Artista és un terme que s’utilitza amb molta freqüència per a definir a qualsevol persona que desenvolupe una activitat mínimament relacionada amb l’artesania o mostre una determinada habilitat en qualsevol camp estètic més o menys singular. Pintarrajear un llenç, verbigràcia, sol considerar-se art, i executar aquest simpàtic exercici, exhibint més enllà d’una destresa raonable, o fins i tot mancant d’ella —especialment si es manca d’ella—, es qualifica com l’obra indubtable d’un artista. relicitar un moneder o fabricar un càntir també aconsegueix perquè a un l’encimbellen a la categoria d’artista. O, per millor dir, perquè un mateix s’encimbelle, perquè d’algun temps ençà s’ha estés el graciós costum d’autodenominar-se artista. Sense pudor, sense sobresalts de consciència. Basta bufar una flauta, fins i tot del revés, per a suposar-se a l’instant creditor de semblant sobrenom. S’han donat casos d’autèntics talossos que es van arrogar l’epítet d’artista sol amb esbossar en la seua ment, colzats en la barra d’un bar, la realització futura d’una obra impossible. Es van encaminar després al seu domicili borratxos, tentinejant-se penosament, entropessant amb una de cada tres fanals, jurant pels tres claus sagrats que algun dia edificarien l’escultura de qualsevol espantall. Concebo coses, ergo soc artista.

Paradoxalment, el terme artista s’usa també amb irònica significació. Més encara, amb esmolat menyspreu: «Mira, ací ve l’artista del teu cunyat». Aquesta accepció sorneguera s’ha erigit en contrapés, no n’hi ha dubte, del desmesurat i capritxosa ocupació que de la paraula artista es fa habitualment sense enrogiment. És la contundent justícia poètica que s’ofereix, sembla ser, al genuí talent d’algunes persones, tan menyspreat històricament. S’enarbora la conya per a subratllar, precisament, l’enorme dificultat de dur a terme una monumental obra artística que únicament uns pocs podran escometre, i molt rarament amb èxit. És el crit de guerra inconscient del sentit comú, la viva flama del fastig amb què il·luminar a l’impostor, al mediocre, a l’usurpador patètic d’un reconeixement que no li correspon. Com designar art, exclama la lògica, una obra que qualsevol desmanyotat podria realitzar.

Les profundes raons que impulsen a una persona a bolcar tota la seua energia en un ofici tan ingrat, tan escabrós; els motius reals que orienten a un individu a consagrar a l’art la seua vida sencera, que en moltes ocasions equival a portar una existència miserable, són molt complexos i molt diversos. I, sobretot, molt difícils d’explicar. Són, des d’un estricte punt de vista coherent, impossibles d’explicar. És l’artista, l’artista vertader, un animal estrany i descomunal, una efímera i preciosa llàgrima de rosada en el bosc, un observador pacient del món bell i injust que l’envolta, una rara avis sobrevolant la sorollosa i menyspreadora societat, un testimoni polit del dolorós pas del temps. El vertader artista és la petjada magnífica, esplendorosa i indeleble del nostre passat.