Eduardo Boix va nàixer a Elx en 1980. És tècnic superior en integració social, dissenyador gràfic, i cursa el grau en Filosofia a través de la UNED. És un autor polifacètic. Com a poeta ha publicat dos poemaris: Últimes jornades en el paradís (Editorial Eclipsats, Zaragoza, 2009), i Prozac, Trankimazin i altres parcs infantils (Huerga i Fierro Editors, Madrid, 2012). Com a narrador té publicades tres obres: la novel·la El meu Funeral (La Lletja Burgesia, Murcia, 2015), El diari Els Confinats (Fruits del Temps, Elx, 2020), i el conjunt de relats Columna de la Por (Eolas Edicions, León, 2020). També és crític literari i gestor cultural. Subdirector de la revista Letrasenvena.com i membre de CLAU (Associació de Crítics Valencians). Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, com a Herald d’Aragó, La Veritat, El Diari d’Avisos o la revista Què Llegir. En l’actualitat exerceix la crítica literària en el Suplement “Art i Lletres” del “Diari Informació d’Alacant, i per a les revistes digitals 17 muses i letrasevena.com, de la qual és subdirector i fundador.
Eduardo està a punt de corregir les galerades d’un llibre inèdit, L’estirp, que he tingut el privilegi de llegir i que publicarà l’editorial gallega Edicions del vent el pròxim 10 de maig. Un llibre difícil de catalogar perquè fusiona diversos gèneres com la novel·la, l’assaig i el gènere memorialístico. El duel, la impostura, la cerca d’una identitat perduda i el terrible i monstruós que habita en les nostres vides quotidiana són els motius principals d’aquest treball inclassificable i fascinant que considere una de les millors obres d’Eduardo i la que millor compendia el seu món literari d’autoficció. Tot això narrat amb un registre cultural molt ampli de referències literàries, filosòfiques, musicals i artístiques.
Fa poc temps que conec a Eduardo Boix, però ho tinc per un bon amic i un estupend interlocutor. És un escriptor sagaç i molt observador, amb una fina oïda per a captar les històries del món quotidià que li envolta, a més d’un expert bussejador en les fondàries del seu passat. Com escriu Esther Abellán en un article recent publicat en la secció Creuem el pont dels espills d’aquest diari digital: “a Eduardo Boix li encanta escoltar històries. Observa, tafaneja, aguditza l’oïda i empatitza amb tot allò que li envolta per a convertir-ho en germen potencial dels seus escrits. Des del seu interés per la conducta humana, percep la freda realitat i la recrea amb la finalitat de transformar-la i reafirmar-se en la idea que l’esperança existeix. A partir de la veu interior del xiquet que va ser i que, d’alguna manera, continua sent, la seua obra fa un recorregut autobiogràfic i posa un especial èmfasi en el paisatge personal, al costat d’aquells esdeveniments que rememora”.
Finalment, només vull afegir a aquesta introducció que enguany Eduardo és finalista dels Premis de la Crítica valenciana en la modalitat de narrativa pel seu llibre de relats La columna del miedo i en la d’assaig i crítica pels confinats. Els premis es fallaran el pròxim 22 de maig. Li desitge molta sort.
Pregunta: Eres un escriptor tot terreny, et mous entre la narrativa, l’assaig, el diari i la poesia. També tendeixes a la hibridació de gèneres, perquè alguns llibres teus resulten difícilment encasillables En la teua creació literària hi ha una cerca incessant, alguna cosa així com una rebel·lia contra la imposició canònica dels gèneres i el culte a la ficció. Estic pensant, per exemple, en La estirpe, el teu nou llibre a punt d’eixir al carrer i que pot llegir-se com un assaig, una novel·la, un llibre de memòries. Fins i tot alguns passatges podrien passar per poemes en prosa. Tens alguna preferència en concret o totes les opcions literàries t’omplin per igual?
Resposta: M’agrada tot el que siga bona literatura. Realment, per la meua manera de ser, vaig saltant de text en text, d’idea en idea. El meu cap és una espècie d’olla de pressió. Imagina’t, per exemple, el meu plat favorit, un bullit. En un bullit hi ha molts elements junts: cigrons, fideus, carn, embotit… Per a mi la literatura s’assembla a això, no són departaments estancs que no es puguen unir. Això tal vegada s’ha vist influenciat per autors com Vila-Matas, Perec, Cortázar, Félix Romeo, Truman Capot. Gent que no concep la literatura dividida en gèneres, sinó que és un joc en el qual ens podem moure d’un costat a un altre, com la reina en els escacs.
P: Destaca la teua capacitat de sorpresa. Deia Einstein que un home que ha perdut la seua capacitat de sorpresa està mort.
R: I estic molt d’acord, un home que no se sorprén o que es tanca a aprendre coses noves, està mort, i -afig- un escriptor, més. Escolte molta gent que té la intenció d’escriure que diu: “Jo no llig res per a no influenciar-me”. Això és una succinta ximpleria. Està tot inventat o comptat. Ja està la perícia de cadascun per a donar la volta a la història o donar el punt de vista de cadascun.
P: En la teua obra literària conviuen contínuament la crítica i l’enyorança. El passat pot ser un agafador, i fins i tot un consol, i al mateix temps un lloc insegur d’aigües pantanoses. Els records són totalment fidedignes? És fiable el jardí de la memòria on un mai de deixa d’habitar?
R: Cadascun recorda els successos a la seua forma, és a dir, cada record passa pel filtre de cadascun i influeixen molts factors de com es trasllada això a la memòria. Per exemple, imagina’t un accident, cadascun dels testimonis el recordarà segons l’estat d’ànim del moment, l’interés que tinga en el succés, l’angle des d’on l’haja viscut, etc. Ja ho deia Campoamor: “Y es que en el mundo traidor / nada hay verdad ni mentira: / todo es según el color / del cristal con que se mira”.
El jardí de la memòria és possiblement el procés més literari que existeix. Tots emmagatzemem records i el nostre cervell, com si d’un ordinador es tractara, els emmagatzema al seu antull, els modifica o els esborra. Per a un escriptor, aquesta és la font del seu treball.
P: En aqueixa esfera biogràfica que cobreix la teua literatura, quin lloc ocupa la imaginació? És l’escriptura una forma absoluta de coneixement o es taca de ficció i fantasia?
R: Realment hi ha poca imaginació en la meua obra. He viscut coses tan fantàstiques que, moltes vegades, semblen poc creïbles, però ací estan. Jo no escric perquè la gent ho llija com a coses literals, ni tampoc com a obres de ficció, per això m’agrada tant l’híbrid, perquè t’ajuda a moure’t per diferents estadis.
L’escriptura és coneixement que modelem amb ficció i fantasia. Moltes vegades diuen que la realitat supera amb escreix a la ficció; en el meu cas, aqueixa dita encaixa com un guant. Existeix una frase de la pel·lícula El príncep de les marees que diu: Hi ha famílies que viuen tota la seua existència sense que els ocórrega alguna cosa amb un mínim d’interés. Sempre he envejat a aqueixes famílies. Tal vegada aqueixa frase resumeix la meua vida i la meua literatura.
P: Com interactuen el poeta i el narrador que hi ha en tu?
R: No em considere poeta, per a mi és una paraula enorme. Em sent més còmode amb la denominació escriptor o narrador, si se m’ha d’encaixar en alguna part. No m’agraden les etiquetes i en la literatura menys.
P: En el teu llibre publicat més recent, Columna del miedo,, ens ofereixes onze històries ambientades en la seua majoria en la Guerra Civil. Encara que tots els relats són peces independents hi ha alguns llaços que els uneixen entre si, com l’aparició dels mateixos personatges en diversos contes o la simultaneïtat de successos, per exemple, el bombardeig del Mercat d’Alacant per part de l’aviació feixista, de manera que podria llegir-se també com una novel·la fragmentada.
R: Es va crear tal vegada amb aqueixa intenció, la de la novel·la fragmentada, però també volia que cada peça fóra independent, que agafara el seu rumb. L’obra que em va influenciar a l’hora d’afrontar l’escriptura de Columna del miedo va ser Columna del miedo, d’Alberto Méndez, salvant les distàncies, ja que Méndez és un mestre. M’han arribat a comparar el meu llibre amb l’obra de Chaves Nogales, cosa que em dóna cert pudor, perquè és un altre mestre i realment no pensava en ell quan vaig escriure Columna del miedo.
P: Columna del miedo és un homenatge clar a les víctimes del bàndol republicà, és a dir els damnificats pels abusos franquistes, els perdedors i represaliats. Aparentment no hi ha equidistància, però una lectura atenta ens diu que la temàtica real és l’horror, la barbàrie, i que fins i tot els vencedors també van patir les conseqüències de la nostra guerra fratricida.
R: Com a fill, nét, besnét, de vençuts de la guerra, evidentment els devia un homenatge. Mai m’ha interessat la novel·la històrica, per a això ja estan els historiadors, però sí que m’interessava aquell record que picava dia rere dia a la meua àvia paterna. Ella ens comptava, i ho revivia per l’Alzheimer, el bombardeig del Mercat d’Alacant i relatava com una dona corria sense cap perquè li l’havia esbiaixada la metralla d’una bomba. Aqueixa imatge tan horrible l’havia viscuda amb huit anys. Realment, Columna de la por, canviant coses, es podria extrapolar a qualsevol guerra.
P: Hi ha en aquests contes també una visó satírica, bizarra, grotesca, tragicòmica que apunta també en tota la teua escriptura, per exemple, en el “Fill del tolit”.
R: Tinc una certa obsessió amb els membres retallats. El meu avi patern, en tornar de la guerra, quasi sense ferides, treballant en una fàbrica de rajola, va perdre una mà en la premsa que manejava. Al meu avi matern li van llevar les cordes vocals per un càncer de laringe, al meu pare li van extirpar la bufeta per un altre càncer. Tot això de l’amputació o l’extirpació m’ha arribat a obsessionar, em fascina. És com que et mors per fascicles.
P: Com a oriolà, he de destacar que el protagonista del relat “Tan solo una sombra” no és un altre que el poeta Miguel Hernández. Li rets homenatge en narrar l’episodi de la seua detenció a Portugal com a sospitós d’haver robat el rellotge que li va regalar Vicente Aleixandre.
R: Aqueix episodi em sembla d’una càrrega poètica immensa. Quan detenen a Miguel Hernández portava el rellotge i li enxampen perquè l’obstinarà en una joieria portuguesa. El joier, en veure a un senyor amb robes humils i espardenyes, es creu que és un lladregot. Crec que ací Miguel va pecar d’innocent. També em fascina que portara amb si el llibre La destrucción o el amor de Aleixandre.
P: Tu, que has publicat un diari gens complaent durant els dies més durs de la pandèmia, no creus que hi ha hagut una confusió d’oci amb cultura durant el confinament i que la cultura s’ha convertit en un mer entreteniment per a omplir les hores mortes?
R: N’hi va haver, però va ser degut a la por. No sabíem què anava a passar, estàvem tots (m’incloc) acollonats. Les plataformes com Netflix, HBO, Filmin… ens van proporcionar esplai. Jo sí que vaig aprofitar per a llegir molt, escoltar molta música i escriure, sobretot. En aqueixos dies vaig reprendre La estirpe (la tenia aparcada des de fa huit anys) i vaig aprofitar aqueixos mesos per a donar-li la forma final.
P: Diuen les llengües crítiques que l’escriptura diarística és el recurs dels escriptors sense gènere i d’aquells que manquen d’imaginació. No obstant això, hi ha cada vegada més escriptors que practiquen aquesta miscel·lània, aquesta hibridació en la qual, com en un calaix de sastre literari, caben tots els gèneres i subgèneres.
R: El diari serveix per a marcar el rumb. A mi m’agrada llegir els diaris dels autors que m’agraden perquè és una manera d’acostar-te a les seues obsessions, els seus gustos, la lectura o la seua vida. És com un making of al cinema, l’avantsala. Jo m’he criat en un taller de joieria, pot ser que el diari siga això, el taller de l’escriptor.
P: Passem als teus dos llibres de poesia. En ells són molt importants la memòria i l’experiència, són un apèndix de la teua escriptura narrativa?
R: Com t’he dit abans, és que no em considere poeta. Els meus dos poemaris tal vegada van ser dos accidents. Necessitava comptar coses i van eixir així. Molts poemes del meu segon poemari, Prozac, Trankimazin i altres parcs infantils, publicat per Huerga & Fierro editors en 2012, siguen possiblement l’avantsala del que ha sigut L’estirp.
P: El terrible, el monstruós, el sinistre… Aquesta obsessió teua pel costat fosc de l’ésser humà actua com a contrapunt a la nostàlgia, potser guaridora o redemptora, que batega en la teua escriptura. El monstruós és present, sobretot, en el teu nou llibre, L’estirp. Protegeixes la porta gran de l’estatge que amaga el teu propi monstre, o prefereixes donar-li la llibertat per a poder deslliurar-te d’ell?
R: Mai em podré deslliurar d’ell o d’ells. Els meus dimonis o els meus monstres campen a pler i no es van, no es volen anar o no deixe jo que es vagen. Per a mi la nostàlgia tal vegada els alimenta, els dote de vida. Tal vegada hi ha massa dolor i massa mort en la meua infància i adolescència. Per desgràcia, vaig descobrir molt prompte el dolor de l’absència d’un ser estimat i aqueix monstre és difícil matar-lo.
P: En els teus llibres són freqüents les semblances d’alguns familiars i amics, però hi ha una presència constant dels teus avis.
R: Els meus iaios materns són la meua única pàtria vertadera, ho dic sempre. Van ser els meus majors consellers i són, han sigut i seran els meus pilars i els que m’ajuden a ordenar el món que m’envolta.
P: Un altre dels vímets conductors de la teua obra literària és Elx, la teua ciutat natal, especialment la seua perifèria.
R: Jo adore la perifèria de qualsevol ciutat, però per l’emigració dels 60 em va tocar Elx per decisió dels meus avis. Em podria haver tocat Barcelona, Saragossa o València. A mi m’agrada el descampat, el polígon, el Yoni i la Vane, els obrers prenent canyes abans de tornar a casa, i això és extrapolable a qualsevol ciutat. Això sí, a vegades tot aqueix món és tan sorollós que em deixa poc marge a la concentració a l’hora d’escriure.
P: Els textos literaris i qualsevol de les obres d’art són producte del desencantament i la infelicitat, com afirmen tants creadors?
R: No sempre. Jo, malgrat les desgràcies externes, he sigut un xiquet aparentment feliç. M’encanta riure’m, les bromes. Vaig tindre una bona infància malgrat tot. Tinc uns pares fantàstics i una família materna a la qual adore, no em puc queixar.
P: Com a crític en revistes literàries i en el suplement ‘Art i lletres’ del diari Informació t’has ocupat d’autors consagrats i altres no tan coneguts, i fins i tot novells; tots pertanyents a diferents estètiques i trajectòries. Des de la teua flexibilitat o transversalitat, quins criteris determinen la teua elecció?
R: Mai m’han agradat les capelletes, els grups. Intente donar veu a tots els corrents poètics, totes. Per sort tinc amics i amigues que pertanyen a quasi tots els corrents: poesia de l’experiència, de la diferència, simbolistes, i totes les que tinguen un mínim de qualitat em semblen vàlides. Intent cada setmana traure una cosa diferent, diversificar, crec que ho estic aconseguint.
P: En quina situació es troba la poesia espanyola?
R: D’efervescència. Hi ha grans poetes, grans editorials i festivals i recitals per tot el país. Internet ha sigut una gran aliada a l’hora de donar-se a conéixer.
P: I afinant encara més, et posaré en un compromís: com veus el panorama de la poesia alacantina actual?
R: Meravellós. Sempre ho ha sigut, no et diré noms perquè no es cabrege algú que se m’oblide esmentar, però hui dia hi ha grans autores i autors alacantins. He posat primer autores perquè m’estic quedant fascinat per la riquesa de poetes femenines que estem tenint. Per exemple, en els premis valencians de la crítica hi ha dues autores alacantines en la final, això ja és un gran símptoma. Mai he vist el gènere en l’art i sempre he reivindicat el paper important de les autores.
P: Finalment, en quins projectes camines ficat ara?
R: Perquè acabant tots els detalls per a l’eixida de l’estirp (és com preparar la casa a un nou bebé que arriba). I escric dues obres: un llibre de contes titulat Illinois (històries ambientades a l’Amèrica profunda i rural), i una novel·la sobre el meu barri (El toscar, que és el barri on estaven les fàbriques de Kelme), on narre situacions que vaig viure en la meua infància en els 80-90, i, a més, totes les crítiques literàries. Tinc faena per a estona.
Altres notícies:
Creuem el Pont dels Espills amb… Eduardo Boix: La mirada de la infancia
Comentarios