«El meu dolç putita Nora: vaig fer el que em vas dir i em vaig fer dues palles quan vaig llegir la teua carta. Estic encantat de saber que en efecte t’agrada que et donen pel cul”. La carta que així comença la signatura ni més ni menys que James Joyce, l’escriptor irlandés considerat un dels genis literaris més relumbrantes de la Història. En 1904, caminant pels carrers de Dublín,  coneix a Nora Barnacle, una jove rebel que va abandonar la seua llar per a treballar com a servent en un hotel. La jove Nora tenia bon port i es contoneaba en caminar. “Era oberta i apassionada, parlava del seu amor sense ambages”, diu Paula Izquierdo en el seu llibre Cartes d’amor salvatges que recull “les cartes més enceses de la literatura”.

DOLÇOR I TRAGÈDIA
En aquest assaig, publicat per Aguilar en el 2000, Esquerre, doctora en psicologia i escriptora, repassa l’epistolari de grans figures literàries com ara Emilia Pardo Bazán, Oscar Wilde, Edith Wharton, Miguel d’Unamuno, Scott Fitzgerald, Kafka, Sartre, Paul Bowles i Henry Miller, entre altres, que van mantindre correspondència amb amants pertanyents a l’àmbit literari, a vegades , i en unes altres personatges aliens a ell. En totes aquestes correspondències hi ha un halo de desesperació i frustració que recorre les línies cal·ligrafiades que dirigeixen a amants llunyans o desafectos. Els novel·listes i poetes que  les escriuen als seus estimats i estimades es mostren nus de cossos i ànimes. És el cas de l’abans citat James Joyce, per exemple, que mostra ací el seu costat més fosc. Alguna cosa que en el seu caràcter irascible i díscol es veia vindre des de la seua infància, ja que el xiquet Jim era aficionat a proferir tacs a l’escola. En les cartes a la qual vint-i-tants anys més tard després d’aqueixa feliç trobada de carrer convertiria en la seua esposa, Joyce aboca sobre el paper impol·lut i de cal·ligrafia ordenada les més impressionants obscenitats, dignes d’una novel·la pornogràfica o d’un deliri escatològic. Al costat d’aquestes cartes calentes hi ha unes altres que sorprenen per la seua dolçor i ñoñería, com les de la  molt oronda Pardo Bazán a la seua volgut Benito Pérez Galdós, al qual anomena “la meua ratonciño”, “mico”, “pàmfil del meu cor” . I agrega: “rabio  també per tirar-te damunt la vista i els braços i el cuerpote tot. T’esclafaré. Després parlarem dolçament de literatura i d’Acadèmia i de ximpleries. Però abans et vaig moderar el carrillito! “.
Les cartes més tràgiques ,sens dubte,  són aquelles que estant a la presó a causa de la seua relació amb el fill del Marqués de Queensberry , Lord Alfred Douglas, va escriure el poeta i dramaturg Oscar Wilde al causant de la seua desgràcia. Aquest es va desfer d’elles i va tornar a ficar-se en l’armari casant-se amb una jove aristocràtica, mentre Wilde agonitzava en el seu exili francés, pobre i oblidat. “Tot gran amor té la seua tragèdia, i ara li ha tocat el torn al nostre”. “Tu m’has ensenyat el diví secret del món”, són algunes de les frases que ressalten en aquesta correspondència commovedora.
UN MÓN TRENCAT
La més estranya d’aquestes històries epistolars és la d’Henry Miller, fogós amant de diverses dones, entre elles Anaïs Nin, en el seu temps d’exili parisenc. Als huitanta-quatre anys, en el seu refugi californià, l’ancià escriptor, ja en cadira de rodes, coneix a una aspirant a escriptora i actriu , Brenda Venus, de gran bellesa. La jove veinteañera és una admiradora de la seua obra i recorre a tota classe d’ardits per a arribar fins ell i seduir-ho. No li costa molt, ja que el vell Miller malgrat estar impedit i no poder mantindre relacions sexuals, s’enamora perdudament d’ella i li dirigeix unes mil cinc-centes cartes en  un espai de temps que es calcula en uns quatre anys, des de 1976 fins a la mort de l’escriptor en 1980. L’erotisme que despleguen les seues cartes és solament imaginari, però sembla tan real i vívid com el que s’expressa en les ardents cartes joyceanas.”Que calent estàs! M’omplis de besos. Desitge besar-te. Estàs entregada. M’agarres el membre i te’l poses entre les cames. Entra suaument, lentament fins i tot. El teu òrgan està deliciosament format. És estret i profund. Em retens com ho faria un dit. Naturalment no puc aguantar-me més. Em vaig-igual que tu-al mateix temps”.
Els literats que formen aquesta curiosa galeria que recull l’autora Paula Izquierdo no abandonen el seu estil, ens diu, i al mateix temps reflecteixen en aquesta escriptura “domèstica” l’esperit del seu temps. “El món del segle XX es presenta com un gran cristall que s’ha llançat contra el sòl i ha esclatat en mil trossos”, ens diu en el prefaci. Tal com ocorre amb els diaris, alguns escriptors van deixar ex profeso aquestes cartes, tal vegada amb la secreta esperança que es publicaren un dia. Alguna cosa que va ocórrer quasi per atzar, en molts casos, ja que va haver-hi els qui van ordenar la seua destrucció post mortem. Miguel d’Unamuno va conservar, inexplicablement, les cartes de Delfina, una “fan” argentina que ho va perseguir fins al seu desterrament a Fuerteventura, encara que el cast do Miguel no va cedir al seu assetjament i va tallar d’arrel amb ella i les seues planyívoles missives..
“El gènere epistolar potser acaba per desaparéixer”, ens adverteix Esquerre ja al començament del S. XXI , quan escriu el seu assaig. Culpa al telèfon, al fax i al correu electrònic, protagonistes indiscutibles de la comunicació eròtica en aquells temps ja tan llunyans en els quals no existien les xarxes socials ni el Whats App. Hui ja es pot afirmar que la deessa de l’amor i el seu missatger alat ja no usen els serveis de Correus sinó els de Tinder. I és una llàstima. Quan va ser l’última vegada que els que lligen això es van asseure a escriure una carta-que no fora comercial o de presentació o burocràtica-i es van bolcar en cos i ànima a un ser estimat?