Tenint en compte del quotidià aspecte ombrívol dels rostres veïnals, que es troben amb facilitat en cada cantonada, i que ens impressionen pel seu tarannà amarg i malcarat, s’arriba per força i reflexivament a la conclusió, quin remei, que existeixen dues definides categories d’individus: els infeliços i els extremadament infeliços. Traçarem, doncs, una semblança d’aquests últims.

Els emmurriats —com el títol d’una novel·la de Dostoievski— ronden pels mercats, per les voreres populoses, pels jardins públics, pels voltants del lupanar, amb els braços estesos, arrossegant llastimosament els peus. És el seu un fabulós passatemps universal —amb unes regles tàcites que s’aprenen gràcies a un vertader entusiasme— que s’ha assentat amb fermesa en la nostra impecable societat: el de queixar-se absolutament per tot. La vida i les seues innombrables vicissituds, sembla ser, se suporta amb major comprensió i serenitat si protesta un fins per la menor circumstància. Aquestes hordes d’emmurriats campen lliurement a pler, disseminant pel paviment social el seu descontentament crònic, regant les rajoles amb la seua agra tribulació, encara que ells afirmen precisament —oh, paradoxa— no ser lliures, encara que ens asseguren estar sotmesos al jou. Al jou de qui? De Santa Rita. Qui aspira a prendre’s la vida amb alegria quan es pot grunyir tossudament. Una vegada es va albirar a un ciutadà feliç, que de res es queixava, que tot li plaïa, que contemplava el món amb angelical i radiant somriure: ho van perseguir, cogiéronlo pels peus i ho van llançar al riu. Mort el gos…

Hi ha rogles d’emmurriats al costat de les finestres, en els portals, sota el buit sinistre de l’escala. Per poc que un acoste l’orella, identificarà de seguida les paraules clau: El resultat de l’analítica… Ací anem, lluitant… No hi ha dret… Ací seguisc, xiqueta, amb el meu… Patint… Ai, senyor… El que és necessaris… Hem arribat a un punt en què se solta una riallada a la meitat del carrer i ens escalabren amb sis ladrillazos. Hi ha alguna cosa en les faccions, una ganyota, un retorçar la galta, una picada d’ullet còmplice predisposant a l’interlocutor al drama, a la tragèdia, a l’explica’m tu aqueixa pena que ara et comptaré jo la meua. Existeix en aquest enfurruñamiento de les masses alguna cosa d’antropològic, no n’hi ha dubte. És el fastig, probablement. És l’excessiva quietud, l’absència d’enemics en l’horitzó, l’enganxosa comoditat, el descoratjador benestar. O la hipoteca variable. La tecnologia va arribar per a facilitar-nos la vida, però, certament, l’única cosa que ha facilitat és la mol·lície, l’abandó terrible a la peresa. No trobem diversió excepte proferint la queixa, excepte en el meticulós inventari dels supòsits problemones personals: «Veuen, deixa’m que et pose al dia de les meues noves amargors, permet-me que et distraga amb la meua flamant penúria.»

On va aquell tipejo amb aqueix somriure de satisfacció?, ens preguntem, perplexos, alarmats. Potser pretén provocar la nostra ira? Poques coses solleven més que la felicitat aparent del proïsme. Res ens retorça tant l’estómac com l’alegria del veí. Tinga vosté la decència, insensible camarada, d’emmurriar-se com els altres.