L’editorial Hirukoa publica la primera novel·la gràfica del dibuixant, il·lustrador i autor de còmics Boris Ramírez Barba que es presentarà el pròxim. dissabte 31 d’agost en Ateneu Còmics d’Alacant.

Dientes de leche és la primera novel·la gràfica de l’autor Boris Ramírez Barba, nascut a Alacant i llicenciat en Belles arts, que ha sigut publicada en diferents formats i idiomes per l’Editorial Hirukoa (Àlaba, País Basc). Dissabte que ve dia 31 d’agost, a les 18.30 hores, es realitzarà una signatura i presentació del volum en format físic en la llibreria Ateneu Còmics (C/Serrano, 10, Alacant).

A través de les 96 pàgines que componen aquest volum, l’autor explota la història de cara, una xiqueta nerviosa i molt imaginativa que viu en un pis fosc de llarg corredor amb el seu pare i la seua mare. L’argument del còmic gira entorn a la seua relació amb els seus pares, que porten ja diversos dies tancats a la seua habitació. L’escassa comunicació que a vegades es produeix a través de la porta amb la seua filla és cada vegada menys freqüent. Cara, abandonada i havent de valdre’s per si mateixa, prompte començarà una abjecta immersió en els pertorbadors malsons que es produeixen en els solitaris racons de la seua llar, resultat del que potser és una horrible veritat reprimida que intenta obrir-se pas.

La combinació de l’escala de grises i els detalls en un únic to groc, així com el característic dibuix del seu autor, provoquen en el lector aqueixa sensació de claustrofòbia i incertesa que comporten els relats ambientats en el gènere de terror psicólogico. Amb certes reminiscències a l’estètica de guro japonés, la trama evoluciona cap al declivi del personatge, tot això emmarcat en un ambient febril i grotesc. Dientes de leche és una història personal, “una reinterpretació dels meus malsons infantils, de les meues pors més profundes i aparentment irracionals, reviscuts durant anys una vegada i una altra des de xiquet, i representats ara com a adult” – confessa el seu autor-.

Utilitzant recursos experimentals en l’estètica i en la trama, Dientes de leche no deixarà indiferent a cap amant del terror.

Pregunta: Has treballat per a altres projectes la il·lustració i el còmic, però aquesta és una de les teues obres més personals, una novel·la gràfica en la qual tu generes tot el contingut tant gràfic com narratiu, quines diferències has notat respecte a altres treballs anteriors?

Resposta: He treballat bastant temps com a il·lustrador i dissenyador de personatges per a algunes campanyes publicitàries, on tot havia de passar diversos filtres i moltes opinions, i continue realitzant molts encàrrecs per a portades i coses així. Treballar només, per mal que em faça quedar o per terrible que sone, és la forma més còmoda i agradable de treball per a mi. No dic que isquen millors productes, Dientes de leche s’hauria beneficiat moltíssim (sens dubte) d’ajudes o opinions externes, fins i tot d’altres il·lustradors, però, de tant en tant, el millor és treballar simplement per a un mateix. Més encara en projectes tan personals com aquest, a vegades, massa opinions juntes es converteixen en obstacles no solament en contra del temps si no que també contra el confort dels mateixos autors. Personalment adore el còmic com a disciplina en part per això mateix. És un d’aqueixos mitjans que possibiliten el treball d’autor, d’aquells que, encara que requerisquen d’un treball exagerat, permeten a una sola persona crear universos sencers. No se m’ocorre res que puga arribar a ser més satisfactori.

P: Un únic escenari, un únic personatge… Quins recursos o referències et van ajudar a afrontar el desenvolupament d’una història així?

R: Ha sigut bastant delicat. Per això, era molt important dotar quasi de personalitat a elements inanimats. No solament en casos evidents com en els quals el company de peluix de cara manté converses fluides amb la seua amiga, si no que també amb molts apartats que semblen mancar d’importància, com les tisores grogues perdudes, la misteriosa desaparició de les quals es converteix quasi en una subtrama de la qual ningú vol parlar massa; dels records dels pares de cara, totalment tergiversats i versionats per una mala memòria; dels dibuixos infantils gargotejats en fulles grogues escampats per l’habitació de cara… Quasi tot el que dibuix té finalitats més enllà de l’estètic, alguns més determinants que uns altres, per descomptat, però a la casa buida de cara, en aqueix únic escenari, sempre s’estan produint canvis o detalls dels quals, moltes vegades, ni tan sols es fa esment.

P: Potser el dividir la trama en diferents seccions, amb els seus respectius canvis de màscares, fa que el lector note més encara l’evolució del personatge, tenen alguna justificació més enllà de la coherència narrativa?

R: Al cap i a la fi, el que veiem en Dientes de leche és a Cara, una xiqueta tot sol que es fa major. Bona part d’això queda representat amb les seues màscares, així com els seus estats o necessitats de cada moment. Els primers canvis poden arribar fins i tot a passar desapercebuts, però conforme anem passant pàgines, les màscares de cara canvien radicalment, així com la seua actitud i el seu entorn.

P: Al llarg de la història se succeeixen una sèrie d’esborronadors moments onírics, autèntics malsons que ens porten a rememorar records infantils, t’has inspirat en una cosa personal?

R: Diguem que són onírics, d’acord. Com deia abans, aquesta és una obra molt personal per a mi. De xiquet solia tindre malsons molt vívids i terrors nocturns que recorde perfectament encara hui, potser a causa d’uns gustos prematurs. Abans de tindre el guió final, abans d’haver acabat de definir la trama, ja tenia una llista molt ben preparada d’aquells malsons i moments de terror que m’havien marcat tant. La realització d’aquest còmic ha sigut quasi terapèutic per a mi, una autèntica vomitona de ponzoña enquistada, i he acabat trobant moltes similituds i característiques comunes en malsons que em van afectar en diferents moments i de formes paral·leles. He sigut molt fidedigne amb elles, i fins i tot he arribat a representar quasi amb exactitud el corredor i la distribució de la casa on em vaig criar, així com la meua habitació, que ara és més de cara que mio.

P: Al final del volum, ens trobem amb una picada d’ullet, una breu història extra sobre el “altre” personatge quasi protagonista de la història, què ens pots comptar sobre el peluix de cara?

R: Vam voler introduir una mica de material extra a l’hora de publicar el volum complet, així que, a més d’algunes il·lustracions i portades alternatives, incloem una xicoteta història d’una sola pàgina que compta com es van conéixer Cara i Osi. Per a mi, Osi és molt important, ja que és un peluix que vaig tindre de xiquet i encara conserve al costat del meu llit. És quasi idèntic a com queda representat en l’obra, però ara està una mica més picat. Ha portat també una vida dura. Com passa amb Cara, les relacions amb éssers inanimats, que en la infància poden ser tan naturals, poden arribar a complicar-se amb el temps. Ara pense en ell i m’adone del poc imaginatiu que era de criatura en batejar-ho de forma tan simple, però és una peça important per a mi tant dins com fora de l’obra.