El Museu d’Art Contemporani d’Alacant presenta l’exposició “Desprogramar el drama”, d’Eulàlia Valldosera. La mostra reuneix la instal·lació La Caiguda. Eixir de les flames per a caure en les brases de 1996, dues fotografies de la sèrie El melic del món de 1993, les tres pertanyents a la Col·lecció Fundació Mediterrani en depòsit en el MACA, i nou fotografies de la sèrie Llaços familiars de 2012, propietat de l’artista.

Amb múltiples significats, intrigant i complexa La Caiguda és un referent en la història de l’art dels anys 90, una de les instal·lacions més significatives de l’artista catalana i el seu muntatge s’ha convertit en un desafiament perquè fa més de vint anys que no es mostra al públic. És una obra fonamental en la trajectòria de l’artista, una instal·lació complexa i enigmàtica que parla d’un accident emocional, la impossibilitat d’eixir d’una situació fins i tot intentant comportaments diferents. El qüestionament mateix de la parella en el seu entorn domèstic, una història mancada de narració que es desplega en l’espai on l’espectador es troba atrapat com a testimoni i artífex del problema.

Llaços familiars és una sèrie de fotografies de la intimitat i posa en evidència les relacions sentimentals visibles i ocultes que els membres de cada família pateixen, gaudeixen o pateixen. Implicacions complexes i inevitables que redefineixen el model mateix de família en contínua transformació. La imatge real i la seua ombra apareixen i conviuen en el mateix espai, se solapen, es fragmenten, se sumisquen en una imatge final a manera de collage de transparències: la realitat visible està feta a partir de moltes capes o nivells de comprensió d’una mateixa situació anímica.

El melic del món va ser un dels treballs més transgressors de l’art espanyol dels anys 90 i gènesi fonamental del treball d’Eulàlia Valldosera que renuncia a la pràctica retrògrada de la pintura bidimensional que li van ensenyar. Part d’un fet banal com fumar cigarrets, un element convertit en metàfora del consum, la meditació i la fugacitat del temps.

En totes les obres, el drama està a la vista. Recuperat. Reprogramat. Els fets no es relaten, sinó que es representen. Per mitjà de la realitat i de la seua ombra, de la projecció de la llum i del moviment. Amb una mirada pròpia, Valldosera recrea escenes dramatitzades que reflecteixen simultàniament la presència i l’absència, la memòria i el desig, on l’ombra evoca una cerca interior que remet al món del subconscient, no sols com a espectre d’un passat no resolt, sinó també com una forma autèntica de la realitat. És necessari perquè tornar a l’inici, desprogramar i eliminar els patrons fixos de comportament per a decidir quin camí seguir.

El regidor de Cultura, Antonio Manresa ha mostrat la seua satisfacció per l’exposició, ja que tal com ha destacat «es tracta d’un exemple més de la importància de la col·laboració entre institucions per a poder treballar en pro de la cultura».

Luis Boyer, president de Fundació Mediterráneo, ha agraït “a l’Ajuntament i al MACA la restauració de la peça principal de l’exposició, que ha permés arreglar el motor i sincronitzar la projecció d’aquesta instal·lació tan complexa. Aquest treball no hauria sigut possible sense la implicació i participació de la mateixa Eulàlia Valldosera.” “Vull destacar també l’enorme treball que s’ha realitzat des del MACA en l’adaptació de la sala, creant noves parets específiques a causa de la singularitat d’aquesta obra de la Col·lecció Fundació Mediterráneo”, ha afegit Boyer.

Eulàlia Valldosera. Villafranca del Penedès (Barcelona), 1963

Artista pionera i radical, Valldosera és referent d’una manera de fer artístic que rebutja la sobreproducció, que valora els materials pobres i recorre a l’experiència de la vida quotidiana. Formada en BBAA a Barcelona, va ampliar estudis a Holanda i va rebre la beca DAAD a Berlín. Des de principis dels 90, va desenvolupar un treball multidisciplinari amb la projecció de feixos lumínics, fotografies i vídeo en instal·lacions on reutilitza objectes quotidians i en performances a partir del cos i la seua projecció en l’espai psicològic col·lectiu.

Els residus, la neteja, la malaltia, l’herència materna o les relacions de poder han sigut recreats en nombroses performances, sèries fotogràfiques i instal·lacions. Són escenaris quotidians fets d’estris domèstics que conviuen amb els dispositius tecnològics (que auguren la present era digital), envasos d’un sol ús de productes, botelles de detergent, mobles…, despleguen les seues ombres per les parets de la sala desemmascarant el truc, posant a l’abast del públic els mecanismes que normalment s’oculten per a crear la màgia de la trobada de l’objecte amb la seua ombra, amb el seu doble; els objectes s’animen i parlen d’un subjecte fragmentat.

Valldosera estudia els nostres mecanismes de percepció mentre qüestiona l’objectiu de l’art. I decideix no crear objectes artístics sinó processos mentre afirma que l’obra d’art és un espill del marc que l’espectador sosté en mirar. Rescata així la nostra capacitat de sorpresa, revela les nostres foscors, les nostres memòries i programes, la il·lusió d’una suposada separació entre el nostre cos i la nostra ment. L’espectador és un objecte més i s’esborren així les fronteres entre la llum vibrant.