“A les riques mandarines! Dolços, sent, com tu, preciosa!”… El firaire pregona la seua mercaderia a veu en coll al capdavant d’un lloc. És un dissabte, en el mercat ambulant de fruites i verdures de Sant Vicent. Bastant concorregut, però no tant com altres vegades, fa l’efecte. Serà la inflació, perquè els preus disten molt de ser tan convenients. L’home que baladreja ofereix una bossa de mandarines per un euro, mentre dona a provar un grilló als paseantes. Les bananes no existeixen, només el “plàtan canari”, que té un “preu únic” en tot el mercadilo:1,80 el quilo. Preu de supermercat, anem. Per a això ens anem on Roig.
Però el dolent no és això, sinó que en arribar a casa amb la bossa de mandarines comprovem amb disgust que ens han estafat: no serveix ni una, estan completament seques o agres, és un vulgar “tocomocho”. O “mandarimocho”.
Em pregunte d’on venen aquests productes i què està passant en l’agro. És la sequera? Res sembla estar en condicions i si ho està és a preus estratosfèrics. Fins a les botigues de verdures regentades per ciutadans d’Àsia i que proliferen als nostres carrers han pujat els preus, només la melopea dels seus mòbils reproduint cants religiosos és la mateixa.
L’engany és la norma en aquests temps. El propietari que puja els lloguers al seu aire o inclou clàusules abusives o il·legals en el contracte lleoní, l’immobiliari que ens intenta convéncer que comprem una ruïna que té una dotzena d’hereus àvids, el professional que ens assessora i que , oh, no té “datafono” (tot en black), etc. Tots són, si poden, seguidors dels quals creuen que la festa s’ha acabat i fugen com a esquirols pel bosc defraudant. I nosaltres, manses ovelles, caiem en el parany i paguem en efectiu a l’estilista, a la modista, al lampista, al psicòleg, a l’acadèmia d’extraescolars.
I què dir dels polítics. Eixe magne periodista que va ser Julio Camba (ex anarquista en la seua joventut i amb el temps cronista de l’antic règim) va deixar escrit que “el robatori és qüestió de temps”. I de res serveix que d’un costat a un altre de les bancades parlamentàries es llancen enceses acusacions, denúncies de corrupció. Tots sabem que en aquest teatre no es lliura ningú. El que ho sap millor és eixe veterà polític que fa els ulls grossos davant els escàndols que es van sabent de l’antic cap de l’estat, que ell es va negar a descobrir i que més aviat va encobrir tot el que va poder.
La vida és un gegantesc tocomocho. Tocomocho els programes polítics, tocomocho el que no els té però anuncia que ho soluciona tot mentre evadeix impostos i es finança il·legalment. Tocomocho, en fi, el que esgrimeix la Constitució i que no ens conta que és sol paper. Lletra morta que promet habitatge a tots , igualtat davant la llei, benestar social. Però sota l’oripell no hi ha més que paper de periòdics, bruts i enganyosos.