No li dona a un l’habilitat, que és poca, per a examinar amb garanties les diferències que existeixen entre un home casat i un home solter, diferències que s’exhibeixen de manera francament patètica i significativa a vegades. No li aconsegueixen a un els ardits, que es redueixen a una mera observació de carrer i pseudoantropològica, per a traçar amb precises pinzellades els acolorits matisos que distingeixen a un individu casat d’un individu solter.

El casat —acompanye’ns amb indulgència en aquesta malmesa descripció— es precipita al rode urbà amb peu plomís, i calciga l’arena del cus amb un excés de prudència. Havent conegut les tortures de l’amor conjugal, no desitja una altra cosa, en llançar-se al carrer, que tindre la festa en pau. Les cantonades les torça palpant la rajola per endavant. No saluda a la venedora flamenca del lloc de fruita sinó amb gest displicent, allunyant així, per si de cas, les conseqüències d’un incòmode malentés. De sobres va aprendre un casat, en velles i vergonyoses lides, que els somriures les carrega el diable. A la bella xica que li embene el tabac no es molesta ni a mirar-la; bastant té amb mantindre’s dret i fingir que no ho està turmentant eixe amorós perfum, eixe gesmiler subtil sobre llit de cireres. Per al casat, hi ha un cant de sirena en cada placita, en cada balconcito prenyat de coquetos tests. Quan un casat s’asseu a menjar en un restaurant, experimenta un pànic immensurable. És detindre’s la cambrera al costat de la taula i sentir ell que les cames se li afluixen. La ment se li ennuvola i no escolta més que ximpleries: «De segon té vosté, si ho desitja, a la cuinera o a aquesta servidora, totes dues ansioses perquè un senyor com vosté li les zampe en el quart de les graneres». «Disculpe?» «Pollastre empanat o turbot».

El solter, per part seua, s’aventura sota el sol del matí amb un somriure triomfant estampat en els queixos. El solter trepitja les rajoles del paviment amb gràcia incomparable. No travessa els carrers, sinó flota delicadament sobre els passos de vianants, botant alegrement i xocant, l’un contra l’altre, ple d’alegria, els talons dels seus mocasines. No obstant això, ah, dissort, les dames el rehúyen com a uns pantalons de pana a l’estiu, temoroses de rebre un mos. Temoroses d’escoltar les seues grolleres proposicions, tan repugnants. El solter, ardent llop feroç, contempla com fins al més insignificant calze del desig és apartat dels seus llavis. Ix amb flamant somriure i torna al seu pisito de trenta metres amb una ganyota de tèbia amargor. Pretenia vessar confeti i acaba vessant llàgrimes en la penombra del seu dormitori sense finestra, ofegant-se d’autocompassió en el seu camita de noranta. Ai, la solteria. Quina massissa llosa d’autoengany. Es pinta de llibertat, de verds camps verges sense barreres, de lascivia i bojos gojos, però el pas del temps erosiona la pintura i descobreix la penúria que ocultava davall.

Molt millor el casament, molt millor permetre que a un l’acaricien les melodies maritals. Eixe no parar de celebrar la vida en parella, eixe encadenament de riallades contínues, eixe entrexocar permanent de copes de cava. Un «et vull, cari» que brolla només, sense esforç, a cada moment, que fa rebentar els cors de goig.