El més antic assessor electoral va ser Cinqué Tuli Ciceró, que l’any 64 a.C va redactar un breu manual (Comentariolum petitionis) per al seu germà Marco Tulio, que decideix presentar la seua candidatura al consolat. En escarides vint pàgines, Cinqué Tuli esbossa l’estratègia a seguir per al seu germà major, un neòfit en les lides de la política. De la seua lectura es desprén que en tots els segles esdevenidors poc o res ha canviat en aquest camp. La qüestió ideològica, o “els programes”, queden al marge de consells absolutament pragmàtics que dona, com per exemple, “que aparent una altra manera de ser i comportar-se” per a agradar tant a amics com a potencials enemics. Li aconsella  convéncer als nobles que sempre ha estat al seu costat, “que mai has fet costat als Populars i que si alguna vegada va semblar que parlaves com aquests, era amb la intenció de guanyar a Pompeu”. El clientelisme és  fonamental, la col·laboració dels amics es consolida en favors mutus i si aquests són prominents, doncs molt millor. Però tampoc cal menysprear a la plebs i als qui en circumstàncies normals el candidat apartaria. Tots són útils. No cal menysprear ni oblidar als líders de les associacions, els barris, els xicotets llogarets dels quals és preceptiu recordar els seus noms així com el dels seus habitants: “La gent de poble i els seus provincians creuran que eres íntim si els crides pel seu nom de pila, si a més veuen que relacionar-se amb tu els beneficiarà, no dubtaran a sumar-se a la teua causa”. Cal procurar ser vist diàriament amb tots i per tots. ”La teua popularitat es mesurarà pel número dels quals visiten la teua casa”. És necessari ser “visible”, tal com ara ho és per a un candidat aparéixer en totes les tertúlies de televisió o en els telenotícies.
Hi haurà els qui desconfien del candidat, un advenedizo en les lides electorals. La plebs no mira amb bons ulls als nouvinguts, tampoc els  veterans que ja han sigut cònsols i els seus descendents. “L’obtenció de la més alta magistratura de l’estat, exigeix no descurar-se ni un moment i dedicar atenció, diligència i treball fins al més mínim detall”. Per tant, caldrà parar atenció tant a “amics” (visitants de la casa, parents, etc.) com a enemics “submarins”, als quals caldrà tractar com si foren també amics dignes de tota confiança, però sense baixar la guàrdia davant ells.
La campanya, segons l’hàbil i astut Tuli, es converteix així en un espectacle de pura forma en el qual poc importa el que siga o pense el candidat, sinó en com és vist .Problemes de comunicació,  que dirien ara els assessors. 
Cal procurar que sobre els adversaris caiga l’ombra de la corrupció: “Com en aquesta ciutat (Roma) pecadora i viciosa la corrupció venç a l’honradesa, sigues conscient que tu, més que ningú, signifiques la por a la Justícia i a la presó, fes-los veure que estàs en guàrdia i que no et perds detall”. Per tant, conclou: “si no et descures, si mobilitzes prou a la teua gent, si reparteixes bé entre els teus amb influència les responsabilitats, amenaces als teus oponents amb investigar-los, fiques por als cacics i espantes als que compren vots, podràs aconseguir que les eleccions siguen netes”.
La democràcia romana ja està moribunda, en plena crisi. Al poc temps, Juli Cèsar prendrà el poder manu militari i Marco Tulio i els seus pagaran amb la seua vida  l’estratègia de l’engany i l’aparença.
En democràcia, “no són els electors els que elegeixen als candidats, sinó els candidats els qui trien als electors”, afirmava Julio Camba. Cronista de les Corts en 1907,   proposava una revolució que servira “per a alguna cosa més a canviar uns diputats per uns altres”. El mateix deia el congressista Pérez  Galdós, citat pel mateix periodista: “desfer-ho tot, tot…i després, ja veurem”.