Són una raça d’individus incorruptibles, no li’ls pot subornar, no hi ha manera de persuadir-los perquè s’unisquen als nostres propòsits, a la nostra ideologia, a la nostra santa parròquia. Són impermeables al xantatge, a les amenaces, a l’extorsió. Els sobris són una estirp de persones insuportablement íntegres. Resulta en extrem complicat trobar el seu punt feble, sempre es mantenen ferms i impàvides. Els sobris ens jutgen, ceñudos, amb els seus ullets desperts. No hi ha mode de sotmetre la seua voluntat. A una dama sòbria no hi ha home emperejilado que l’arrossegue a l’hort. Amb ella no valen els arguments tramposos ni les promeses de mera rondalla.

Amb quina facilitat una persona sòbria derroca d’un papirotazo els castells artificiosos que els necis construeixen en l’aire. Amb quin mestratge traça un sobri en l’arena la línia recta i profunda entre la veritat i la mentida. Els sobris contemplen amb un somriure dissimulat a tots eixos ximples que xipollegen com a foques maldestres i indolents en les aigües térboles de l’alcohol o a les platges del costum de dir mentides. Observen amb menyspreu com baixen navegant els idiotes, submergits fins al nas, pel riu turbulent del pensament únic. Els sobris examinen pacientment la xarradissa interminable del tuercebotas, els escarafalls puerils del majadero, els visibles ardits del talòs, la malícia d’aquell sinistre i ladí vendehumos.

Tractem d’oferir als sobris unes tomaques a un preu exorbitado, però recelen, descobreixen immediatament l’estafa. Tractem de vendre’ls a la nostra germana, a la nostra mare, però recelen, descobreixen a l’instant que som trapelles, gents mesquines, miserables, brivalls orfes d’escrúpols. Els sobris ens abrigallen perquè dormim la mona, que tants esforços fem en va per vestir-la de seda. Res aconseguirem d’un sobri, no aconseguirem tronchar la tija dels seus principis. Com a pallassos de somriures desdibuixats, com a ovelles indefenses i espantades, voletegen els membres de la massa borreguera entorn del pedestal dels sobris. Cap a ells alcen suplicants les seues peülles de ruc, balbotejant pregàries. Cap a ells dirigeixen els seus patètics precs: «Ai de mi. Consent el meu capritx, persona sòbria. Combrega amb les meues idees, participa de la meua farsa, deixa’t seduir per les meues faules», exclama un mamarracho amb el cap coronat per quatre flocs pallosos, erigit este singular carner en portaveu del gremi adoctrinat. Però els sobris, enfilats en el tribunal petri del sentit comú, es santiguan unànimement i rematen el noble posat amb un preciós tall de mànegues.

Quant desconcerta un sobri el nostre esperit mesquí, els nostres anhels avars. Quant ens fa empal·lidir el rostre hermètic d’un sobri, quant ens aterreix la seua rectitud marmòria, la seua conducta impertorbable. I com fan mal les fuetades que ens infligeix en el darrere el fuet de la seua coherència, del seu aplom, de la seua serenitat. «Jo, subjecte sobri —ens diu un, llepant-se, arrabassant-nos la burilla—, et mesure a tu el llom, pintamonas.»