Existeix, entre els molts espècimens d’aquest càlid i amorós planeta, entre els nombrosos i pintorescos subconjunts, un organisme prou peculiar i entranyable: el solter independent i d’una certa edat, l’home madur i sense fills, el reeixit i satisfet home de quaranta i escaig —pic sospitós, que escriuria Clarí—. És aquest singular prototip una joia de l’estudi antropològic, una relíquia venerable del casanovismo, un emblema prestigiós i referencial del celibat menys cast i més gelós, i, a un temps, un brut esborrall en els gràfics de les primoroses estadístiques, el purulent gra en el darrere del paisatge demogràfic.
Es passeja alegrement, est el nostre envejable paradigma, aquest motle broncíneo de la masculinitat triomfant i moderna, pels bigarrats carrers de la ciutat, amb una reptadora i bell somriure en el rostre. També pendonea, ociós i desembolicat, silbante i feliç, per la bonica campanya. Examinant-ho amb atenta lupa, i amb respectuosa curiositat, podria un arribar a inferir que aquesta delicada escissió de la humanitat, aquesta extravagant porció perfumada de l’amalgamat puzle social, ha tocat sostre referent a la més absoluta prosperitat, a la més inassolible alegria. Malbarata tanta seguretat la penetrant mirada d’un solter, que ens envaeix i aclapara un incòmode borrissol. És una delícia, admetem-ho sense pudor, contemplar el seu caminar compassat, el seu posat desenfadat i suau, la cadència garbosa i captivadora dels seus membres. El sol ascendeix cada matí, exclusivament, per a aquest confiat model d’home empolainat i contemporani. S’enamoren d’ell fanals i llambordes, sospiren als balcons fins a les mosses de petri cor.
No obstant això —ací arriba l’assot, ací apunta el plomís contrapés—, hi ha una cosa que desordena profundament l’estabilitat emocional del nostre exemplar prototípico i desarbora per complet els murs de la seua blindada fortificació: els nebots. Són, aquests simpàtics i efusius personajillos, la seua descomunal pedra en la sabata. Kryptonita fina. El torrent d’aigua bullent que arruïna l’escultura de gel. Els esvalotats nebots entusiasmen i sacsen violentament al solter i ho fan advertir, ai, la seua terrible soledat, les gegantesques proporcions del seu buit, el seu rumb erràtic en la vida, l’amarg contrasentit de la seua existència. L’armadura sencera dels seus principis es trontolla com el més frèvol edifici. No hi ha formigó que resistisca el terratrémol de semblant tendresa. Dues paraules en la graciosa llengua de drap dels xicotets basten per a polvoritzar l’armadura, ahir indestructible, del nostre desolat personatge.
Inequívoca i aterridora conclusió, compare: no existeix, doncs, parapet. Per més que arrosseguem la mirada en entorn, no aconseguim albirar l’erigit baluard que ens defense de la irresistible i espontània alegria d’un xiquet. La breu i cristal·lí riure d’aqueixos duendecillos entremaliats és un feroç huracà que fallida i tira per terra, i les sepulta en el més profund, amic meu, les més fermes conviccions del nostre tan independent i preuat ideal de vida. Naufraguem, molt senyor meu, en les aigües regirades d’un esborronador desemparament.