La seu Universitària presenta una exposició de l’artista Massimo Pisani que es realitza de manera conjunta amb el Museu de la Universitat d’Alacant (MUA). Totes dues exposicions conformen un diàleg complementari, sent en la seu un projecte site specific.
L’obra de Massimo Pisani (Mantova, Itàlia, 1958) ens introdueix en una sensibilitat particular, la de l’art conceptual que observa el context, però no relata l’anècdota, sinó que obri la mirada cap a una altra mena de coneixement.
Pisani es mou en un estat d’inestabilitat entre la veritat i incert, un cert moviment anàrquic on no hi ha límits entre l’apologia i la negació. Entén Pisani la seua obra com una transformació de la idea, com un pensament que es presenta plàsticament com un «portador d’energia», terme encunyat per Joseph Beuys, i que ha de desafiar o provocar a l’espectador a pensar. Pisani aborda un ampli conjunt d’idees mitjançant la reflexió sobre l’experiència sobre el sensorial mitjançant l’anàlisi d’entitats simbòliques que condueixen a la idea d’utopia i fonamentalment del pensar com a vehicle cap al pensament crític, lliure i autònom.
La seua visió estètica radica en les seues arrels, en la seua fase formativa principalment, com són el minimal, el conceptual, l’art povera o el fluxus. A Pisani, des de la seua edat formativa, li interessa trencar els límits expressius i s’enfronta al seu torn a la idea de l’artista polític com a posicionament davant el fet artístic. En la seua obra emergeixen conceptes com la inutilitat, entenent l’art sense una funció pràctica sinó mental, política, social, antropològica. L’artista apunta amb mirada crítica cap a una consciència estètica i una pràctica artística al servei de la vida.
El textual, la paraula, el missatge escrit, està molt present en les seues obres, o bé de manera crítica, encriptat, pel signe o el número com a símbol, com a intervenció i, per tant, com a agent activador de l’obra i de l’espai. Pisani és capaç d’activar l’espai en ressonàncies insospitades, la inserció d’un espai dins d’un altre espai, quasi una escenografia on els objectes són ressonàncies d’altres llocs, uns altres temps que no obstant això són el present. L’objecte és residu de l’acció, i l’acció és subsidiària d’alguna cosa que es vol manifestar, però no s’enuncia amb claredat. En les seues instal·lacions es nodreix d’objectes quotidians, reciclats, però manté el concepte d’artista faedor perquè en la seua obra persisteix l’artesanal, allò trobat com a arqueologia del present, objectes en desús que s’activen posant-los en un context diferent. Pisani construeix de manera impecable les seues instal·lacions, la precisió en la seua fer, la relació amb l’arquitectura o l’enginyeria, màquines que respiren, objectes de factura industrial i no obstant això poètiques, i encara que el propi artista vol desproveir de sentiment i emoció, no obstant això, no ho aconsegueix.
És manifest el desassossec en les seues obres, s’adverteix un cert sentiment de nostàlgia o melancolia, però també de resistència que sembla resoldre’s en algun moment. Però és en el seu treball més recent on aquest sentiment cobra més força. La idea de petjada, dissolució, la mort, el buit estan molt presents en moltes obres al llarg la seua trajectòria.
Entre els seus objectes, els seus espais, els seus temps, en la vora de la llum i els seus límits, en el lloc que res torna, com el buit, indecís entre la tradició i el nou, entre l’objecte i la seua dissolució, entre la llum i la foscor, entre l’interior i exterior, l’humà i el místic, el polític i el social, la resistència i el fracàs, la utopia i la realitat…Pisani transita.

Comissària
Begoña M. Deltell

Calendari exposició
Del 14 d’octubre al 19 de desembre de 2022
Sala Juana Francés.