Els confessarem el que pensem sobre aquest home sirià i la seva afició per apunyalar a uns nens. Necis com som, acostumats a escriure articles sobre coses intranscendents i a utilitzar desmañadamente el sarcasme per a tractar d’arrencar un somriure al lector, ens resulta especialment complicat traçar avui aquestes línies. Hi ha en tota tragèdia uns límits, hi ha determinats successos que no admeten el cinisme, que casen malament amb la sàtira, que no toleren si més no la metàfora.

El que pensem sobre aquest sirià i la seva inclinació per apunyalar a uns nens indefensos és que el món ha fracassat. Aquest món que tant ens hem esforçat per tenyir de bondat i de justícia, que tant ens hem obstinat, a contra corrent, a fer d’ell un lloc inclusiu on totes les inquietuds, on qualsevol sensibilitat, on les més diverses ideologies poguessin trobar un espai, ha fracassat. Els nobles i benintencionats desitjos de germanor i concòrdia han fracassat. El món, tal com el coneixem, o com somiàvem arribar a conèixer, ha fracassat estrepitosament.

El mateix dia en què van ocórrer aquests fets, va haver-hi persones que, valent-se dels seus altaveus públics, es van afanyar a justificar l’atemptat. Van utilitzar, sense enrojolar-se, tota classe d’atenuants i calculats arguments, que podríem resumir en dues senzilles paraules: pobre sirià. En les xarxes socials —termòmetre i desguàs emocional del poble—, a un mateix temps, i com a grotesc equilibri i previsible contrapartida, es van destil·lar un odi i una tan encesa ràbia cap a l’agressor, que van fer avergonyir fins i tot als grans i habituats odiadores. Nosaltres no valorarem les causes que suposadament justifiquin aquesta gesta, aquesta complaença a apunyalar a uns nens petits, i tampoc esgrimirem les solucions amb què teòricament podrien atallar-se successos similars, i, molt menys, oferirem una pista sobre quin hauria de ser el càstig. Entenem que és molt senzill proferir un alarido quan el dolor ens estripa tan profundament les entranyes.

El sirià, que per un moment degué creure’s Aquil·les en els camps de Troia, no sols estava atemptant contra uns nens indefensos, estava atemptant també contra la virginal innocència del món sencer, contra la il·lusió, contra l’esperança, contra la tendresa més commovedora, contra la més genuïna i més pura i cristal·lina essència de l’univers, contra el més sagrat. Existeixen determinats horrors que de cap manera podem contemplar a través del cristall de cap ideologia, de cap preferència personal, de cap religió. Hi ha dimonis abominables que avorreixen l’amor, l’amistat, la convivència pacífica, les úniques aspiracions de la qual són el caos i l’anihilació de l’ésser humà, i hem de combatre’ls emparats en el sentit comú, qualssevol que siguin les seves arrels o les seves fanàtiques conviccions.

Ens aventurem ara a rematar aquest maldestre article amb una reflexió que, sent prou repugnant i tramposa, també considerem singularment pertinent: s’imagina vostè que aquest sirià, inclòs en les llistes d’un partit polític, es presentés d’aquí a uns anys a unes eleccions democràtiques?