Les il·lusions futures que un va concebre de la vida en general i de la seua pròpia vida en particular, comunament, com a norma més o menys establida, mai arriben a convertir-se en realitat. El somni que brolla tímidament en la més càndida i tendra infància, en les nits d’ardorosa pubertat, en els crepuscles purpúreos de l’adolescència, rares vegades es materialitza. Potser per la seua condició pròdiga, per tractar-se d’il·lusions gratuïtes, per ser lícits ensomnis malbaratadors d’ànim i esperança, d’ingenuïtat, ens obstinem a esbossar exageradament un plàcid i reeixit futur rivetat de garlandes i estreles fugaces.

Qui no ha recorregut en la seua joventut innombrables senderes a la orillita del riu, embadalit pel cant enigmàtic dels ocellets, portat en volandas per la bulliciosa imaginació les vesprades de radiant primavera, deixant-se arrossegar dolçament per la fantasia de desenes de projectes esdevenidors: dirigiré l’empresa familiar, compraré aquella caseta a la platja, em lliscaré en el descapotable negre pels carrers més transitats, pilotaré un helicòpter, em casaré amb la Mari Carmen, viatjaré a Tahití, estimaré en secret a la Pili… Qui no ha conquistat l’escarpat cim de la muntanya en una solitària excursió, un fred diumenge d’hivern, i, amb les primeres pinzellades rosades de l’alba, els ulls plorosos i el nas encarnat com una tomaca, embargat per una innocent i poderosa arrogància, no ha sentit que el món sencer es desplegava com una catifa als seus peus i ha proclamat propòsits de futur. Qui, admetem-ho, no ha somiat quimeres, qui no ha alimentat precioses esperances.

Existeix el costum imperible i singular, els primers anys de mocedad, de representar el demà com una sòlida i elevadíssima plataforma, una espècie d’abstracta tribuna on s’aglutinen els èxits i a la qual únicament s’arriba ascendint els esglaons d’una llarga escala. Una vegada s’aconseguisca eixe púlpit indefinit, eixe alt entarimat boirós i vellutat, totes les nostres il·lusions s’hauran realitzat i abraçarem llavors, no n’hi ha dubte, l’anhelada i merescuda glòria. Però el pas tossut dels anys, la pròpia vida, que es desgrana com els comptes d’un bell collaret, ens ensenya que no hi ha tal cim, que cap lloc enmoquetado ens espera, que no existeixen les medalles, que no alçarem un trofeu resplendent en traspassar una meta.

En la majoria dels casos, no som conscients d’haver materialitzat els nostres anhels. Ho vam fer, però les trompetes van romandre mudes, no va haver-hi confeti ni copes de xampany, i continuem hui, pobres necis, entossudits a assaborir les mels d’una victòria que no alberga cap sentit. És el temps que dediquem als sers estimats, és la xarrada amena amb un bon amic, és un passeig al capvespre sense consultar el rellotge, és el somriure que ens brinda un desconegut en el mercat, és la càlida abraçada en què ens refugiem un mal dia, és el retrobament amb el nostre amor de joventut, és escoltar el riure d’un xiquet. És tot això, en realitat, el vertader somni complit.