed. Baixamar, 2018; reeditat per El sastre de Apollinaire, 2022).

Quan s’emprén un viatge cap al propi interior comença un joc actiu de paisatges en els quals habitem o creiem habitar, una galeria d’espills en la qual sentir el goig i el tremolor de la vida i afrontar la llum que ens defineix. Des d’aquesta perspectiva, Isabel Marina ens presenta Un piano entre la neu, un poemari on la poeta es descobreix davant la incertesa de l’existència i abraça el present abrigallada pel tòpic literari del carpe diem.

“En vano buscamos nuestra imagen / mientras los atardeceres se suceden / alrededor de nuestras manos, / un coro de niños / canta desde la colina, / y las casas encienden sus luces para alumbrar / el camino que empezamos / junto al pecio hundido en el fondo del agua, / buscando las llaves de nuestra infancia”.

Enfront de la consciència de finitud, de l’evidència de la mort, existeix la identificació de l’origen. A través dels records de la infantesa, de la família i dels llocs en els quals va créixer, Isabel Marina consolida la definició de l’ésser per a començar un recorregut vertical en el qual no falta el to nostàlgic i certa desesperança davant el que està per vindre. Un lloc idealitzat en el qual sentir-se feliç i deixar constància de tot el que s’evapora quan caminem cap a la maduresa.

“El paso silencioso / hacia el río, / lámina de cristal, / de hielo, / hacia la imagen / que no tocaremos / en esa nube de papel, / contando ya con los dedos / las veces que nos caímos / al montar en bicicleta… / vuelve siempre la infancia / con sus sueños de cartón, / con las mentiras que queremos olvidar, / con el tiovivo y su música / que enciende nuestro pecho / cuando llega la noche”.

La memòria estableix, crea, un lloc on sentir la bellesa i la fascinació com un somni que gemega després d’un mur de melancolia. És així que l’ésser expira i sembla conformar-se en el seu trànsit cap a l’eternitat. La bellesa del nimi i la certesa del fràgil acompanyen a l’autora en un camí que no pot evadir l’oblit. I sorgeix el nomenar insuficient davant la grandiositat de la vida:

“Queremos nombrar lo imposible, / la extraña visión del héroe / ensimismado entre las dunas, / pero no hay palabras que expliquen / el temblor de la playa cuando la abraza el mar, / o la forma en que florecen / las rosas en primavera. / Es mucha soberbia pretender explicar / los matices de lo que nos ocurre, / los colores de este patio interior / que solo existe a través de sus plantas. / Ni siquiera hay suficiente cielo / para nuestro trágico paso por el mundo, / para ese irse apagando de las luciérnagas / que un día iluminaron nuestra infancia”.

En un procés revelador de coneixement íntim, s’entenen les transformacions, les edats que ja no tornen i la felicitat construïda sobre el silenci del present. Un estat reflexiu que evoca el fulgor dels anys i la veritat de tot allò que la memòria transmuta i presenta com a cert. Apareix el paisatge nevat i la resplendor:

“La nieve como una luz cegadora / que disemina blancura ante nuestros ojos / que abre nuestros brazos / en búsqueda de un infinito / superior a todas las teorías / a todos los principios racionales / que finalmente no existen / pues la vida se basa / en la lentitud de esa rama al caer / en la canción del pájaro / justo antes de la llegada de la noche / en esos anillos azules / que nos conectan con el mar / con el sentido oculto de nuestros nombres / con esa ensenada dormida / donde nunca nieva”.

Un piano entre la nieve, amb pròleg de Marcos Tramón, culmina amb un Estudi Científic, una anàlisi escrita per Eduardo Castaño Rodríguez Narín. Isabel Marina ens convida a continuar somiant, a celebrar la vida, a sentir la melodia vital a través dels sentits i il·luminar amb aquesta el present. Enfront del misteri existeix el foc, l’esperança i la resistència enfront dels avatars del temps, l’art i la respiració agitada del viatge. Diu el poema Ocell Fenix, com a fermall final: “La tristeza del ayer llama a nuestra casa, / pero un sol inmutable reina en el recuerdo, / impidiendo los malos presagios. / Estaremos a salvo si volvemos a ser niños, / si regresamos a esa cumbre que besan los mares, / a esa ladera virgen donde duermen nuestras flores. / Pues el dolor nunca vence a los sueños / ni a la poesía ni al arte en nuestra memoria”. Continuem somiant. Llegim.

Quan s’emprén un viatge cap al propi interior comença un joc actiu de
paisatges en els quals habitem o creiem habitar, una galeria d’espills en la
qual sentir el goig i el tremolor de la vida i afrontar la llum que ens
defineix. Des d’aquesta perspectiva, Isabel Marina ens presenta Un piano entre
la neu, un poemari on la poeta es descobreix davant la incertesa de
l’existència i abraça el present abrigallada pel tòpic literari del carpe diem.

“En vano buscamos nuestra imagen / mientras los atardeceres se suceden /
alrededor de nuestras manos, / un coro de niños / canta desde la colina, / y
las casas encienden sus luces para alumbrar / el camino que empezamos / junto
al pecio hundido en el fondo del agua, / buscando las llaves de nuestra
infancia”.

Enfront de la consciència de finitud, de l’evidència de la mort, existeix la
identificació de l’origen. A través dels records de la infantesa, de la família
i dels llocs en els quals va créixer, Isabel Marina consolida la definició de
l’ésser per a començar un recorregut vertical en el qual no falta el to
nostàlgic i certa desesperança davant el que està per vindre. Un lloc
idealitzat en el qual sentir-se feliç i deixar constància de tot el que
s’evapora quan caminem cap a la maduresa.

“El paso silencioso / hacia el río, / lámina de cristal, / de hielo, /
hacia la imagen / que no tocaremos / en esa nube de papel, / contando ya con
los dedos / las veces que nos caímos / al montar en bicicleta… / vuelve siempre
la infancia / con sus sueños de cartón, / con las mentiras que queremos
olvidar, / con el tiovivo y su música / que enciende nuestro pecho / cuando
llega la noche”.

La memòria estableix, crea, un lloc on sentir la bellesa i la fascinació com
un somni que gemega després d’un mur de melancolia. És així que l’ésser expira
i sembla conformar-se en el seu trànsit cap a l’eternitat. La bellesa del nimi
i la certesa del fràgil acompanyen a l’autora en un camí que no pot evadir
l’oblit. I sorgeix el nomenar insuficient davant la grandiositat de la vida:

“Queremos nombrar lo imposible, / la extraña visión del héroe /
ensimismado entre las dunas, / pero no hay palabras que expliquen / el temblor
de la playa cuando la abraza el mar, / o la forma en que florecen / las rosas
en primavera. / Es mucha soberbia pretender explicar / los matices de lo que
nos ocurre, / los colores de este patio interior / que solo existe a través de
sus plantas. / Ni siquiera hay suficiente cielo / para nuestro trágico paso por
el mundo, / para ese irse apagando de las luciérnagas / que un día iluminaron
nuestra infancia”.

En un procés revelador de coneixement íntim, s’entenen les transformacions,
les edats que ja no tornen i la felicitat construïda sobre el silenci del
present. Un estat reflexiu que evoca el fulgor dels anys i la veritat de tot
allò que la memòria transmuta i presenta com a cert. Apareix el paisatge nevat
i la resplendor:

“La nieve como una luz cegadora / que disemina blancura ante nuestros
ojos / que abre nuestros brazos / en búsqueda de un infinito / superior a todas
las teorías / a todos los principios racionales / que finalmente no existen /
pues la vida se basa / en la lentitud de esa rama al caer / en la canción del
pájaro / justo antes de la llegada de la noche / en esos anillos azules / que
nos conectan con el mar / con el sentido oculto de nuestros nombres / con esa
ensenada dormida / donde nunca nieva”.

Un piano entre la nieve, amb pròleg de Marcos Tramón,
culmina amb un Estudi Científic, una anàlisi escrita per Eduardo Castaño
Rodríguez Narín. Isabel Marina ens convida a continuar somiant, a celebrar la
vida, a sentir la melodia vital a través dels sentits i il·luminar amb aquesta
el present. Enfront del misteri existeix el foc, l’esperança i la resistència
enfront dels avatars del temps, l’art i la respiració agitada del viatge. Diu
el poema Ocell Fenix, com a fermall final: “La tristeza del ayer llama a
nuestra casa, / pero un sol inmutable reina en el recuerdo, / impidiendo los
malos presagios. / Estaremos a salvo si volvemos a ser niños, / si regresamos a
esa cumbre que besan los mares, / a esa ladera virgen donde duermen nuestras
flores. / Pues el dolor nunca vence a los sueños / ni a la poesía ni al arte en
nuestra memoria”. Continuem somiant. Llegim.