Alguns recorden, com si d’un tenebrós malson es tractara, aquells llunyans temps del rodet, de les trenta-sis fotografies. Es recitava en veu alta el compte arrere, tothom es quedava quiet, tots tesos enfront de la cambra: si et movies, si esternudaves, arruïnaves la presa. Es recorda també, com si d’un somni tebi i boirós es tractara, la visita obligada a la botiga de revelat, els moments d’entusiasmat nerviosisme en què es revisava amb un somriure trèmul el resultat en el taulell, enfront del dependent. De les fotografies de l’aniversari del xiquet, només s’havien salvat tres, les del cunyat menjant pastís. Es comprovava, amb un pellizquito d’emoció en la panxa, que les fotos fetes el cap de setmana a Benidorm havien eixit ben enquadrades i no massa mogudes. En una, en la de la riba, al costat de les gandules, la sogra apareixia amb els ulls tancats. Com sempre.

Calia portar cura i caminar-se amb vertader tempte en fer fotografies en bragues a la volguda. Tenia un que anar-se al poble del costat, dies després, amb ulleres de sol i un bigot postís, a revelar el rodet. I quina tristesa, quina desolació, perquè les dues o tres fotos més boniques, aquelles en què la mossa mostrava el culet arromangat, amb la tija d’un primorós clavell entre les dents, s’havien vetlat. Es van donar alguns casos en què el dependent de la botiga coneixia casualment a la fotografiada, i el cor de l’adúlter respingaba com si li anara a rebentar en el pit. “On has anat amb el cotxe, xiquet?”, preguntava la senyora en veure-ho tornar amb el rostre encés com una rosella. “Al fet que em donara l’ai
Hui, la pel·lícula ha canviat dràsticament. S’ha passat del rodet a l’espill de l’ascensor o del bany. De fer un esforç per no parpellejar a traure els morros grollerament. De mirar a l’objectiu a mirar-se un el melic. La societat contemporània navega les aigües crespades d’una podrida vanitat i un repugnant amor propi. S’ha glorificat el narcisisme al més espantós nivell, al lamentable i monstruós grau de la més insuportable nàusea. S’anteposa el jo coste el que coste, s’esgrimeix el desig propi, l’anhel insaciable de fer gala, el minut de patètica notorietat. El conjunt, maldestrament alambinat, es resumeix hui en un mateix, en l’individu.

El selfie és la prova rotunda i incontestable de la soledat de l’ésser humà. No obstant això, atresora un gran avantatge: no hi ha testimonis de la nostra desgràcia, d’aqueixa manifesta soledat, de la nostra alegria impostada durant uns breus segons. No hi ha testimonis que puguen corroborar in situ l’horrible tristesa de l’abandó. Ningú presència, en fi, com eixuguem les llàgrimes mentre guardem el telèfon. En un món infatigable, acolorit i virtual, en una comunitat interactiva d’incansable i sorollosa alegria, de constants somriures fingits i efusives mostres d’hipotètica felicitat, on es presumeix obertament de posseir milers i milers d’amics, resulta significativament paradoxal que, a l’hora sincera de la veritat, tinga un que recórrer al selfie, en la decadent soledat d’un bany, perquè ningú hi ha al seu voltant que puga oferir-se a fer-li una senzilla fotografia.