Molts de nosaltres som fills de l’avorriment. Vam ser concebuts, quines magnífiques hordes, en les entreteles d’una nit insípida, sota el vellut del més terrible fastig. Es fecundava amb llanguiment, per pura desgana. Es decorava la llar amb raïms d’adorables criatures. Els habitatges que s’adquirien eren seleccionades i preferides en funció del nombre de xiquets que la monotonia i les hores mortes, d’enceses grises, havien d’ajudar a procrear. Molts de nosaltres som el fruit entranyable d’una còpula mecànica i prosaica, d’un passatemps tediós amb què s’emplenava una incòmoda i inacabable porció del dia. Fins que va arribar la tele.

Hem jugat al carrer a plens pulmons, ens hem perseguit ardentment, xics i xiques, espentats pel remolí esgotador de l’adolescència. Saltàvem a la corda i rescatàvem a la dona dels nostres somnis de la seua presó en la torrassa imaginària. Jugar a la cantonada, amb l’entrepà entre les mans, era viure dues vegades. Se’ns estripaven els genolls i els pantalons, i el cor ens bategava com un tambor de festa, patíem per amor pueril i ploràvem de disbauxada alegria. Ai, si el gat ens haguera retornat les pedrades. Ai, si la filla del forner ens haguera retornat el vers primerizo. Fins que va arribar el telèfon mòbil.

Quins temps aquells quan els parcs eren un pati d’esbarjo de la pubertat, quan hi havia riures en veu alta, quan hi havia retrets amorosos en veu alta, quan un trobava animada fraternitat en veu alta. Hui pot veure’s a set xics asseguts ordenadament en un mateix banc, amb l’espinada doblegada i el nas reptando sobre una pantalla de cristall, en rigorós silenci fúnebre. Hui pot contemplar-se a set xiquetes assegudes ordenadament en un mateix banc, embadalides, pegades a la pantalla lluminosa, sospirant pel raper i per la seua gorra: «Baby ke t’agarre el kuloooo…» Quant festeig sorollós trobàvem abans als carrers en tornar les cantonades o al costat dels portals. Es vessava ací i allà un ‘jo et vull’ atrotinat i sincer —patètic, poc afinat, però sincer—. Hui, per contra, pot veure’s a les parelles caminant amb aire somnàmbul i el clatell tort, i el morro de tots dos atapeït contra el cristall de la pantalla. Aterreix hui albirar els silencis llargs i buits, el riure forçat i aïllat, el vincle digital permanent sobre el qual desenvolupar la conversa, el pànic a la intimitat sense el suport, sense el madero al qual aferrar-se a la meitat del naufragi. El televisor d’ahir és el telèfon mòbil de hui. Podríem establir una correlació entre el musell adherit a la pantalla i la pobra taxa de natalitat? Voldria un aventurar-se, per diversió, a afirmar que sí.

Per què fer l’amor quan es pot entretindre l’esperit veient vídeos de gracioses mascotes. Per què estrényer en una abraçada a la teua família quan pots enviar un dibuixet a través del telèfon. Per què prendre de la mà a la persona que se senta al costat de tu, quan pots besar-la virtualment a través del mòbil. Per a què viure, idiota, quan es pot navegar per la xarxa.