La nostra secció Dones que ens escriuen prossegueix la seua marxa i s’endinsa de ple en la primavera d’aquest mes d’abril on presentem el primer poemari de Luisa Pastor, autora que ja té un dens recorregut en el món de l’escriptura i la seua representació.

Luisa Pastor, nascuda al poble més literari d’Alacant: Oriola, és professora de Llengua i Literatura i directora del grup de poesia escènica i audiovisual Auralaria. Està inclosa en antologies poètiques com la de Voces nuevas de Torremozas (2013), entre altres, i ha col·laborat en revistes literàries com El coloquio de los perros o Letralia. Posseeix el seu propi segell editorial (Auralaria) i és a més traductora de poesia, com ella mateixa ens explica al final de la seua carta. Tasques complicades i meritòries, no a l’abast de qualsevol.

Luisa retola les seues reflexions com «La invención de lo que soy». És evident que la paraula llegida, escrita, recitada, forma part fonamental del que ella és. Per a comprovar-ho basta apuntar-se al seu primer i excel·lent llibre de poesia, LAS ROSAS TERMINAN (Auralaria ed., Orihuela 2020). El seu títol és una asseveració que insisteix en el simbolisme de caducitat d’aquesta flor que cal gaudir en la seua brevetat (collige, virgo, roses…)

A vegades un poeta porta a un altre poeta, i així és com he conegut a Luisa: per mitjà del nostre amic comú, el poeta i crític literari José Luis Zerón Huguet. Un aplaudiment a aquelles persones la generositat de les quals els porta a acostar i connectar a la gent en comptes de distanciar-la i silenciar-la.

Bon dia, Consuelo.

En la pel·lícula Tierras de penumbra, de Richard Attenborough, un jove estudiant li diu al seu professor de literatura a Oxford, C.S. Lewis, alguna cosa que deixa pensatiu a l’escriptor: “Llegim per a saber que no estem solos”. És el que el seu pare, un mestre d’escola, li solia dir. Llegim per a saber que no estem solos.

I l’escriptor? Per què escriu? En el meu cas, crec que és una manera de sobreposar-me al descobriment que estem subjectes al pas del temps, i d’una manera fatal, per no dir letal. És la meua manera de situar-me en aqueix eix i trobar-li un sentit a aqueix punt que soc jo en una línia que no té ni principi ni final. Un cabell que s’arranca… I on el cap, l’origen d’aquest moviment? A què condueix aquest impuls?

La mateixa pregunta es fa Winston Smith quan escriu en el seu diari. Per a què? Tot ho reescriu impunement i sense cap consideració el Ministeri de la Veritat. I si et preguntes, a més, per a qui, pot arribar a semblar un absurd… Tal vegada ho és. Però igual que no se’ns demana conformitat per a l’existència, per a la necessitat d’escriure tampoc trobe una justificació, tan sols atino a dir que és la meua manera de vida. Puc viure en tant que em veig capaç de transformar i modelar -a estones, tot sol- el segment de realitat que em correspon. Confesse que, donada la tirania de la vida domèstica a la qual estem exposats (ho diu Adam Zagajewski «en defensa del fervor»: per molt sublim que siga el poema escrit, el poeta sap que tot seguit anirà a la cuina, potser, a preparar-se un sàndwitx), reivindicar aqueix espai propi, amb la meua ment i amb el meu cos, s’està convertint en tota una acrobàcia per part meua.

L’escriptura és un exercici de titanes… Objectiu? No, de cap manera. Per damunt de tot, el Jo. És el que em condueix irremeiablement a la Poesia. Una manera de defensa, de reafirmació davant un món que tot el produeix – i el vol, que és pitjor- en sèrie. Un món que espenta, que espenta sense parar. Com no va algú com jo a defensar-se? De què m’hauria servit llegir si no haguera arribat a comprendre que davant la mort de la llum, com va dir Dylan Thomas, un ha de resistir-se. “Rebélate, rebélate”…

Totes les veus que m’han acompanyat al llarg de la meua vida, que han inventat en major o menor mesura, la qual cosa soc, diga’s Alfonsina Storni, Leopoldo Mª Panero, Emily Dickinson, Leonard Cohen o Sylvia Plath, soles i unides a altres en els meus llimbs literaris, estan recollides en el meu primer poemari, Las rosas terminan, que l’any 2020 vaig voler publicar amb el meu propi segell editorial: Auralaria Edicions.

Al capdavant del llibre, i potenciant aqueixa classe de solipsisme que jo admire, incloc un poema de l’escriptor irlandés Matthew Sweeney, “Dialogue with an artist”, traduït per mi. Precisament al costat de la creació poètica, la traducció és un exercici que m’està reportant ara mateix enriquidores experiències. El meu últim treball, Los hombres y las moléculas (2023), del poeta nord-americà Roald Hoffmann, és una antologia de trenta poemes que jo he tingut la sort de poder seleccionar, editar i traduir, en col·laboració directa amb l’autor, tractant d’aprendre de la música de l’altre.

Quan Rubén Darío, en fi, parlava dels rars, es referia a alguna cosa que m’és familiar, una cosa amb la qual jo em sent especialment identificada. Acompanyada.

Només la Paraula basta, i és per això que l’escric, la declame, la celebre, la cante.

Luisa Pastor