Quins enyorats temps aquells en què a un senyor, com a part d’una broma pesada, el llançaven els seus companys d’oficina des d’un nové pis. El desprevingut funcionari, indubtablement, rebentava segons després contra l’asfalt com un pitxer etrusc. La infantil perrería s’anava de les mans, la broma arribava molt lluny, molt més allà del raonable, però el tipus havia descendit per l’aire amb un enorme somriure en el rostre: s’encaixava cavallerosament la broma. Tot això ha acabat. Ara, es té dificultat fins i tot per a suportar un comentari ocurrent.
S’aposta hui deliberadament per educar als xiquets en el respecte i la tolerància, i les intencions són molt nobles, però és tan imperfecte l’ésser humà, tan antojadizo i imprevisible, tan enrevessat el seu ànim, que difícilment podrà arribar a bon port un pla que s’ha traçat en un llenç polit i virginal, distant de l’angulosa realitat, alié al sentit comú i mancat de les espines i dels inflats esculls que apareixeran en el futur. Com canviaria el conte si s’intentara ensenyar a un xiquet, per damunt d’altres consideracions, i des de molt xicotet, a riure’s sempre de si mateix. Que sòlids i magnífics fonaments li servirien demà de suport.
No s’admet ja l’humor. De fet, ni tan sols es comprén quina és la finalitat d’un comentari irònic. El sarcasme és hui poc menys que una llengua morta. El cinisme està a tres telenotícies de tipificar-se com a delicte en el codi penal. La sàtira, amic meu, és l’idioma dels més repugnants heretges. Aquesta societat tan afeblida, tan emmurriada, tan propensa a la rebequeria quan s’enarboren idees que li resulten incòmodes, tan enemiga d’allò que abans la caracteritzava —el sagrat i curatiu beuratge del riure—, aspira ara, a colp diari d’eslògan cursi, de frases càndides amb què adornar la tassa del desdejuni, a la perfecció de les relacions socials, i fracassa estrepitosa i precisament per la cerca ingènua i absurda d’aqueixa perfecció immaculada.
L’humor, terrible conclusió, ha arribat a un punt en què només li ho percep com a arma llancívola i destructiva. Quina deliciosa satisfacció trobarien les persones sensibles —els vertaders intolerants, els hipòcrites de la llibertat d’expressió— si, una tíbia i blavosa demà, descobriren a la tribu d’infames còmics, d’articulistes jocosos i humoristes gràfics penjant de fanals com a tristos xoriços de Cantimpalos. Probablement, i entre llàgrimes incontenibles de goig, els rematarien a colps de granera. Hem aconseguit, per fi, aqueix dia luctuós —tan llunyà semblava ahir— que presagiava aquella cita mordent i sorprenent: en efecte, hauríem de guardar silenci per a no ofendre hui als ximples.
Les persones que riuen de si mateixes són invencibles. Res pot fer mossa en el blindat amor propi d’uns individus que fan broma sobre els seus més íntims defectes, perquè exercitar saludablement la broma, posant de manifest les seues pròpies febleses, i fent alegre escarn d’elles, els ha convertits en semideus grecs. És impossible soscavar l’autoestima d’una persona intel·ligent que accepta el joc de ridiculitzar-se a si mateixa. La seua cuirassa és immensa i infrangible, tan robusta i inexpugnable com un mur de tossut formigó.