Conocí a María Luisa Gil López a Crevillent fa ja alguns anys (abans de la pandèmia, tema que ella coneix a fons com a historiadora). Va ser gràcies als nostres amics comuns, Ana Satorre i Daniel Belmonte, artífexs d’un projecte de recuperació de la memòria i el llegat del geòleg Daniel Jiménez de Cisneros (el meu avi patern) que gaudeix ja d’una exposició permanent a la Casa de Cultura crevillentina. Crec recordar que la primera vegada que vaig coincidir amb María Luisa va ser en el Museu de la Setmana Santa de Crevillent, on ens va explicar tots els secrets de les teles brodades i ornaments allí depositats. Em va semblar una dona culta en tota l’extensió de la paraula, amb eixa cultura que va més enllà de les obligacions professionals com a docent i s’expandeix a altres inquietuds: la investigació, l’acció social, la creació de la seua ONG educativa ASERRA. El seu caràcter jovial, la seua saviesa i la seua senzillesa fan d’ella una persona molt volguda en el seu entorn, com vaig tindre ocasió de comprovar.

Des del punt de vista literari, María Luisa, a part dels seus articles erudits i del Pròleg d’un dels meus poemaris, és autora de dues novel·les: «Los nombres de Idrissi» y «El eco de una promesa». Ambdues tenen en comú que són novel·les històriques. La primera, editada per l’Ajuntament de Crevillent, està a l’espera d’una reedició revisada; es tracta d’una esplèndida recreació del món morisc, tan pròxim al nostre territori llevantí. La segona, editada digitalment en El Cantarano, es desenvolupa al Perú colonial, un país que l’autora coneix de primera mà.

Estimada Consuelo:

Moltes gràcies per comptar amb mi per a participar en una secció tan interessant com «Dones que ens escriuen», i que tu dirigeixes amb tant d’encert.

Des que jo em recorde sempre he estat unida a un llibre, afició que em van transmetre els meus pares. La meua mare era una gran comptadora de contes i totes les nits em referia fabuloses històries i, com a admiradora del Quixot, jo era la seua princesa Micomicona que cada nit protagonitzava extraordinaris i pintorescos episodis. Aquesta tradició l’he mantinguda amb la meua filla.

Ja en la meua adolescència vaig començar a participar en clubs de lectura i vaig fer els meus primers passos en els xicotets concursos literaris del meu col·legi a Moratalla. També va anar en aquells dies quan vaig descobrir, en el despatx del meu pare, els “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós.  La meua passió per la història va ser inevitable i vaig comptar amb el suport del meu pare ja que era un gran aficionat a la literatura i, en particular, a la novel·la històrica. Sempre recordaré les tertúlies que teníem després de llegir una novel·la, que em recomanava d’entre les moltes que tenia a la seua biblioteca.

Anys després, quan vaig estudiar la carrera d’Història, continuem mantenint les nostres xarrades que eren molt enriquidores.

He llegit moltes novel·les històriques des de llavors, però si haguera de quedar-me amb una sola ho faria amb “Memorias de Adriano” de Marguerite Yourcenar. Sempre que la llig trobada una cosa nova.

La novel·la històrica ha sigut subjecte de moltes crítiques, i sobretot als historiadors se’ns considera pèssims escriptors perquè encotillem molt els fets i donem massa dades. La discussió seria eterna, però jo em quede amb les paraules d’Umberto Eco: “Una novel·la històrica no és tant una versió novelada de fets històrics, sinó una ficció que ens permet comprendre millor l’autèntica història “. Ell evidentment ho va aconseguir.

Encara que he treballat en diferents centres, va anar en l’I.E.S. Maciá Abela on vaig començar a fer xicotetes investigacions i, en el 2007, vaig participar amb els meus alumnes/as de 4° de E.S.O. en el concurs “Detectius de la història” que promovia l’Arxiu del Regne de València amb un treball sobre demografia: “La població de Crevillent de 1609 a 1646”. Guanyem el segon premi.

A partir de llavors em vaig vincular a Crevillent i al seu passat morisc. Vaig ser convidada a participar en el Congrés de Novelda en 2009 que commemorava el 4t aniversari de la deportació dels moriscos. Mentre preparava el treball (“Estudi dedemogràfic de Crevillent 1481-1609”) vaig començar a plantejar-me la possibilitat d’escriure una novel·la ja que em vaig trobar un panorama tan interessant que vaig sentir la necessitat de transmetre’l a través d’una novel·la històrica que arribara a un públic més divers. Vaig pensar en els meus alumnes els qui no sabien el passat de l’entorn en el qual vivien. Com sol ocórrer, els meus personatges van començar a viure pel seu compte i la novel·la va arribar molt més lluny del que jo pretenia en un principi.

El meu protagonista va nàixer a Crevillent en 1597, i així consta en l’arxiu parroquial de La nostra Senyora de Betlem, però a partir d’ací tot és imaginació. Idrisi Albadi viurà la seua vida entre la tranquil·litat de ser un morisc acabalat en el seu Alhama, i el dolor de veure marxar a la seua família mentre que ell es veu obligat a romandre ací. Haurà de valdre’s per si mateix en un imperi agonitzant on un morisc no té cabuda.

La novel·la es desenvolupa en el segle XVII, però està escrita des del segle XXI i eixa mirada també és present. No pretenc més que contar una història, les conclusions seran de cadascú. “Los nombres de Idrisi” va ser editat per l’Excm. Ajuntament de Crevillent i subvencionada per l’Excma. Diputació Provincial d’Alacant l’any 2018.

No era la primera vegada que intentava ficar-me en el món de la narrativa perquè tenia guardat en el calaix del meu escriptori una novel·leta juvenil que vaig fer per a ASERRA, l’O.N.G. que jo vaig ajudar a fundar en l’institut i de la qual soc vicepresidenta. Eres sòcia nostra i, per tant, ja saps que pretenem ajudar a xiquets, que no tenen moltes possibilitats, a tindre una formació educativa completa al Perú.

“El ressò d’una promesa” es desenvolupa entre el Perú colonial i l’I.E.S. Maciá Abela de Crevillent i la seua finalitat principal és posar en contacte a l’alumnat i altres persones interessades amb la cultura Inca a través de la història de l’avantpassada d’una alumna. Ja saps l’afecte que li tinc, i vaig tindre la sort que tu me la publicares en “El Cantarano” (setembre del 2021).

Ens veurem en el club de lectura el 9 de maig on es llegirà el teu llibre, el doble poemari «Cuando sepa leer & En clave de palabras», una obra preciosa que jo vaig tindre la sort de prologar. Fins llavors, una forta abraçada.