Aquesta nova secció pretén acostar al públic lector les novetats literàries escrites per dones que es presentaran elles mateixes per a donar-nos a conéixer el seu perfil més personal i les motivacions que les porten a l’escriptura.
Al març ens escriu la sociòloga, narradora i novel·lista MARUJA MOYANO. Madrilenya establida a Alacant, dona dinàmica on n’hi haja, cultiva sobretot el gènere de la narrativa d’intriga en relat curt i novel·la, sense oblidar altres temàtiques com la denúncia social de la seua primera obra, Makuba. Els seus títols mostren la seua versatilitat com prosista, avalada per un èxit creixent de públic i crítica. Després d’haver publicat en diverses editorials, ha creat un segell propi: https://marujamoyano.com/ En aquesta web podem accedir a totes les seues publicacions: Makuba, La cara oculta del corazón, Bajo el manto de la araña, Cien canciones para Amelia, Insomnio i la seua última novel·la (de moment): ¿Quién mató a Paula Koch?
El Cantarano s’ha fet eco de la seua producció literària com pot veure’s en els següents enllaços:
resenyas-recomanacions-El-*Cantarano-2020.pdf (elcantarano.com) (ressenya de Cent cançons per a Amalia, pàg. 117-118)
Estimada Consuelo:
Parlar de mi em resulta incòmode, més que res perquè pense que una mateixa no sol ser objectiva per molt que ho intente; parlar d’aqueixos fills meus que són els llibres, parits amb aqueixa mescla entre dolor i satisfacció, ja és una altra cosa, no perquè siga més objectiva, que com a mare de les criatures no ho seré segurament, però almenys podré parlar-te del que ha significat per a mi donar-los a llum i descobrir el que m’han aportat i el que jo mateixa he pogut aportar al seu interior, entre el vivencial i el fictici.
Saps que vaig començar a treballar des de molt jove, però sempre amb el somni que, algun dia, podria arribar a ser l’escriptora que sempre vaig voler ser. La vida em va donar l’oportunitat de completar una formació acadèmica sent ja major, però era una cosa que em devia a mi mateixa, no un repte, sinó un deute íntim i personal, així que em vaig llicenciar en Sociologia per la Universitat d’Alacant quan vaig complir els 50 anys. Necessitava aprendre molt per a aportar tot el que podia a aqueixa literatura que m’obstinava a oferir amb la màxima qualitat. No sé si ho vaig aconseguir en la mesura dels objectius marcats, la veritat és que ho vaig fer, vaig aconseguir escriure i publicar, però sobretot, el millor de tot, és que vaig aconseguir arribar al públic lector i a començar a ser valorada en alguns àmbits d’aquesta comunitat.
Saps que m’entusiasma el misteri, el thriller, la novel·la negra, i quasi es pot dir que m’he especialitzat en aqueix gènere que m’atrau com un imant. Et preguntaràs per què, com jo mateixa me l’he preguntat. En realitat el que m’atrau més és furgar en la complicada ment humana, capaç d’allò més bell i d’allò més mesquí.
Em va fascinar una novel·la fa molts anys: “El doctor Jekyll i mister Hyde”, de Robert Louis Stevenson. Em va deixar moltes preguntes dins sobre el que som i del que podem arribar a ser les persones, i tal vegada el record latent d’aqueixa novel·la m’ha perseguit sempre i continue creant històries basades en aqueixa dicotomia entre el bé i el mal que cada ésser humà portem gravat, possiblement, en el nostre ADN.
Vaig començar amb “Makuba”, una novel·la basada en fets reals, tal vegada la més crua perquè descriu una realitat espantosa, uns fets terribles capaços d’estremir al més fort, però una realitat a la fi. Més tard “La cara oculta del cor”, una sèrie de relats, aquesta vegada de ficció, però que podrien encaixar-se en moltes de les vides de persones pròximes o de nosaltres mateixos.
“Bajo el manto de la araña” va ser la meua primera novel·la negra, una història que també podria formar part d’aqueixes cròniques que inunden les pàgines dels periòdics i que són, desgraciadament, el nostre pa de cada dia; “Cien canciones para Amelia” vaig voler que fora diferent, sense sang, però no absent de tragèdia, d’amor i de dolor, un cant a la memòria de tots aqueixos milers de persones desaparegudes i de les quals ningú va tornar a saber; “Insomnio”, un xicotet espai de relax, relats que juguen amb la morbositat del desconegut, amb aqueixes pors internes i mai del tot justificats; i finalment, “¿Quién mató a Paula Koch?”,, un thriller que tracta d’enganyar el lector fins a l’últim moment per a mostrar-li com a sorpresa final allò que solem dir “justícia poètica”.
Però en realitat, amb totes aquestes històries, tracte de cridar l’atenció sobre aqueix Jekyll i aqueix Hyde que cadascú portem dins.
Et mane un sentit abraç.
Maruja Moyano
Comentarios