Amb aquest article s’inicia una sèrie per encàrrec de Casa Mediterráneo dins de la seua “Programació a distància” en el qual el prestigiós periodista gastronòmic, Pedro Nuño de la Rosa, col·laborador habitual de la Casa, fa un recorregut per les diverses cuines dels països riberencs del Mediterrani.
Mals temps corren per aquests idus de pandèmies, com abans ho van ser pestes i mals d’ull medievals, tifus, còleres, pigotes, i grips escorxadors de l’origen dels quals atribuíem, com descarregant-nos pròpiament del pecat original, al país veí o al lejanísimo Orient on les masses s’amuntegaven paupèrrimes i insalubres.
Com vosté “desocupat/a lector” que va dir el manxol aquell capaç d’engiponar la millor novel·la de la història quan estava entre reixes, ens veiem enclaustrats, sense millors hàbits per desempolsar que el retorn a les hores de lectura, i per què no? sentir-nos una mica artistes, o si més no artesans, ficats en cuina, siga com a xefs robinsones, marmitons, encarregats d’alguna partida o simplement, si compartim la gàbia d’or, aprenent ajudant i fregachines.
Com ja vaig caminar per Tunísia, ara em tocava visitar la Ciutat Santa i Imperial de Fes, i després l’illa de Malta que vam cedir als Cavallers Hospitalaris (monjos-guerrers), per a conferenciar sobre la llarguíssima tradició de la dieta Mediterrània, l’invent de la qual impròpiament s’atribueixen els nord-americans. Grata i didàctica missió gastro-historicista que m’ha encarregat la Casa del Mediterráneo, i en la qual si alguna cosa podem aportar, molt més aconseguim aprenent de l’altre. Òbviament la Covid-19 m’ha encallat sobre l’ampit de la meua finestra des d’on entrelluque el cant d’aqueixa mar, “sempre tornat a recomençar” que poetizó Paul Valery, i somni que passe aquest genocidi invisible per a tornar a navegar, il·lustrar i ser il·lustrat, tant en tesi com en pràctiques, testant les cuines, al cap i a la fi cultures, més velles del món, que naixent a Mesopotàmia i Egipte, van desembocar en aquesta mediterranía compartida, i en el vademècum biòtic de la qual (producte) tant ens assemblem, encara que cada època i cada nació ho vagen preparant diferent segons els canvien migracions, successos transcendentals i religions (el consumisme globalitzador és l’última).
Així que, i si no és molt suposar, partint que cadascú té un ordinador, o si més no un telèfon mòbil, els aniré passant receptes originàries que vaig prendre en la meua memòria, passant-les després a la patida Moleskine i que hui podem llegir, visualitzar i sentir en Internet. Constate que aqueixa gran cuinera, i a vegades fins a amiga, María José San Román, planteja receptes molt nostres amb didàctica ben suportable. Per tant, la meua labor (humilment complementària) i ja que tots dos col·laborem amb aquesta impagable àgora del Mediterrani, serà la de transitar pels plats més propis, i apropiats per facilitat de preparació, de diferents països abalconados al Mare Nostrum dels romans, uns que van ser i uns altres que hui encara són amb bandera pròpia.
Deia un dels meus millors mestres en això d’analitzar les arts cisorias i manducatorias, Manuel Vázquez Montalbán que: “L’únic producte mediterrani realment uniformador, i potser algun dia unificador, és la presència de l’albergínia en totes les cultures culinàries, de Síria a Múrcia, de Viareggio a Tunísia” (Critica Editorial, Barcelona 1995). I és que a aquest encreuament de Catalunya i Múrcia, marxista i bonvivant, gastrósofo literat i pertinaç anotador de receptes, que va baixar i va pujar a cabanyes i palaus culinaris, li encantava l’albergínia en qualsevol de les seues formulacions.
Si els tòpics de la paella per als espanyols, els espagueti per als italians, o el cuscús per al Magreb, etc., són forçoses associacions soci-coquinarias, ningú pot negar que la musaka sembla, encara que no siga veraçment oriünda, predomini dels grecs, si bé els hel·lens, pares de la nostra civilització encara no la conegueren. Grècia, l’experiència és un grau, i els seus set llegendaris cuiners, ja citats per Ateneu de Náucratis en el segle II, van marcar la pauta del que hui ve a ser la cuina mediterrània.
Tot el que vostés necessiten per a confeccionar una musaka està en el supermercat de la cantonada, o no gaire més lluny, on crec que podem proveir-nos sense necessitat de salconduit, i la seua elaboració resulta bastant senzilla com podran comprovar en els links que remet:
https://www.conmuchagula.com/musaka-el-plato-emblematico-de-la-gastronomia-griega/
Aquesta per als vegetarians: https://www.dimensionvegana.com›musaka-vegana
Bueno, perquè ja ens compten vostés, poden elaborar-la en solitari, i s’apareix algú per la porta de la cuina li etziba han allò que deien antigament els jugadors d’escacs: “ací es ve a mirar, callar i donar tabac” (hui això del cigarret està mal vist, i en la cuina encara pitjor).
Però tampoc està mal fer-ho a quatre mans, i fins i tot a algunes més dels xiquets, o no tan xiquets que vulguen compartir el meravellós joc de cuinar al alimón. Qui sap si s’estarà despertant la vocació d’un futur Ferrán Adrià, Carme Ruscadella o Stamatios Misomikes (el millor en el campionat European Young Chef Award 2016).
καλή όρεξη, és a dir: bon profit!
Comentarios