Aquesta nova secció pretén acostar al públic lector les novetats literàries escrites per dones que es presentaran elles mateixes per a donar-nos a conéixer el seu perfil més personal i les motivacions que les porten a l’escriptura.

El mes de juliol passat ens va escriure Rosa Martínez Guarinos per a presentar-nos la seua primera novel·la, Los veranos rotos, publicada a Salamanca en 2022 en l’editorial Alamar Libros. Pot veure’s una ressenya en el blog de juliol del Cantarano (LOS VERANOS ROTOS de Rosa Martínez Guarinos – El Cantarano).

L’autora, alacantina, és una dona plural: formada a l’Escola d’Arts i Oficis i posteriorment com interiorista, destaca en múltiples facetes. Com a artista plàstica, a més d’exposar en sales d’art de manera individual o col·lectiva, ha realitzat dissenys publicitaris, il·lustració de revistes i llibres i ha impartit classes particulars de dibuix i pintura. En la seua faceta literària, ha cultivat la poesia, la narrativa breu i ha col·laborat en publicacions culturals. Ha rebut premis i reconeixements al llarg de la seua trajectòria, destacant el Premi de Poesia Carmen Conde (1991) al seu poemari Un instant infinit i el Premi de Poesia Paco Mollà (1996) al seu poemari Noctumbra. Finalment i quant a la seua trajectòria professional, ha treballat durant un temps en el sector de la Banca Privada i, de manera ocasional, en l’Immobiliari, treballs que li permetien desenvolupar paral·lelament projectes relacionats amb l’activitat creativa.

Estimada Consuelo:

Reflexionar sobre les pròpies motivacions implica un exercici d’introspecció gens senzill, i si a més es tracta de bussejar en les profunditats de l’impuls creatiu, la tasca es complica… Però suposa un repte l’intentar-lo.

Crec que el descobriment dels llibres va ser determinant. Aquells enigmàtics objectes que, en obrir-los, mostraven en el seu interior tota la màgia d’unes il·lustracions, d’històries escrites en les quals podia submergir-me i viatjar a altres mons, em van enlluernar fins al punt que la meua sorpresa encara no ha cessat. Des de llavors, en ells he anat trobant experiència, emoció, enginy, pensament lúcid i poètic; sovint també bellesa, suau o descarnada, cruel o compassiva…

L’ésser humà tendeix a identificar-se amb el que mestressa: no li basta admirar-ho, gaudir-ho… Vol participar, necessita ser part del que considera més sagrat i autèntic. I això és el que degué ocórrer-me, que vaig començar a pintar i a escriure en un amorós intent d’emular a aquells als qui tant admirava.

Encara que després la vida va anar imposant-me protocols i absències, mai vaig deixar de costat el compromís íntim, ni vaig oblidar els meus amors d’infància. També va influir el que el meu pare tinguera una ben assortida biblioteca, en la selecció de la qual havia prevalgut un criteri molt ampli i un afany per aconseguir l’excel·lència. Anys més tard, a l’Escola d’Arts i Oficis vaig tindre la sort de conéixer a un professor que em va ensenyar a “mirar” i em va donar les eines per a “expressar-lo”, ja fora amb argila, sobre paper o llenç… També vaig conéixer a un altre l’amor del qual per la Història de l’Art a ningú deixava indiferent, perquè la passió pel coneixement i la bellesa és contagiosa.

I, passara el que passara, jo sempre tornava als llibres com es torna a un refugi, a una vella amistat. Perquè va haver-hi autors en els quals vaig trobar la força per a superar els meus límits i altres la saviesa dels quals em va il·luminar en moments foscos. Ells van ser els meus mestres, els meus amics més íntims, els meus germans majors.

Ara que els motius ja es van “dibuixant”, puc tirar una mirada al ja fet, tots aqueixos intents d’atrapar mons o miratges, emocions que sovint no veuen una altra eixida. I comprove que no puc jutjar-los: senzillament van tindre el seu moment, es van expressar per mi o jo em vaig expressar per ells… Qui sap. Són llibres. Són quadres. Són acció i intenció, però mai resposta.

L’estiu és una estació estranya: en ella puc percebre el fred amb més intensitat, ser més conscient dels seus efectes, del seu abast en el meu ànim. Va ser un mes de juliol quan vaig començar a escriure “Els estius trencats”, durant una llarga estada en una casa enfront de la mar. La història es va anar construint amb elements extrets de la memòria i la imaginació, els personatges s’anaven perfilant quan jo els “mirava”, els escenaris eren quasi expressió d’un estat d’ànim. L’estiu i l’adolescència s’assemblen, tenen els mateixos focs, els mateixos disgustos… Els xics i les xiques als quals vaig posar nom, en realitat els va il·luminar l’estiu, aqueixa estació paradoxal en què a vegades també es paralitza el temps. Jo els veia tombats en l’arena, corrent per la riba, sortejant les ones… I els sentia vibrar, estremir-se, fluir amb una força de la qual no eren conscients. Després mirava també cap a aqueixes dones de vida programada i als seus delerosos marits, tots tan respectables, tan imbuïts dels seus respectius rols en la vida. I veia el perill planant-se sobre ells, el dolor agotzonat en els cels blaus com a núvols sinistres… Així vaig passar amb ells uns estius, trencats com es trenca la llum quan ningú la mira, com els somnis estavellant-se contra la realitat.

I d’aquesta manera va nàixer el llibre, amb el seu enigma i el seu esforç, perquè ancorar emocions i idees en una successió de pàgines és un treball, a vegades dur, encara que en si mateix estiga el seu recompensa.

Com veuràs, Consuelo, he intentat exposar de manera concisa les meues motivacions bàsiques, utilitzant més imatges que conceptes, i espere haver aconseguit almenys esbossar-les.

Rosa Martínez Guarinos