“Miro la blancura, la condición del blanco, el pensamiento de su nada en la luminosidad vacía. Oigo su lentitud, la benigna conjetura de su raíz en el lienzo remendado de chaparrones. Las muchachas le hacen peticiones, pan y agujas, hilo, cavilan, pan e hilo, agujas. Miran la blancura. Oyen la oscuridad de la blancura apoyadas en las peticiones”. Los antecedentes penales del blanco (El sastre de Apollinaire, 2020) és una antologia, realitzada i prologada per Raquel Ramírez de Arellano, que reuneix una selecció de poemes de Juan Carlos Mestre sobre rellevants obres d’arts plàstiques. Max Ernst, Tàpies, Chagall, Picasso, Miró, Marcel Duchamp… apareixen davant la desfiguració dels significats per a endinsar-nos, travessant els versos, en un univers que va més enllà del visible. A través de la lectura, volem cap a un infinit sense la possibilitat d’agafadors, amb un missatge que s’agarra a la consciència i permet un recés en el qual despertar, en el qual viatjar cap al subtil. “Créanme si les digo que lo visible y lo perfecto no cruzan el mismo paso de cebra. Una cosa son las metáforas de la fugacidad pulverizadas sobre los rosales y otra muy diferente la repetición de su desvanecimiento, esa sensación de brigada antinarcóticos registrando el caballo de Troya en busca de la noche primaveral”. Des del concret, els símbols intensifiquen la mirada fins a convertir-se en filosofia personal, en reivindicació astuta que transforma la veritat en bellesa. Així, la dualitat, la unió entre contraris, les polaritats creen un conjunt en el qual existir i moure’s. El fons social que s’evidencia en el clarobscur fa possible que la veu crítica i reflexiva de Mestre ens òbriga el camí de la interpretació, entre dubtes i desconcerts. “los boxeadores regresan a los lugares donde nacieron / en el estómago de las vacas duermen erizos de pan duro / en los corrales sus antiguas novias se abrazan con otros / gimen como gatas o encienden volcanes con una cerilla // es lo que hay: se sientan a la mesa soplan el caldo / se tambalean como perros empachados de manzanas / los aspirantes a espantapájaros son molidos a guantazos / bailarines descacharrados en los maizales del pueblo”. La boira, la cendra i la naturalesa es converteixen en pedra angular d’un home que, lluny de la comprensió i la certesa, vehicula el seu discurs a través de l’art i totes les seues arestes per a donar forma a un cosmos a l’abast d’aquells que dirigeixen els seus ulls (individuals o col·lectius) cap als misteris de la vida. La bellesa, la felicitat, la cerca de l’originari, es trenen amb el temps i els desequilibris de l’enteniment. “De pie, orinando contra las rocas de los océanos y / la incertidumbre / Al menos un individuo de cuantos han prestado su / imaginación a otros seres / Averigua algún pormenor de la destruida belleza que no / inventaron los griegos. // Es posible que nadie acuda a testificar sobre la hermosura / ni la felicidad / Que en las mortales estancias donde se cobijan las alimañas / del recuerdo / La voz del origen sea un silencio mediador entre las soledades / y el frío”. La ironia, construïda entre el quotidià i l’il·lògic, obri la imaginació; impacta sobre la ment per a obrir-se des del buit del blanc i arribar a l’impressionisme del negre, de les formes que revelen el subconscient i ens arrosseguen cap a les profunditats del poema. El visual i el còsmic calen des de la superfície. La idea, amb tota la seua amplitud semàntica, ens abraça i ens recull en els marges d’aquesta antologia. “El Karma de los vampiros tras las persianas de la filogenitura / San Manzana depositario de la esposa de los labriegos / El buitre vestido con técnica de bisabuela / Trotski haciendo zozobrar la barquichuela de la amatividad / La gastritis de Noé Cabernet Sauvignon / El árbol negro de los crédulos y el lavaplatos de los bendecidos”. Raquel Ramírez de Arellano ens convida, en Los antecedentes penales del blanco, a fer un recorregut pictòric amb poemes inclosos en diferents llibres de Juan Carlos Mestre: Museo de la clase obrera, La poesía ha caído en desgracia, La bicicleta del panadero, La visita de Safo y otros poemas para despedir a Lennon y La casa roja.. En el pròleg, diu Raquel que el Mestre-artesà “escriu amb el propòsit de sacsejar al món, amb un compromís social factible però que no parteix de les premisses de l’elementalitat”. Ens m ereixem la poesia. Llegim. JUAN CARLOS MESTRE (Villafranca del Bierzo,1957). És poeta i artista visual. Com a gravador ha obtingut l’Esment d’Honor en el Premi Nacional de Gravat de La Calcografia Nacional (1999) i en la VII Biennal Internacional de Gravat d’Orense(2002). Ha exposat la seua obra gràfica i pictòrica a Espanya, Europa i Amèrica, editat llibres d’artista i realitzat enregistraments discogràfics al costat de músics com Amancio Prada, Luis Delgado, José Zárate o Pedro Sarmiento. En els seus recitals poètics se sol acompanyar musicalment amb un acordió o qualsevol altre instrument que considere oportú. Ha realitzat les antologies sobre l’obra poètica de Rafael Pérez Estrada, La palabra destino (2001), La visión comunicable de Rosamel de la Vall (2001), l’edició comentada de la novel·la de enrique Gil i Carrasco, El señor de Bembibre (2004) o l’antologia poètica de l’autor brasiler Lêdo Ivo, La aldea de sal. El seu primer poemari va ser Siete poemas escritos junto a la lluvia (1982). A aquest li va seguir La visita de Safo (1983). Amb el seu tercer poemari, Antífona del otoño en el valle del Bierzo (1986), va resultar guanyador del Premi Adonais. Durant la seua estada de diversos anys a Xile, va publicar Las páginas del fuego (1987) i, més tard, de retorn a Espanya, La poesía ha caído en desgracia (1992), pel qual se li va atorgar el Premi Jaime Gil de Biedma. Amb La tumba de Keats, escrit i editat durant la seua estada a Itàlia com a becari de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, va ser guardonat amb el Premi Jaén de poesia de 1999. Li segueixen El universo está en la noche (2006), La casa roja (2008), obra amb la qual va ser guardonat amb el Premi Nacional de Poesia 2009; La bicicleta del panadero (2012), amb la qual va rebre el Premi de la Crítica de poesia castellana; i Museu de la classe obrera (2018).
Des del concret, els símbols intensifiquen la mirada fins a convertir-se en filosofia personal, en reivindicació astuta que transforma la veritat en bellesa. Així, la dualitat, la unió entre contraris, les polaritats creen un conjunt en el qual existir i moure’s. El fons social que s’evidencia en el clarobscur fa possible que la veu crítica i reflexiva de Mestre ens òbriga el camí de la interpretació, entre dubtes i desconcerts. “los boxeadores regresan a los lugares donde nacieron / en el estómago de las vacas duermen erizos de pan duro / en los corrales sus antiguas novias se abrazan con otros / gimen como gatas o encienden volcanes con una cerilla // es lo que hay: se sientan a la mesa soplan el caldo / se tambalean como perros empachados de manzanas / los aspirantes a espantapájaros son molidos a guantazos / bailarines descacharrados en los maizales del pueblo”. La boira, la cendra i la naturalesa es converteixen en pedra angular d’un home que, lluny de la comprensió i la certesa, vehicula el seu discurs a través de l’art i totes les seues arestes per a donar forma a un cosmos a l’abast d’aquells que dirigeixen els seus ulls (individuals o col·lectius) cap als misteris de la vida. La bellesa, la felicitat, la cerca de l’originari, es trenen amb el temps i els desequilibris de l’enteniment. “De pie, orinando contra las rocas de los océanos y / la incertidumbre / Al menos un individuo de cuantos han prestado su / imaginación a otros seres / Averigua algún pormenor de la destruida belleza que no / inventaron los griegos. // Es posible que nadie acuda a testificar sobre la hermosura / ni la felicidad / Que en las mortales estancias donde se cobijan las alimañas / del recuerdo / La voz del origen sea un silencio mediador entre las soledades / y el frío”. La ironia, construïda entre el quotidià i l’il·lògic, obri la imaginació; impacta sobre la ment per a obrir-se des del buit del blanc i arribar a l’impressionisme del negre, de les formes que revelen el subconscient i ens arrosseguen cap a les profunditats del poema. El visual i el còsmic calen des de la superfície. La idea, amb tota la seua amplitud semàntica, ens abraça i ens recull en els marges d’aquesta antologia. “El Karma de los vampiros tras las persianas de la filogenitura / San Manzana depositario de la esposa de los labriegos / El buitre vestido con técnica de bisabuela / Trotski haciendo zozobrar la barquichuela de la amatividad / La gastritis de Noé Cabernet Sauvignon / El árbol negro de los crédulos y el lavaplatos de los bendecidos”. Raquel Ramírez de Arellano ens convida, en Los antecedentes penales del blanco, a fer un recorregut pictòric amb poemes inclosos en diferents llibres de Juan Carlos Mestre: Museo de la clase obrera, La poesía ha caído en desgracia, La bicicleta del panadero, La visita de Safo y otros poemas para despedir a Lennon y La casa roja.. En el pròleg, diu Raquel que el Mestre-artesà “escriu amb el propòsit de sacsejar al món, amb un compromís social factible però que no parteix de les premisses de l’elementalitat”. Ens m ereixem la poesia. Llegim. JUAN CARLOS MESTRE (Villafranca del Bierzo,1957). És poeta i artista visual. Com a gravador ha obtingut l’Esment d’Honor en el Premi Nacional de Gravat de la Calcografia Nacional (1999) i en la VII Biennal Internacional de Gravat d’Orense(2002). Ha exposat la seua obra gràfica i pictòrica a Espanya, Europa i Amèrica, editat llibres d’artista i realitzat enregistraments discogràfics al costat de músics com Amancio Prada, Luis Delgado, José Zárate o Pedro Sarmiento. En els seus recitals poètics se sol acompanyar musicalment amb un acordió o qualsevol altre instrument que considere oportú. Ha realitzat les antologies sobre l’obra poètica de Rafael Pérez Estrada, La palabra destino (2001), La visión comunicable de Rosamel de la Vall (2001), l’edició comentada de la novel·la de enrique Gil i Carrasco, El señor de Bembibre (2004) o l’antologia poètica de l’autor brasiler Lêdo Ivo, La aldea de sal. El seu primer poemari va ser Siete poemas escritos junto a la lluvia (1982). A aquest li va seguir La visita de Safo (1983). Amb el seu tercer poemari, Antífona del otoño en el valle del Bierzo (1986), va resultar guanyador del Premi Adonais. Durant la seua estada de diversos anys a Xile, va publicar Las páginas del fuego (1987) i, més tard, de retorn a Espanya, La poesía ha caído en desgracia (1992), pel qual se li va atorgar el Premi Jaime Gil de Biedma. Amb La tumba de Keats, escrit i editat durant la seua estada a Itàlia com a becari de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, va ser guardonat amb el Premi Jaén de poesia de 1999. Li segueixen El universo está en la noche (2006), La casa roja (2008), obra amb la qual va ser guardonat amb el Premi castellana; i Museu de la classe obrera (2018).