Que senzill resulta burlar-se obertament de les tradicions més arrelades. Amb quina facilitat bota la mofa de taula en taula, nuant llaços d’infàmia. Poc sembla importar la tenacitat d’un gran nombre de persones per mantindre encesa la flama d’un ritu mil·lenari. Som culpables de prolongar l’alegre acudit a les cantonades i d’ajudar-lo a pujar amb esmolada sornegueria.

riem de la sogra del nuvi, que s’ha vestit com si pretenguera camuflar-se en un camp de gira-sols. riem de l’avi de la núvia, que en el transcurs de la cerimònia es contonea amb la bragueta oberta; en el banquet s’adorm, i enterra l’immens nas en una porció de pastís. riem de les sabates dels convidats, del pentinat impossible de les convidades i de la sospitosa presència d’aqueixa amiga misteriosa del promés. Esperem amb entremaliada impaciència al fet que la cunyada esvare en la marmòria escalinata i acabe potes enlaire, amb les natges a l’aire, o al fet que el pare de la núvia s’emborratxe immoderadament i acabe avergonyint a la seua filla, aferrat al micròfon. Si es forma una picabaralla entre cosins germans, els riures dissimulats brollen verinosament en els rostres d’ardents galtes. Si l’oncle del nuvi l’emprén a punyades amb un parent d’Antequera, se celebra amb hurras i aplaudiments. En la penombra d’un racó, s’analitza malignament la tripita de la núvia, i es fan comptes amb els dits per a calcular els mesos d’embaràs, i fins s’especula amb la paternitat. Es tira pestes de la qualitat dels entremesos, es menysprea el pedigrí del turbot i es contempla despectivament de besllum la rodanxa de pernil. Hi ha un ambient de crespat atreviment, es vilipendia amb alegria, coste el que coste, la dignitat de l’enllaç, i es persegueix el defecte fins i tot en el detall més absurd. Sota l’encartonada màscara d’un somriure felona, es critica amb cruel acarnissament el color de la corbata del nuvi, l’eixamplat darrere de la núvia o la ridícula redonesa dels anells.

Però més enllà de la teatralitat de la cerimònia, de la disposició dels plats o dels habituals esclats de goig, deixant a un costat l’obstinació pueril dels convidats per encoratjar el sarcasme i buscar amb afany els tres peus al gat, podria un detindre’s a examinar aqueixos xicotets detalls que, a primera vista, es mostren inapreciables, i que atresoren una delicada i commovedora tendresa: la il·lusió espurnejant en els ulls de la núvia, l’emoció sincera que desprén cadascun dels posats del nuvi, el sotrac en la mirada del pare de la núvia, el lleuger tremolor a les mans de la mare del nuvi, que per tots els mitjans tracta d’encobrir; la radiant i desbordada alegria que transmeten els avis, per als qui aquesta unió és un motiu d’esperança en el futur.

En unes noces, més enllà de l’irreverent i sorollós judici que la multitud emet amb injustificat menyspreu, podrem advertir, si prestem la suficient atenció, el més bell i nu amor, la més honesta felicitat, que encara hui sobrenadan, contra vent i marea, tossudament i aliens al veredicte malvat dels idiotes, en el cor pur i sensible d’algunes persones.